General / Llibres

Ingrid Guardiola i Marta Segarra: pels dintres i per la pell

Dues pensadores s’escriuen cartes en un intent de pensar el món i tot allò que hi va passant. Són cartes creuades que van i tornen entre Hospitalet del Llobregat, París, Barcelona, Lluçanès i Girona. Com expliquen els editors en el llibre, a finals del 2019, Ingrid Guardiola i Marta Segarra es van intercanviar un parell de cartes arran d’un encàrrec per a un programa televisiu. Van veure que s’ho passaven bé i van seguir fins que van acabar convertint aquella correspondència creuada en una assaig de pensament compartit. Al cap de poc, el món es va confinar i guiades per una nova urgència analítica, aquell experiment epistolar de gran volada teòrica va agafar una nova dimensió, com el títol foucaultià del volum editat per Arcàdia deixa clar: “Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat”.

Coberta del llibre dissenyada per Víctor Garcia Tur.

Diguem a l’avançada que l’erudició hi és, i molta, i que convida a descobrir-la. Ingrid Guardiola (una de les pensadores de referència avui que ens ajuda a desentranyar el nou règim de vida i de coneixement en l’univers del món-pantalla) i Marta Segarra (gran especialista en cultura francesa i coneguda pels seus estudis sobre gènere) intercanvien lectures i troballes. No és a l’atzar que les dues primeres cartes siguin escrites en una biblioteca infantil de barri i a la gran biblioteca nacional feta per Miterrand a París. Plenes de referències al pensament filosòfic, la literatura, el cinema i l’art contemporani, l’editorial ha fet bé aplegant el mapa de referències darrere les cartes: quasi pots anar intercalant la lectura amb la pantalla per recuperar o explorar moments cinematogràfics o accions artístiques. Però la lectura de les cartes passa també per la vida i el moment immediat, com un ingrés hospitalari, una maternitat (el relat breu del desert del postpart que ens regala Guardiola és memorable) o les estones de plastilina compartides amb un fill. I és que l’art epistolar té aquesta meravellosa capacitat de cosir l’alçada teòrica amb el necessari ras de terra que és la immediatesa del dia a dia.

Les dues autores amb el llibre © Pau Venteo.

Cada carta obre uns temes, unes pistes, unes lectures, unes imatges enviades… i la carta que arriba de tornada en reprèn alguns per tornar-los enriquits, amplificats, poques vegades rebatuts (si bé les diferencies de generació i de filiacions teòriques hi són, les cartes són fetes des de l’acord i no des del dissens), aportant-ne de nous alhora, que funcionen com a estímuls o reptes per a la carta següent. La bonica metàfora tèxtil dels fils que es van descabdellant i la “carta-troca”, com l’anomena Segarra, recull molt bé el joc i el tempo del text i la lectura que demana. I és que, si bé les autores guaiten el món amb la lent contemporània de la biopolítica i el feminisme, en les maneres recuperen i actualitzen la tradició il·lustrada. Una tradició de pensament provisional, disseccionador i alliberador dels fets del món (l’il·lustrat és sempre un pensament arrelat al món) però sobretot, compartit. “El nostre assaig (en el sentit original, de Montaigne, de temptativa de pensar)”, escriu Segarra. I Guardiola: “Un assaig en el sentit més estricte, un intent de forjar idees sobre la marxa a mesura que s’hi reflexiona, de fer i desfer idees, de tornar sobre les que ens concerneixen, que és una temptativa de pensament compartit, de pensar des de i amb l’altra, d’engendrar un pensament porós.”

Rellegida i editada a posteriori, la correspondència pren un clímax final que acaba desenvolupant un tema anunciat més d’una vegada però que encara no s’havia abordat: la mascarada. Un tema que, curiosament, ens acaba donant una mena de “tesi”. És clar que no és un llibre de tesi sinó de pensament en curs, però sí que ho és en el sentit que recull una melodia de fons que hem anat escoltant al llarg de les cartes i que apunta a una explicació sobre el món.

“La nova normalitat”, capítol de SoyCámara, canal de vídeo assaig del CCCB.

Una explicació que vincula la “nova normalitat” i l’estat de vigilància imposat amb l’excusa de la pandèmia amb el que ja estàvem vivint: en fa un corol·lari natural. Diu Guardiola: “La sensació és d’assistir a una Gran Mascarada, la gran mascarada de la «nova normalitat»”. I afegeix: “Per a mi, part de la nova normalitat passa per associar l’autòmat cognitiu (el que veu la seva autonomia mental limitada per les estructures econòmiques i culturals) i l’autòmat físic (el que veu els seus moviments limitats pel protocol). Les polítiques del bé comú en un món postcovid s’articulen des d’una posició reaccionària. Tenen a veure amb tot allò que no pots fer, que està prohibit.” Guardiola articula una carta-manifest per a un sistema postdisciplinari, on llegim: “Que tot allò que se’ns ha pres durant tot aquest temps es torni a negociar amb la participació dels ciutadans, sense grans mascarades, coneixent a fons i, extensivament, per sota la pell, intus et in cute.” I aquí hem d’anar a la carta de tornada, on Segarra ens il·lustra sobre aquest llatinisme triat per Rousseau (un altre il·lustrat) com epígraf per a Les confessions i que es pot traduir com “a dins i en la pell”, però que en el seu ús originari, el de Persi, un autor del segle I, podem traduir com: “pels dintres i per la pell”.

Alfred Kubin: El salt a la mort, c. 1902, il·lustració del llibre.

Com s’ho fan, les dues autores epistolars, per aconseguir relligar-ho tot sense voler-ho? Aquesta és part de la seva habilitat teòrica. L’altra pota del llibre, la complicitat, hi és ben explícita, com es llegeix en el comiat intuït de Guardiola (“El desconfinament de la nostra correspondència serà ben trist. Ja el començo a notar.”) o en el final de Segarra: “Prefereixo pensar, doncs, que la nostra correspondència no es desconfina sinó que aixeca la mirada per guaitar la superfície marina.” Deixem-ho doncs allà on les autores acaben la conversa, amb la imatge del mar com a pell o superfície d’un “dintre” inaccessible.

Cristina Masanés Casaponsa
Formada en filosofia a la Universitat de Barcelona i en estudis de gènere a la Universitat de València, escriu per a diferents institucions culturals i ha estat curadora de projectes expositius per a diversos museus. Col·labora amb articles d’opinió, art, divulgació històrica i territori a Sàpiens, Descobrir, Revista de Girona, Alberes i Mirador de les Arts. És autora de llibres d’assaig biogràfic.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close