Aquest 2022 hauria fet 100 anys. Fuster, Joan Fuster. Una de les estructures d’estat cultural i emocional del nostre país. L’intel·lectual més modern, lúcid, alternatiu, transversal, brillant i potent que han produït els Països Catalans en segles. Un d’ells. Dels últims humanistes. Que des del seu país petit –Sueca– ideà una cultura i un poble des de l’escepticisme de la passió i des de la il·lusió més racional. Un home polièdric, el millor assagista en català de tots els temps. Un periscopi amb potes que a vegades veia coses que ningú no havia vist.
“Poussin n’és el començ, encara en el temps de Richelieu. I després: Boucher, Watteau, Fragonard, nimfes, cupidos, deesses, favorites reials, pastors, camperols amables: el pèndol va del palau a la ruralia… El descrèdit de la realitat, Joan Fuster, 1955.
Apagueu els llums de la sala on us trobeu. Des de fa uns minuts sentiu la remor suau d’un ventilador que refrigera un projector de diapositives. S’ha fet el silenci en aquella habitació travessada per columnes pacífiques de fum de cigarret i olors que ens transporten a una destil·leria de whisky i Soberano… Totes i tots atents a una pantalla improvisada amb un llençol. Joan Fuster abaixa el cap i mira per damunt de les seues ulleres l’improvisat espectacle visual. Projectant-se, una imatge estàtica plena de color i –alhora– de moviment d’una massa de gent que camina amb determinació de la dreta a l’esquerra. És el projecte de Josep Renau per al Halle Neustadt, es diu “Marxa de la joventut cap al futur” i l’ha creada un dels artistes més complets, originals i poderosos que van parir els anys trenta els carrers de València: és Josep Renau, el precedent de l’art street actual. Amb un compromís cívic insubornable que el va fer exiliar-se a Mèxic i a la República Democràtica Alemanya en el moment que els franquistes ocuparen el poder i acabaren amb la República espanyola.
Quan va morir Franco, venia esporàdicament a València a trobar-se amb vells i nous amics. Els que havien resistit i els que sobrevivien al règim. Un d’ells era Fuster. Aquell dia Renau volia ensenyar al de Sueca i als seus amics en una sessió inoblidable de diapositives els vells i els nous projectes. Esbossos, dibuixos, diapos que mostraven murs plens de figuracions, de dones i d’homes, de tecnologia que ajudava l’ésser humà, l’era de l’àtom, el progrés i la dignitat humana. L’admiració de Renau i Fuster era mútua. Després de veure “La marxa de la joventut cap al futur” de Halle Neustadt o “La Natura, l’home i la cultura” a l’Ajuntament d’Erfurt, a la capital de Turíngia, el fum del tabac es transformava en núvol dens quan traspassava el feix del llum del projector de diapositives…
-Vine-te’n ja, Josep…
-Jo a Berlín estic bé. Encara que s’haja mort el Franco…
-…Però no s’han mort els “Francos”, no? Reblà Fuster.
El de Sueca és el que convenç Renau perquè inicie el camí cap a casa des del seu exili a Berlín. Ell i la seua dona, Manuela Ballester, una de les artistes més innovadores d’aquells anys trenta del segle XX.
Joan Fuster és possiblement la personalitat intel·lectual més transversal que ha produït la cultura catalana en el segle XX. Des del seu cau de Sueca, va ser capaç de produir i fer produir un patrimoni cultural d’una dimensió encara desconeguda. Ell –i tot el seu sistema planetari humà– van ser capaços de canviar el món de les arts plàstiques, el món intel·lectual, l’univers dels llibres, el futur de la llengua i de la cultura. Aquest equip comandat per Fuster va ser capaç de posar en marxa una opció integral poètica i vital davant de la realitat. I va escriure sobre tot allò que ajuda la humanitat a avançar com a espècie.
Mireu què escriu al llibre Viatge al País Valencià el geni de Sueca sobre el cor volat de Santa Maria, l’església, la principal de Morella: “En l’interior ens sorprèn el cor volat, que penja entre quatre de les grosses columnes centrals, sobre una volta de forta nervadura: és, diu don Elies Tormo ‘acaso el único en el mundo así aislado’. La seva escala, que envolta la columna esquerra de darrera, posseeix una barana adornada amb relleus de tema bíblic –els dos primers d’Antoni Sancho (1470)– que encara conserven la seva policromia primitiva: encantadora, sobretot, l’escena del naixement. En el rerecor una infinita sèrie de petites figuretes representant el Judici Final…”
Però no només escriu sobre art. Ell mateix va ser protagonista i model d’obres d’art que el representaven. El seu aspecte sorprenent, original, amb una fesomia que induïa a representar-lo com una àguila, o com un xoriguer atent, curiós, provocà un fum de caricatures que l’ajudaven a riure’s d’ell i de la música. Bigot, ulleres, ulls…
I també molts artistes el van buscar i li van llegar part de la seua producció. Per això Joan Fuster es mereix un espai en aquest Temps de les Arts. Perquè a més, va ser un gran comunicador dels moviments estètics. En algunes fotografies observem amb quina passió i quina pedagogia mostrava l’art a les generacions futures.
Fuster arribà a tenir una col·lecció d’art molt important que demostra la interacció directa d’ell amb molts artistes plàstics. De fet, des de molt petit Fuster estigué en contacte amb l’estètica: son pare era escultor i professor de dibuix. Fins i tot ell mateix feia els dibuixos que incorporava després en les seues primeres creacions literàries: la revista Verbo i Cuadernos literarios… És en aquells primers anys dels cinquanta quan contacta amb Antonio Saura o Edmundo de Ory. Quasi immediatament, i expressant en paper el seu interés per l’estètica i les arts plàstiques publica el Descrèdit de la realitat el 1955. A partir de la publicació d’aquest llibre –una visió única i personal del desenvolupament de l’art occidental– és quan molts artistes es fixen en la visió moderna i autèntica de l’art de Fuster, i en la seua funció social.
Quan construeix aquest assaig el 1955, no hi ha res semblant escrit en català. Però ni en francès, ni en castellà… Ni l’òptica amb què tracta l’art contemporani s’aproxima a cap text en francès, ni en anglès, ni en italià… Es converteix sense saber-ho en un dels pensadors més destacats del panorama europeu. El 1955 apareix El descrèdit de la realitat, una obra insòlita en el panorama de la literatura de reflexió del moment. En aquesta obra, a Fuster li interessa no la història de la pintura, sinó la història d’aquells conceptes que la pintura crea o manifesta, perquè són capaços de transformar el món. Subterràniament, és un llibre polític, que té la secreta intenció de provocar canvis en la mentalitat cívica i social dels lectors. En el fons, és una reflexió profunda entre l’ésser humà i el món. I ho amaga sota una capa d’estètica. Fuster hi interpreta la història de la pintura a partir del Renaixement fins a les avantguardes i l’agosarada execució de la realitat pels corrents abstractes. I ho fa en la seua llengua. Quan ningú no reflexiona sobre “art contemporani” ell sobrevola els moviments artístics, una part de la història de l’art occidental, les avantguardes estètiques…“la pintura abstracta, fent desaparèixer l’objecte, confereix a l’obra una consistència d’objecte”. Són mirades breus als diferents moments de la història de l’art amb un objectiu: arribar a entendre la relació entre les tendències de la pintura occidental i la realitat…
Ací en teniu un fragment del Descrèdit: “El surrealisme feu afirmacions repetides de la seua inhibició estètica: el surrealisme –deien- no era una escola literària ni un programa per a artistes; es proposava, només, expressar le fonctionnement réel de la pensée. I més que expressar-lo, descriure’l. L’oeil existe à l’état sauvage, escriví també Breton: per aquest camí –pel camí que suggereix aquesta bella frase–, el surrealisme podia haver encarnat en una pintura plenament viva i creadora…”
Algú s’imagina escrivint açò a principis dels anys cinquanta del segle XX? A qui anava adreçat açò? El tema, el contingut, el gènere, la llengua… Fuster estava escrivint açò per a extraterrestres: era un alienígena que escrivia per a extraterrestres. Al capdavall, el que feia Fuster era construir una societat normal des de la seua trinxera: l’escriptura i la creació. Traspassava límits, s’aventurava per territoris perduts on la censura no hi havia arribat. Ell escrivia per a una societat formada intel·lectualment, observadora, crítica, respectuosa amb la seua llengua… Que realment no existia, però que ell mateix visualitzava. Fuster s’havia convertit en un xaman que representava en una balma un cérvol perquè aquest cérvol apareguera de debò en la realitat en el futur…
Què devia passar pel cap de Joan Fuster en aquells anys de prohibicions, autarquies, genocidis culturals i humans… per a escriure el Descrèdit? Necessitàvem la bellesa, de la creativitat, de la curiositat per a poder sobreviure a una època de devastació, de privació de llibertats? A través de l’escriptura i la reflexió, Fuster sublimava l’actuació de personatges sinistres en un escenari fosc i mancat d’oxigen. Potser considerava les arts plàstiques com una de les maneres de sublimar un panorama fosc, ple de violències i de pors… Somiem, potser massa.
La relació de Fuster amb el món creatiu fa que molts artistes li donaren obra. És el cas de Renau, que li fa un collage que representa Fuster com a cranc ermità eixint de casa seua. O Manuel Boix, que li fa un retrat enorme…
Observeu què escriu Vicent Ventura referint-se a un comentari de Fuster davant de l’acabat d’inaugurar monument dels Països Catalans a Barcelona el 1980: “Un dia, davant meu, Fuster li va dir al pare d’Alfaro, republicà blasquista de tradició, conservador malgrat tot, com la major part dels republicans d’aleshores, que qualsevol obra del seu fill tenia més interès, obria més futur que l’escultura del seu admirat Benlliure. Aquell home, treballador, fidel als amics, entregat a la família, va quedar espantat…”
Molts artistes plàstics van orbitar als voltants de la proposta que anava construint Joan Fuster al microcosmos de Sueca. Alguns joves que estudiaven a l’Escola de Belles Arts a partir dels anys seixanta començaren a constituir-se en “equips”. Això permetia un cert anonimat que dificultava a la dictadura la persecució de les idees i de les obres, que sempre eren molt crítiques amb el poder. L’equip Realitat, per exemple, es va constituir a partir d’uns altres moviments que des de finals dels anys cinquanta s’anomenaven “Crònica de la Realitat” i que pretenien descriure i denunciar des del món figuratiu i pròxim al pop, la realitat social, cultural i política que el règim franquista havia consolidat en aquestes societats. Aquests equips acabarien per escindir-se en l’Equip Crònica i Realitat. Entre els artistes hi havia Joan Cardells, Jordi Ballester, Rafa Solbes, Manolo Valdés… Altres artistes plàstics van anar coneixent i estimant Joan Fuster. I molts d’ells van acabar per donar-li obra: Guinovart, Saura, Tàpies, Joan Miró, Àngels Ballester, Pilar Dolz, Andreu Alfaro, Josep Renau, Joan Viladecasas, Eduard Arranz-Bravo, Antoni Miró, Manuel Boix, Rafael Armengol, Artur Heras. Tots ells, en algun moment, visitaren el santuari de Joan Fuster. Aquell ecosistema va crear el Fuster pop, el Joan Fuster modern i alternatiu.
Fuster és una personalitat que participa molt activament en la construcció d’una societat postmoderna. No només escriu llibres de diversa temàtica que fan que moltes lectores comencen a ser-ho. També s’implica en el món de les arts plàstiques des dels dos costats de l’espill: com a autor, com a protagonista i com a receptor. Ell estimula les arts plàstiques en el moment que és un subjecte d’inspiració: la seua imatge i essència personal és captada per molts artistes que el representen en dues o tres dimensions. Són caricatures que participen de la visió vitriòlica, irònica i sorneguera de l’esperit fusterià, descregut, flexible i escèptic. Mireu quina reflexió fa sobre la plàstica pictòrica contemporània: “Leonardo deia que la pintura és ‘neboda de la natura’. No dic que no ho fos, en la seua època. Avui, les relacions entre totes dues semblen més aviat de sogra i de nora.”
A més, participa activament en la creació d’una part de la cultura pop, ja que els seus textos formen part de les portades de discos que signen artistes plàstics com Miró o Tàpies… Alfaro representa Fuster en una escultura. I el mateix escultor l’explica: “és una figura geomètrica que trau les ales per totes les bandes. Simbolitza un Fuster que toca tots els pals. Ell li pega a l’art com li pega a tot. Volia reflectir tota la seua pluralitat, perquè era un home molt obert”.
Ell mateix, amb les seues obres escrites no fa més que “pintar” paisatges, esculpir escultures de futur, bastir edificis en projecte… Fa grans formats: Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Poetes, moriscos i capellans… I també treballa el petit format: aquestes petites obres d’art de tinta i paper tenen noms tan moderns com: “País Valencià, per què”, “El blau en la senyera”, “Diccionari per a ociosos”… En algunes ocasions, fa poesia visual i sonora que traspassa el sentit de la vista i penetra en el més profund de l’ànima. El 1970 escriu un llibre molt especial: L’Albufera de València: “La calma és total. Si paràs l’embarcació, i nosaltres i el barquer féssem una pausa en la xerrameca, “sentiríem” els sorolls secrets de la soledat: el fals silenci de mil tènues fregadisses, d’èlitres, d’ona esbossada, d’escates, que la nostra orella no acaba de distingir”…
Fuster no s’acaba mai. Com a model i com a autor. Ell mateix va ser una obra mestra, un capolavoro irrepetible. Una rara avis. I per això, cada dia que passa, en el mercat de les emocions escèptiques i de les passions subtils, Fuster és un valor en alça. Perquè va ser –i continua sent– un dinamitzador de consciències, un provocador constant. Un dimoni amb cua i banyes que somriu eternament.
