General

Joan Fuster: d’un temps, d’un País

El Centre del Carme de Cultura Contemporània acull des de dimarts una de les iniciatives troncals de L’Any Fuster pel que fa al programa impulsat des de la Generalitat Valenciana. Es tracta d’una gran mostra, “Joan Fuster en el seu temps”, que posa en context amb abundós material gràfic i documental la figura del mestre de Sueca en relació al seu entorn i la seua època. Una mena de mudança temporal i amplificada de l’Espai Fuster al bell mig de la capital valenciana.

Joan Fuster en el seu temps
Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana / Acadèmia Valenciana de la Llengua
Comissaris: Francesc Pérez Moragón, Edelmir Galdón i Salvador Ortells
Centre del Carme de Cultura Contemporània
Fins al 19 de març de 2023

D’alguna manera, l’exposició és una mica allò de fer anar Mahoma a la muntanya, si se’ns permet començar amb una dita no fusteriana però adient al cas. Perquè, tot i les característiques singulars de la mostra, incloent materials que no es troben en l’Espai Fuster, l’exposició és una oportunitat magnífica per a aquelles persones, col·lectius i centres escolars del Cap i Casal i els seus voltants que no han vist encara el dia de desplaçar-se a Sueca per veure el centre dedicat a Fuster. Amb un afegit no menor: les dimensions molt més grans del Centre del Carme fan que l’experiència d’acostament a la figura del mestre siga amplificada i esponjada. Emocionalment més freda, si voleu, per no estar presents allà on tot va passar, on tot es va pensar i escriure, però més potent des del punt de vista visual i expositiu. En aquest sentit, “Joan Fuster en el seu temps”, mostra feta en col·laboració amb l’Espai Fuster i l’Ajuntament de Sueca, compleix aquella doble funció.

Es tracta, a més, d’un recorregut àgil i molt didàctic, amb textos sintètics que recorren el periple vital de Fuster connectat amb la trajectòria col·lectiva i acompanyant les obres d’art, fotografies -el desplegament gràfic és imponent-, llibres, revistes o documents procedents de l’Espai. Visita ordenada i iniciàtica a l’univers Fuster, ideal per centres educatius i persones no especialment versades en l’operatiu fusterià, que no aprofundeix en el pensament del de Sueca però tampoc no obvia -tot i que siga amb referències tangencials- la seua dimensió problemàtica, com ara la controvertida recepció de llibres com El País Valenciano i Nosaltres els valencians. Una capacitat d’incomodar, de plantejar preguntes difícils sobre el que som i cap a on devíem anar, que va acabar amb les bombes a casa de l’intel·lectual.

Una família, al davant del cèlebre retrat fusterià de Manuel Boix.

Així mateix, la prolífica relació de Fuster amb el món de l’art permet esquitxar la mostra de racons molt atractius visualment, amb fons procedents de l’Espai, amb els quals es nodreix “Iconografies”, una secció de representacions artístiques del Suecà dels seus amics artistes. Però també alguna cessió com ara una obra regalada a Santiago Bru i Vidal (cedida per la família), de títol devastador: “Viatge del general Franco a la sífilis”. També hi ha dibuixos humorístics de Fuster regalats a Max Cahner que mostren la seua excelsa mala llet.

Com a complement, ja irrenunciable en qualsevol exposició, hi ha dos segments audiovisuals, un en què es recrea un dels racons més identificables de la casa de Fuster, amb una pantalla que reprodueix la mítica entrevista televisiva de Montserrat Roig. En un altre espai, cap al final de la mostra, el visitant trobarà un muntatge audiovisual de Sara Cortés.

Un dels racons audiovisuals de la mostra.

Setanta anys amb Joan Fuster

Comptat i debatut, L’Any Fuster està tenint la virtualitat de normalitzar la presència pública de la figura del suecà en el País Valencià. La multitud d’iniciatives del teixit acadèmic i cultural era quelcom esperable, però el seguit d’actes i iniciatives institucionals tenen un valor afegit: fa vint anys, no haguérem sospitat que les televisions públiques de tot el domini, incloent la valenciana, emetrien un documental sobre Fuster en prime-time. O que un dels contenidors públics culturals més importants del País Valencià allotjaria una exposició feta des de l’admiració, el respecte i la reivindicació global de la seua figura.

El viatge als setanta anys que vam poder gaudir de Fuster s’enceta amb el bloc “Primers passos”, amb fotografies familiars, com ara una del pensador amb dotze anys que prefigura la mirada desperta i perspicaç del futur escriptor i agitador. Els pares i familiars o el taller d’imatgeria religiosa del pare son altres motius que es mostren. També s’inclou un manuscrit important, l’autobiografia enviada a Josep Pla per la redacció del seu homenot, del 1962. Algunes de les imatges i obres ja importants de la dècada del 1950, quan es forja el mite, les anirem trobant en diferents blocs. “Un món menut”, mentrestant, és un tribut a la Sueca dels primers anys del segle XX, la ciutat que mai no abandonaria, trencant el clixé maliciós que Fuster era algú desarrelat, desconnectat dels seus orígens.

Bloc dels “Primers passos”.

Altrament, un dels encerts expositius és encapçalar gairebé tots els blocs reproduint la sèrie entre pop i irreverent -molt fusteriana- que l’Equip Realitat (Joan Cardells i Jordi Ballester) li dedicaren a l’escriptor. És així en “Sempre al peu de les lletres”, amb un Fuster majestàtic coronat amb fulles de llorer: ací es recorda la seua frustrada carrera com a jurista amb l’orla de la llicenciatura de dret, però sobretot les connexions lletraferides, amb publicacions com La nostra revista, Verbo, Pont blau o els seus llibres de versos. Veiem el Fuster que ja és un referent, posant amb el Grup Torre o en jurats literaris. Quan encara era molt jove: una fotografia amb 29 anys ens recorda la seua precocitat com a referent.

El fuster llaurador de l’Equip Realitat.

La valencianitat de Fuster -impagable el dibuix de l’Equip Realitat amb Fuster vestit de llaurador i la innegociable cigarreta als llavis- s’invoca seguidament en “Una mirada valenciana”, el bloc on es veu l’intel·lectual interactuant amb el paisatge, les tradicions i els habitants del País Valencià, fent tertúlia en la cafeteria Oeste de València (1965). O en actituds obertament burletes. Però la mirada valenciana és també la de llibres cabdals com els esmentats El País Valenciano i Nosaltres els valencians. D’aquesta darrera obra, segurament la més emblemàtica, es mostren documents com la primera pàgina del mecanoscrit o l’expedient de censura preceptiu en l’època. Fuster, no ho oblidem, va viure quasi tota la seua vida sota el jou del franquisme.

Visitants miren algunes de les imatges més sornegueres de Fuster.

“Provatures, interpretacions” és una mena de bloc reflexiu i de pensament, on Fuster apareix fent conferències en Lo Rat Penat, conversant amb Montserrat Roig o Eudald Solà, prenent notes o escrivint. Per exemple, les cartes a figures cabdals per a ell com Manuel Sanchis Guarner o Vicent Ventura. O donant vida a llibres assagístics fonamentals com Les originalitats, Judicis finals o Consells, proverbis i insolències.

En tot cas, la seua monumental producció periodística havia de tenir apartat específic, anomenat “En paper de periòdic”, amb la iconografia, encertadament, del Fuster dimoni envoltat de flames. Perquè d’incendiar l’acomodatícia societat valenciana (i de més enllà) es tractava tot plegat. Amb una tria d’articles emblemàtics, com “Els inèdits d’en Pla”, per a Serra d’Or, o “La dificultat de ser progre”, en Qué y Dónde. Secció il·lustrada amb imatges significatives, com Fuster lliurant a Josep Guia un manifest del Congrés de Cultura Catalana a l’Aplec del Puig.

Fuster i la seua obra descomunal.

Les derivades polítiques, però, són més abundoses a “Observador implacable”, bloc amb el qual, entre altres qüestions, s’explicita la violència patida pel de Sueca. De vegades, de manera més o menys innòcua (però perillosa), com les pintades a la contra. Però també amb la violència explícita de les bombes: articles i imatges dels efectes dels atemptats a la seua casa il·lustren aquest sinistre episodi. Tema lligat amb una imatge de Fuster signant un exemplar de Nosaltres els valencians la vesprada d’una manifestació a Sueca, el 1981, protestant pels atacs. Ací, el visitant no iniciat podrà lligar caps i veure com Fuster tenia enemics, però també defensors, reunits en l’homenatge que se li va retre en la Plaça de Bous. L’epígraf d’aquest bloc mereixia un enunciat més combatiu, que explicitara més la violència patida per l’escriptor.

Les imatges de les manifestacions i homenatges posteriors a les bombes.

Lideratge, universitat i mort

Hi ha un apartat especialment pertinent, “Influència i lideratge”, que posa de relleu com Fuster va esdevenir una peça nuclear de la vida social, cultural i política del seu temps: el seu Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, els congressos de cultura catalana, les trobades d’intel·lectuals, els Premis Octubre posats en peu per Eliseu Climent i Rosa Raga però que no s’entenen sense l’empenta fusteriana, un ordre del dia d’una reunió d’Acció Cultural del País Valencià amb anotacions del de Sueca, el nomenament com a fill predilecte del seu poble o la inauguració del Col·legi Nacional Joan Fuster de Manises (1981). Entre moltes més possibilitats. L’impacte en el seu temps va ser immens.

La mostra es tanca amb uns últims anys marcats per la seua tardana integració en el món acadèmic, com a professor de la Facultat de Filologia. Darrers passos vitals abans que un 21 de juny del 1992 s’acomiadara d’aquest món. Fotografies com la de Raimon, Annalisa Corti, Andreu Alfaro i Doro Hoffman acudint a la casa de Fuster, el dia del decés, o les informacions en El País, Levante-EMV i El Temps amb el sepeli, il·lustren el comiat d’una figura irrepetible.

Un personatge cabdal d’un temps i d’un País. Que continua sent-ho, malgrat tot.

Accés a l’exposició. Que serveix com a tancament d’aquest text.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close