General

Jean-Philippe Henric: Paper vell i sempre nou

Torturant antigues revistes gastronòmiques, esquarterant guies turístiques o tallant vells articles del diari ‘L’Indépendant‘, el Jean-Philippe Henric barreja les matèries i ofereix una reflexió sobre l’apropiació d’un passat sempre d’actualitat.

“Pensava: mai pintaré paisatges d’aquí. Mai pintaré Cotlliure, les barques… S’havia fet, i tornat a fer, això de pintar la catalanitat. Pensava que mai podria singularitzar-me si ho feia”. D’ençà d’uns quants anys, els paisatges típics nord-catalans del J.P Henric —és la seua signatura— floreixen en una galeria de Ceret, de Cotlliure i un carrer de la Campana d’Or, a Perpinyà.

L’artista, discret però curiós, s’obre tot parlant del seu treball. En el seu taller, els quadres esperen les peces tallades d’antics diaris o manuals de cuina. El lloc sembla ser un escorxador de paper. O un purgatori, pels llibres desuets i antiquats, que prenen paciència mentre el pintor els hi ofereix una nova vida sobre les seues teles.

El català.

Originari de la Salanca, la subcomarca al nord de la plana rossellonesa, vora el litoral, l’artista creix entre dos avis que escriuen i pinten. Un és pescador, i ocupa les últimes barraques de canyís erigides per la temporada de pesca al llarg de la costa sorrosa, entre Argelers de la Marenda i el Barcarès. Amb ell, viu els últims moments de la vida rossellonesa del segle XX, abans que el turisme i el Plà Racine del 1962 vinguin a urbanitzar-ho tot. D’aquests relats, en conserva un testimoni pur, que conta amb uns ulls calents. “Els llocs eren triats cada any a l’atzar entre els pescadors, per voluntat d’equilibri i d’igualtat. Es muntaven les cabanes amb el canyís, amb una peça central on dormien durant uns quants mesos. S’hi fumava el peix, s’arreglaven les barques, el material… les cabanes eren desmuntades després. Un poc com els amerindis”. Com un camp Sioux que segueix la pista del bisó. Potser l’arquitectura recorda més les cases Iroqueses: imaginem el Jacques Quartier, descobrint el Quebec, i caient de cara a cara amb nord-catalans del poble de Sant Llorenç de la Salanca, portats per la pista d’un banc de bacallà. Als anys 1970, els últims pescadors bescanvien les cabanes de canyís per un solar en les noves estacions balneàries, ofert per la prefectura. Els resistents veuen les últimes cabanes cremar en una nit. Regal prefectural també.

“L’âme catalane du Roussillon”.

El Jean-Philippe segueix el camí d’aquests avis pintors, exercint-se, autodidacte, d’ençà del 2002. Dels retrats foscos de la seua adolescència, tendeix amb els anys a trobar un pou de colors vius que matisa sobre uns retrats de la pop-cultura. La seua neix llum el 2015, nodrida pel Jean-Michel Basquiat, pel Miró, pel Tapiès, pel Picasso i altres Braque. Colors vius, elèctrics, que volen ennoblir els matisos de grisos, de marrons i de negres dels antics papers, enfangats en les trinxeres estretes de les frases impreses.

A partir del 2017, les matèries canvien. El paper Kraft s’integra a la pintura, transformant el fons, exportat cap a l’exterior, decapat i enganxat. D’aquesta evolució, el Jean-Philippe erigeix la seua línia directriu. El fons es paga una plaça central al mig de l’obra; un diàleg còmplice neix entre ell i el primer pla, equilibrant-se mutualment.

La France à Table, 1935.

Aquest fons el troba finalment en uns materials descuidats, invisibles. Antics números del diari centenar i emblemàtic de Catalunya del Nord, L’Indépendant, amb les seues tipografies post-1970 del Dalí i del Jordi Barre. Vells papers que testimonien un món desaparegut, testimonis de la transformació del planeta. “Vida Cultural. No volem guerra entre els catalans” titula la seua tela, El Català. Un article d’opinió deixa transcriure aquelles paraules fortes, escrites durant els conflictes que oposaven els agricultors del nord i del sud de la frontera francoespanyola durant la integració d’Espanya al mercat comú. D’aquelles línies, el Jean-Philippe en fa un retrat romàntic del català, amb nas potent i barretina endevinada.

El tríptic Castillet barreja les postals de la porta històrica perpinyanesa i dels programes del mític cinema homònim d’estil art-déco, i últim sobrevivent de la desaparició de tots els petits cinemes d’assaig del centre-ciutat. S’endevina la silueta del monstre de cairons, que s’esborra per deixar plaça a unes projeccions d’una pel·lícula descuida de l’Audiard, fins a despullar-se completament, revelant-se només a través d’unes ombres pàl·lides, i la línia fosca del merlet.

La costa Brava, ella, es representa per uns salts de pinzell, la cara magre del Dalí, les crestes tallades de l’skyline de Cadaqués. Els trets de pintura de l’artista són, com ell, humils, discrets, francs. S’eclipsen o recolzen el moviment de les lletres impreses, de la tinta centenar, veritable estrella i subjecte de la tela.

Castillet.

Un material rar, únic, que el pintor se’n va a caçar en mercats de puces i de segona mà, o en les golfes dels familiars. Els números quotidians de L’Indépendant solien ser destinats, després d’una lectura més o menys atempta, a acabar al fons d’un vàter sec -això abans de l’arribada del confort modern i de l’aigua corrent portada pel “Projecte”. Una pàgina servia -i serveix encara- d’encenedor per una torrada o un foc de xemeneia, de protecció improvisada per cuinar. La qualitat del paper del diari, altament inflamable, ha firmat la desaparició d’un material històric en les fogueres nord-catalanes. Nogensmenys, el Jean-Philippe segueix la seua tasca, intentant salvar del foc, de la brasa i de la merda la bellesa d’un article perdut entre dos anuncis, unes rúbriques mortuòries i una anàlisi política.

A la proliferació dels números independents, s’ajunta un material més íntim, més emotiu, potser més sensible. Revistes de cuina i guies turístics dels anys 1930 i 1950, postals dels anys 1910 i 1940, cartes i atles dels anys 1920. Fulls de receptes també, pilar identitari local, denotats per un disseny d’estil molt art-déco, propi al país dels anys d’entre-guerres, com aquest número de La France à Table: Roussillon, del 1935. Les receptes s’acompanyen de consideracions etnoromàntiques, descripcions folklòriques i poètiques que alimenten tota la creació del pintor. Les paraules tenen colors, les frases són línies de dibuix. La història de Catalunya del Nord traspua a través els enganxaments i les corbes del pinzell. “Són obres que pots llegir, mirar, girar. Com una postal”. Una manera de retre homenatge i conservar aquest patrimoni anodí, comú, que l’artista talla viu, a vegades amb uns quants remordiments.

Veremes als anys 1930.

Les fotografies en blanc i negre, gairebé inviolables, són els últims testimonis de la vida camperol local, del fet nord-català artesanal, de la duresa de l’activitat agrícola. “Oh… C’est fort peu compliqué, mais très démocratique, très catalan… et très connu” introdueix la recepta del pa i all (escrit a la manera prefabriana, amb una Y arcaica). Fórmula que podria també definir aquesta rauxa nord-catalana. El Jean-Philippe porta un altre discurs: “és la correlació entre el paisatge, un ritme de vida, una manera, però també olors, la família…”. Unes pintures que exorcitzen la seua voluntat de pintar, de crear. Ell conclou, davant les teles, al mig dels vells papers que s’esperen per passar sobre la taula d’operació per tornar a pagar-se una joventut: “Crec haver trobat l’estil que em parla. Que té sentit per mi. Que té una plaça en mi-mateix”.

Louis Dagues
Graduat en Història, Civilització catalana i Cooperació europea a la Universitat de Perpinyà. Curiós de tot i de tots, sempre ha desitjat entendre el seu territori i la seva societat, en una recerca perpetual d'identitat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close