General / Patrimoni

…I hi cantaran els dimonis

Una tal Francesca, morta a Roma el 1440, va veure un drac que “tenia la boca oberta i la llengua fora. Tenia al cap unes banyes de cérvol amb moltes puntes i de cada punta, eixia una terrible llengua de foc”. La presència dels éssers diabòlics en l’edat mitjana es vivia com un fet real, tangible. Els monstres, els diables, es podien veure i tocar.

Els ulls de les bèsties tenen poders diabòlics: la seua mirada és verinosa, sobretot per als infants”. El text és del Malleus maleficarum (El martell de les bruixes) imprès el 1487, obra dels dominics. Aquests tenen la missió per ordre del Papa de desemmascarar els heretges, les bruixes i els dimonis. I el nostre article parla dels dimonis, dels diables i dels seus ecosistemes. Perquè el dimoni existeix. Si no us ho creieu, pregunteu als vilatans de Sant Mateu, perquè als soterranis de la seua Cort Vella, van aconseguir empresonar-lo en una visita del pare Vicent a la ciutat. Però ell, se’n va escapolir.

Com és l’infern? Algú se l’imagina? Al llarg de la història, hom la imaginat ple de foc, de gel, d’agulles, amb un fred espaterrant, curull de crits, d’olles, d’olis cremant, de xiscles esgarrifosos… Com ara dins d’una pel·lícula distòpica d’aquestes. Als nostres països tenim contactes amb l’infern molt sovint. De la mà dels correfocs, per exemple, que representen els dimonis, l’infern i el mal. Però ací a la terra. Som una societat lliure i aquesta llibertat esdevé anarquia quan mirem els vestits dels dimonis. Cadascú va com vol, acompanyat d’artefactes que imaginem vinguts del més enllà infernal, tot marinat amb focs de colors, dracs que escupen foc pels queixals… Són dimonis amb espardenyes, casolans, pròxims, humans. Tenen un no sé què de casa. Una tradició molt antiga apunta que hi havia una mena de teatre medieval ancestral on s’anunciava l’Apocalipsi, la fi dels dies.

Correfocs, representació dels dimonis ací a la terra.

Per això, una colla de dimonis baixava a la terra per emportar-se els humans que veien espantats com aquelles criatures els arrossegaven cap a l’infern. Però el que de veritat feien era compartir amb els humans la màgia i l’espurna vital del foc, ja que no se’ls acabaven d’endur mai. Amb els “correfocs” fins i tot els infants “juguen” amb els dimonis. Cada colla de dimonis és una companyia de teatre a l’aire lliure que actua de nit, el seu millor escenari. La Fura dels Baus potser és la versió “fina” d’aquesta colla de gamberros amb tot d’efectes especials, que aconsegueixen fascinar amb la llum i el foc, els humans que els contemplen. Qualsevol artefacte o andròmina farà la sensació que venen d’una realitat llunyana i infernal. Però càlida. Només cal veure la cara dels infants mentre contemplen aquells personatges movent-se i fent figures amb el foc…

Però al Forcall, als Ports, cada final d’hivern s’apareixen uns dimonis terribles. És la Santantonada. Sant Antoni va ser un sant vell molt desgraciat, però molt bona persona també. Era tan bo, tan exemplar, que els dimonis se li apareixien i li fotien pallisses que el sumien en un estat semicomatós continu. Era el mal, molt present en totes les societats de l’edat mitjana. Fins que no el van matar, no van parar. Al Forcall, la Santantonada és la representació d’aquell turment que va suportar aquell home sant. Després de sopar, uns humans entren per un costat com a “majorals” i apareixen convertits en els personatges sàdics i inesperats: la Filoseta, el Despullat, la Botarga, Sant Antoni, Sant Pau… És un guió teatral amb tots els ets i uts.

La Santonada.

Les “presències” recorren el poble mentre castiguen el sant fins a matar-lo. El colpegen amb papers enrotllats fins que el condueixen lligat als peus de la barraca, una foguera important. Aquells dimonis anomenats “botargues” sembren la por al poble: entren a les cases, fan gestos obscens… representen el mal, tota la inseguretat de l’hivern, la duresa d’una vida terrible… Quan sant Antoni i sant Pau moren aparentment al costat de la foguera, les “botargues” cauen fulminades per milers de fiblons de dolor. Un altre any, el bé ha vençut el mal en l’últim segon i l’equilibri que donarà les collites tornarà a fer-se presenten en la vida dels humans. El foc fa tornar a la vida tots els actors que amb teies acompanyaran la gran flama de la “barraca” Ells amb la seua llum recorden l’equilibri metafòric entre la purificació, la creació i la destrucció. Als voltants de la gran foguera la gent fa tres voltes. El foc ha cremat les culpes de les persones. L’hivern s’ha acabat i comença la primavera.

A un dels autors d’aquests articles son pare li parlava d’una falla que es va plantar l’any el 1961 a la plaça del doctor Collado. L’autor era Salvador Debón i havia construït amb paper mullat un impressionant diable de deu o dotze metres fet de petits cossos humans nus. Ja podeu imaginar-vos en una època de repressió què significava això. Amb l’excusa de construir una falla, el geni d’un artista planteja un diable nu fet de centenars de figures humanes nues. No cal dir que aquell març, una de les places més visitades de la ciutat va ser aquella. Però als valencians ens n’oblidàvem que cada any, una figura que representava un ésser diabòlic passejava lliure pel carrer. Era una de les roques, una de les plataformes en què el poble lliure desfilava cada any i representava escenes teatrals diverses. Ara mateix, dorm a la Casa de les Roques. La roca es diu Plutó, però el poble la coneix com “La diablera”…

La roca diablera.

Les roques eren escenaris mòbils teatrals que es van fer en origen per a celebrar l’elecció del nou rei de la Corona Ferran d’Antequera el 1413, després del Compromís de Casp. Volien així les autoritats valentines donar-li la benvinguda. També es van convertir en els escenaris mòbils del dia més important de la societat valentina: el dia del Corpus. A les primeres roques van anar sumant-se algunes altres com la de Plutó o la Diablera on hi ha molts caps de dimoni que representen els set pecats capitals: la luxúria, la peresa, l’avarícia, la ira, la supèrbia… És la roca de l’infern i ara mateix, és la més antiga que hi ha, de principis del segle XVI restaurada i modificada. Ací dalt d’aquesta roca ballava la Moma (la virtut) i es desfeia dels 7 pecats capitals en una lluita coreogràfica que encara avui continua fent-se el dia del Corpus a València.

Al Museu de Belles Arts de València us proposem visitar tres inferns. Tres idees diferents, tres modalitats. El primer el trobem a un retaule petit, dit de Sant Miquel fet pel mestre Jaume Mateu cap al 1420. En una de les taules, a l’esquerra i a la part inferior trobem un infern “convencional”. Amb àngels que empaiten els dimonis entre flames i amb humans mortals que ja saben què és aquell espai. I un dels dimonis porta barretina. No dubtem que és un gest de complicitat de l’artífex, ja que aquesta peça de roba és molt comuna en tota la Mediterrània, tant mar enllà com terra endins. Ens protegeix del vent i de la humitat.

Retaule del mestre Mateu.

És la mateixa visió que veiem en els correfocs nostrats: els diables porten espardenyes… I és que el mal el fem nosaltres, a la terra. “Oblida’t dels morts —deien les nostres àvies— i tingues por dels vius…” L’altre infern és de la marca “Hacendado”: un perol. Correspon al retaule de la missa de Sant Gregori del misteriós Mestre de Cabanes. A l’angle inferior dret trobem una olla que a foc lent va fent “al dente” cardenals, nobles, gent humil, homes i dones… tots hi caben, tots hi entren. Al costat, unes ànimes esperen en una mena de spa pujar al cel. Són les que ja han passat una temporada al purgatori.

I finalment, el millor infern de tots, els dels turments homologats per la societat internacional d’inferns “La Flama alegre”. És l’Avern que planteja Van der Stock en la taula lateral del seu genial retaule de Sant Miquel que presidia la Capella de la Casa de la Ciutat. Tòtines tonsurades, cossos turmentats, crits salvatges… que no sent ningú. Ara mateix, quan esteu llegint açò ha estat impossible ajuntar les tres taules del retaule. No s’han pogut agermanar per a formar part d’una de les obres més extraordinàries que teníem els valencians i les valencianes el segle XV. I això que estan a uns 1000 metres de distància. Segurament alguna “mà negra” plana sobre aquest desig. Observeu una diablessa felina que lliga ben curt els condemnats. Absolutament deliciós…

L’avern de Van der Stock
Alfons Llorenç
Alfons Llorenç (Alcoi, 1951, València, 2024) era llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close