Si no fos per Isaac Asimov o per Stanley Kubrick, la ciència no estaria tan advertida sobre els riscos d’allò que tenia entre mans quan es ficava en el jardí de la intel·ligència artificial. És a dir: si no fos per dos escriptors, dos intel·lectuals, dos artistes (dos entre molts altres), no hi hauria hagut una imaginativa bola de vidre que ens posés davant dels dilemes ètics i els reptes humans envers la tirania robòtica.
No cal que anem a parar sempre a una nau espacial o a un hipotètic exèrcit de robots venjatius, no ens cal ni un Terminator ni un Blade Runner: també podem quedar-nos amb Orwell, o amb Shelley, o fins i tot Houllebecq si volem creadors visionaris que ens posin un mirall futurista al davant. Futurisme sense robots, heus ací el repte pendent. La tecnologia és al centre de les revolucions actuals però, més al centre que ella, hi ha l’ésser humà. I cada vegada que fas cas dels algoritmes rcomanats per Spotify esdevens part d’un apassionant relat sobre qui t’està fent prendre les decisions musicals, i si aquest “qui” té ànima o intenció, o si només és un conjunt d’uns i de zeros que ballen en l’espai i que tu tens el dret (i el deure) d’interpretar. Al cap i a la fi, el mateix “dilema” tenien els qui escoltaven radiofórmules durant el segle XX (i s’hi deixaven portar o no). Al cap i a la fi, com els teòlegs, els humans intentem posar ordre en el terrorífic caos ofert per Déu o per la natura. El problema és quan el caos el posa l’home mateix: el problema d’ara és si acabarem perduts dins del nostre propi ordre, és a dir, dins dels nostres propis “ordinadors”.
L’humanisme tecnològic va sobre això de l’ordre, però sense imaginació (és a dir, cert desordre) serà impossible ordenar res: d’aquí que cada cop sigui més important veure els artistes, els creadors, els pensadors però sobretot els autors de ficció, com a veritables artífexs de l’I+D que necessitem. La diferència entre els salts tecnològics de Gutenberg o d’Edison i el salt d’ara, és que aleshores es provava de gestionar la natura (és a dir, construir eines físiques) i ara provem de gestionar continguts, idees, hipòtesis. La tasca que tenim per davant no és purament tecnològica, com ja s’encarreguen de fer els físics i els químics i els enginyers, sinó interpretativa i imaginativa. La necessitat d’unir les carteres de cultura, ensenyament, universitats i investigació és més clara que mai: sota una mateixa cartera del Coneixement, cal fer que l’intercanvi entre aquestes disciplines sigui el més fluïd possible i que l’home amb bata (o amb corbata) respecti encara molt més l’home amb ploma o amb pinzell. Si algú durant l’inici del segle XIX volia saber cap a on aniria el segle XX, només havia d’escoltar la sonata 32 de Beethoven. I punt. Això no vol dir que ara tota la literatura hagi de tenir una utilitat futurista, evidentment: la literatura ja és prou “útil” si és bella o commovedora. Però sí que vol dir que qualsevol ficció (ara que consumim tantes sèries, Black Mirrors a banda) ens parlarà més de la realitat que la realitat mateixa. La qüestió és que el focus el podem posar en la disrupció tecnològica, tan enlluernadora i alhora fosca com la matèria fosca de l’espai, o bé en la disrupció humana, que és un invent més vell que l’anar a peu (la gran disrupció símia) i que funciona, per cert, molt millor. Si sortim de l’exposició Monet que ha obert Ideal al Poble Nou pensant en la màquina o en el projector i no en l’artista (o més ben dit, en l’obra i en els colors), el viatge haurà estat inútil. De la mateixa manera que el protagonista de 2001:Una Odissea a l’Espai no era HAL sinó els astronautes o, per ser més exactes, els post-micos del començament. O, per ser encara més exactes, allò que nosaltres els micos som capaços de fer. Per bé i per mal.
L’humanisme tecnològic no és només un debat sobre ètica, sinó sobretot sobre imaginació. Quin espai volem que tingui en la nostra societat la I+D de la creativitat, allò que en els parcs d’atraccions de Disney els enginyers i els bojos van anomenar l’Imagineering. A Arizona ho han entès bé i han Obert el Centre per la Ciència i la Imaginació, on en un atac d’humilitat els científics van posar-se a donar veu als escriptors de ciència-ficció perquè es posessin a fer volar coloms sobre el “tomorrow”. I jo hi afegeixo que, a banda dels autors de ciència-ficció, trobaran també moltes sortides en les idees dels autors de ficció-ficció, tant si són amb final feliç com amb final trist com amb final obert. Creure que l’Univers té un sentit passa per posar-hi paraules, perquè s’ha d’estar com una veritable cabra per creure que hi ha un Déu o que hi va haver un fill seu ressuscitat a la Terra, i tot i així aquest relat funciona. Com també funciona el del Big Bang, és clar, un veritable exercici de fantasia que conté moltes certeses però també encara molts enigmes. Per tant no tinguin por de les idees boges, dels relats extravagants o dels somnis psicotròpics d’Alícia, perquè és ella qui en la seva desorientació ens pot acompanyar millor al llarg del mirall. L’humanisme tecnològic no ha de ser sempre un Black Mirror, pot ser prefectament un laberint del Tibidabo que ens ho deformi tot i que fins i tot ens oculti la sortida (o ens en doni una d’inesperada). Busquin la humanitat en els creadors de parcs d’atraccions, que són experts en les persones. O en les faules, o en els deliris de Freud que eren els de Dalí, o en els blaus solitaris de Miró, en les cançons descarnades de Björk o en els videoclips hipertecnològics d’Ok-Go, i descobriran per què invertir en cultura és tan o més important que invertir en tecnologia. Alguns es limiten a mirar el dit i d’altres es fixen en la lluna. Jo estic pels que es fixen en la persona que assenyala.