Cada cop arriben menys companyies estrangeres de gran format a Barcelona. En això, cada cop som més petits. Diria que insignificants. Així que calia aprofitar l’oportunitat brindada pel Festival Dansa Metropolitana per veure dues propostes amb gran predicament darrere. La millor aportació: una mirada audaç de la dansa. Cal destacar: les temàtiques socials sobre les quals treballen. Superable: alguns plantejaments dramatúrgics i conceptuals. En això, l’ecosistema català té prou múscul. Segona setmana del certamen: la dansa internacionalment metropolitana, on els intèrprets i les coreografies són els veritables protagonistes.
Al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) s’ha pogut veure Aisha and Abhaya de la Rambert Dance Company, una de les més prestigioses companyies de contemporània de Londres. Tracta sobre la diferència i les migracions. Dues germanes fugen d’un món violent, en un viatge de fantasia. Seran acollides en un nou país on la dansa és el llenguatge universal. Una mica simple, infantilitzador tot plegat, en el pitjor sentit de la paraula. I aquest és el principal problema de la producció. Un tema que ni la projecció inicial d’un curt, ni la utilització reiterativa d’audiovisuals no aconsegueix millorar de cap de les maneres. Apel·len a l’emoció més visceral. Aquesta és la qüestió. Ara bé: en una altra lliga juga l’extraordinària composició de moviment i la brillant execució dels seus intèrprets.
Firma la coreografia la israeliana Sharon Eyal, amb la col·laboració de Gai Behar. És, sens dubte, la creadora més original, imaginativa i eficaç del panorama mundial. Impossible saber d’on surt aquesta generació de moviments trencadors i altament expressius. És un catàleg que omple de sorpresa, estimula i provoca a parts iguals. Porta els cossos cap a un desplegament gestual inaccessible i audaç. Fins i tot en un context narratiu tan pobre. De fet, resulta del tot impressionant que puguin generar tanta admiració en una obra així, però és que compta aquí amb un elenc de màxima flexibilitat corporal, tècnica i predisposició, membres de la companyia britànica. Extrema abstracció i fragilitat de llenguatge, sense concessions: l’expressivitat és aquell conjunt de translocacions que s’executen. Increïble seguir-ne el fil: es gaudeix, s’experimenta. Una de les nits més exquisida de dansa a la ciutat i que el públic va celebrar enormement.
Al Mercat de les Flors s’ha vist aquests dies Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones del belga Jan Martens / GRIP & Dance On. Per fi una obra internacional absoluta a la ciutat: programada pel teatre de Montjuïc i promocionada dins del Festival Dansa Metropolitana. Aquestes sinergies perquè arribi bona dansa de gran format aquí són de les que agraden de debò als aficionats. Disset intèrprets de diverses generacions i formació tècnica. Tracten sobre la protesta i posar el cos. Una idea simple, fina, des de la qual es crea un gran espectacle. Basat en la repetició, s’apel·la als moviments socials i els esforços per bastir un món millor, des del carrer, la mobilització, la queixa i el compromís. Realment, calia anar amb una mica d’informació prèvia, d’altra forma la peça es podia interpretar en altres sentits. És l’única pega. La resta esdevé un festival del moviment.
Es gaudeix d’un doble joc: el que constitueix la mateixa dansa; i el de la persistència de la voluntat. És quasi un eslògan: en favor de l’esforç i la disciplina. Dibuixen així la defensa d’ambdós àmbits. D’una banda, s’explica la posició des d’on es construeix una coreografia. Totes les possibilitats: des del solo inicial, altres combinacions, i fins a arribar al desplegament de gran grup. Uns quants que s’ajunten, reaccionen: ballant sota la música electrònica; movent-se també en el silenci. No hi ha millor manera de representar una violència que és constitutiva de la producció humana. La del manifestant reivindicant els seus drets; la dels cossos ballant sense aturador. Resulten infatigables, amb la repetició com a instrument de lluita.
Les bones obres en dansa no ho són (només) per una dramatúrgia consistent. Pot ser escassa, un prim fil narratiu. Tampoc per la grandària dels seus equips o la profusió de recursos tecnològics, que s’agraeixen si encaixen amb la proposta. Menys encara perquè la música o la il·luminació ressaltin el conjunt. Aquesta dansa internacional que arriba i arrasa entre el públic barceloní ho fa perquè demostren que hi ha quelcom substancial, inapel·lable, davant del qual un sempre es rendeix: els seus intèrprets, d’una banda; i un bon i depurat dibuix coreogràfic.
