General

Joan Seguí: «Va ser molt important decidir no ser mai més el museu de la nostàlgia»

L’ETNO, Museu Valencià d’Etnologia, ubicat en l’edifici de la Beneficència i depenent de la Diputació de València, ha estat distingit amb el premi EMYA al Millor Museu Europeu de l’Any que concedeix des del 1977 el Fòrum Europeu de Museus. La institució fundada per Joan Francesc Mira veu així reconeguda una política expositiva de modernització i desfolklorització etnològica. El seu director, Joan Seguí, qui ha tornat fa uns pocs mesos a la direcció després d’haver dirigit el museu entre 2008 i 2014, ens conta les impressions i implicacions del guardó.

Enhorabona, abans de res.

Gràcies.

M’agradaria, tot seguit, que posares una mica en context el guardó i la significació per a l’ETNO.

És una qüestió important. Cal començar parlant de Kenneth Hudson, museòleg britànic i autor del llibre Museums of Ifluence (1989), qui comença a plantejar des de la ideologia laborista que els museus públics de qualitat són institucions importants perquè poden ajudar la societat a millorar. Visita molts museus al món, comença a establir estàndards de qualitat i crea un premi al millor museu europeu de l’any, el 1977. El certamen ha anat desenvolupant-se amb unes altres categories relacionades amb determinats valors com la inclusió, la sostenibilitat, el treball en comunitat… I han acabat convertint-se en guardons de referència a escala europea. Nosaltres enviarem la candidatura, hi hagué una ronda de visites, per fer una tria. I l’alegria va ser que al desembre ens comuniquen que passem a la fase final…

La nominació ja era un èxit.

El dia de la nominació estàvem celebrant-ho com quan vam guanyar! Alegria, gent cridant pels corredors… El cas és que vam rebre una segona visita, en aquest cas anònima, no sabem quan ni qui la va fer. I quan es va produir la votació, cal ressaltar-ho, L’ETNO va ser triat per unanimitat. Només un jutge es va inhibir per estar casat amb una dona valenciana. Pensàvem que tal vegada ens podien donar alguna coseta, un diploma, però mai de la vida, t’ho assegure, que el premi gros seria per nosaltres. Va ser una bogeria.

El premi arriba tan sols un parell de mesos després de tornar a la direcció, arran de la jubilació de l’anterior director, Francesc Tamarit. Però tu has estat tota la vida vinculat a la institució, com a conservador. Què significa el guardó des del punt de vista personal?

Vull ressaltar el que acabes de dir: Paco Tamarit ha portat aquest vaixell els darrers vuit anys i aquest premi és molt seu, això ha de quedar clar. I per a mi, personalment, què volts que et diga? És la institució en la qual he estat treballant pràcticament des que era un xiquet, he crescut amb el Museu Valencià d’Etnologia, l’antiga denominació, i estava present el dia que es va decidir que es diguera L’ETNO. Tota la vida professional dedicada a la institució i a treballar en la cultura tradicional i popular valenciana, la farina amb la qual pastem aquest pa, les històries que la gent ens conta, llauradors, mestresses de casa, treballadors de la indústria… Era la meua vocació professional. I poder desenvolupar-la en un lloc com aquest i viure un capítol com el del guardó… Ja em diràs.

Accés al bloc de “La Ciutat” de l’exposició permanent “És difícil ser valencià” @Hèctor Juan

La farina és la cultura popular, però la visió és tractar-la amb una certa desfolklorització i, després, pastar el material d’una manera contemporània, innovadora, amb una política expositiva atractiva. Creus que aquests factors han estat importants per al premi?

N’estic segur. Potser n’hi ha uns altres, encara no m’he parat a analitzar-ho, però de segur que hi ha unes altres coses. En el llibre que esmentava de Kenneth Hudson, en la introducció deia que no hi trobaríem cap museu d’etnologia perquè són museus que col·leccionen molt però aprofundeixen poc. I deia que era una llàstima, perquè si saps treballar els materials pots dir moltes coses. Una aixada no és glamurosa, no és un Picasso, però ben treballada, pot explicar coses. Nosaltres, en L’ETNO, som una generació de treballadors i treballadores que això ho hem interioritzat. Hem tingut influències, com el museu etnogràfic de Neuchâtel, un poble de 30.000 habitants a Suïssa. Aquesta gent, ja des dels anys vuitanta, es plantegen agafar les coses quotidianes i pensar-les bé. No es tractava tant d’explicar com es llaurava fa vint anys, que és important, però ningú no necessita saber-ho, sinó les conseqüències socioeconòmiques que tenia i com ens pot afectar avui en la nostra vida. Hem de parlar tot el possible des del present i amb un llenguatge museogràfic que no siga el típic. Encara que alguna gent diguera que fèiem exposicions que no eren per a aquest tipus de museu, nosaltres ens vam encabotar que sí, havíem vist que Neuchâtel i altres llocs havien tingut èxit treballant d’aquesta manera. Aquest és el camí. No pots parlar com si fa cinquanta anys tot fora amor i comprensió, des de la nostàlgia.

Em va molt bé això que dius, perquè una de les preguntes era que, a banda de la desfolklorització, L’ETNO no eludeix problematitzar les qüestions. Per exemple, l’exposició permanent s’anomena «És difícil ser valencià / És difícil ser valenciana», el contrari de la visió bucòlica sobre com de feliços i plens som els valencians. Això és molt important.

La frase no és nostra, és d’un grafiter que la va fer al barri del Carme. La vam veure i vam pensar que era el títol de la nostra exposició. Nosaltres no diem que els valencians som els millors del món. Ara, tenim moltes coses a aportar i la nostra experiència col·lectiva com a poble té coses meravelloses, clar que sí. Però del que estem parlant ací és de les dificultats de les identitats en un món globalitzat. Perquè també és difícil ser suec, o viure en Chicago i dir que eres americà. Som el museu d’etnologia, però el llenguatge que hem de gastar ha de ser universal.

Ciutat i context històric @Pau Monteagudo

El premi no sé si implica canvis en la dinàmica del museu, però si m’admets el paral·lelisme, és com quan se li atorga a un restaurant una estrella Michelin. Hi ha una càrrega de responsabilitat afegida. No sé si teniu aquesta sensació o simplement doneu per validada la vostra política.

Lògicament, hi ha més responsabilitat, encara que volguérem dir que no. Perquè clar, tindràs més visites, estaràs més en el focus, almenys aquest any… A mi això no em preocupa, em preocupa que no perdem el nord. Estem fent una faena important i no deixarem de fer-la. I compte, perquè som un museu que no ens podem queixar del suport polític. Tant de bo no canvie…

Això ho has dit en diverses entrevistes, que esteu contents del suport polític i econòmic.

És que si no, no es poden fer les coses…

Una altra secció de L’ETNO @Hèctor Juan

També has dit que el suport està en la base, juntament amb el treball de Tamarit i de l’equip, que permet arribar on s’ha arribat. Hi ha una suma de factors.

És així. Ens han valorat la proporció pressupost-activitat-tamany. No et poden comparar amb un museu suís amb 40 milions d’euros de pressupost. Però al nostre nivell, ens han fet costat de manera suficient. Si no, no és possible. I hem de dir-los als polítics que als museus i “museuets” els han de donar suport, en la mesura que es puga, perquè aquestes institucions són molt fàcils d’inaugurar i molt difícils de mantindre. Que ens facen cas, encara que siguem un museu de cultura tradicional, perquè també podem ser el museu europeu de l’any.

Cultura tradicional però amb el focus molt obert i flexible. Recorde l’exposició Prietas las filas” dedicada a la vida quotidiana durant el franquisme, les mostres dedicades a equips de futbol, com ara una vigent dedicada al Llevant.

Aquells que ens dediquem a l’etnologia tenim un problema, perquè sabem que etnologia ho és tot. Un problema en relació amb museus que tenen temàtiques molt més específiques. Però això no ho podem resoldre, hem d’extraure’n avantatges. Per exemple, ens permet parlar de futbol, de les bandes de música o de la pilota. Però hem de parlar d’una manera interessant, que no siga excessivament descriptiva i benpensant. Li pese a qui li pese, hi ha coses que no funcionen tan bé com altres. I si ens haguérem dedicat a fer-ho tot bonic, el piano i la fotografia nostàlgica en blanc i negre, no haguérem arribat ací. No estaríem parlant tu i jo ara.

Tu portes tota la vida en la institució. Aquesta problematització de què estem parlant, entesa en un sentit positiu, alguna administració l’ha portat malament?

Nosaltres hem tingut sort. Hi ha hagut alguns moments més durs, però amb Salvador Enguix, que era un polític del Partit Popular, alcalde d’un poble de la Safor, hi hagué una empenta. La veritat és que aquests últims huit anys hem tingut un suport especialment afectuós, les coses com siguen. Tampoc no puc dir que va estar una cosa radicalment diferent d’altres moments, però amb l’anterior administració vam patir un poquet. Podem dir que, en termes generals, som una institució que se’ns ha deixat treballar.

Del carro al món audiovisual @Hèctor Juan

Tal vegada perquè no estàveu sota els focus, no hi ha la pressió d’un IVAM.

Clar, això és així. Fa poc llegia un article que parlava de renovació en els museus espanyols i citava huit exemples: tots eren museus d’art. Hi ha un binomi museu-art, també en el carrer. Les dades de l’Estat diuen que els museus etnològics són els més nombrosos, però els menys dotats de mitjans i de visites. En tot cas, si són un poc atrevits i tenen una mica de suport, és fantàstic tot el que poden contar.

Hi ha també les activitats paral·leles. I vosaltres heu tingut una especialment reeixida, «Espanta la por». Vas arribar a dir que quasi us fa morir d’èxit.

«Espanta la por» és el típic projecte que, efectivament, ens va fer morir d’èxit. Va eixir de la Biblioteca, d’Amparo Pons, i és una d’aquelles coses que poses a caminar i se t’escapen de les mans. Si és una bona idea, poses mitjans i la fas amb una certa qualitat, es pot fer gran, les biblioteques del país l’han assumit. Perquè a més té un fonament: Halloween està bé, però nosaltres tenim una tradició pròpia molt potent. Tant de bo tinguérem cinquanta idees tan bones. No és tan fàcil.

Com valoraries la imbricació de la institució en la ciutat i en el conjunt del territori?

Crec que és bona. En l’àmbit de València, l’ecosistema museístic és molt competitiu, amb molts museus amb prestigi, i per a nosaltres és més difícil. Però sempre ens hem vist molt com un museu de territori. I com que hi ha molts museus etnològics en el territori, ens movem a gust i tenim un bon feedback. La Xarxa de Museus és un invent meravellós, perquè és una manera d’escampar sinergies i fer arribar la cultura a pobles de 3.000 habitants per tal que els seus habitants no hagen de vindre a la ciutat. Som un museu de territori i no volem deixar de ser-ho, però també és veritat que estem a València i també ens agrada que la gent ens reconega. Crec que el premi serà un punt i a part. Però ens havia costat molt fins ara. Per arquitectura i per contingut. Érem els xicotets que estàvem fent bots en la quarta fila per fer veure’ns. I ara podem servir de model a institucions més menudes.

El director de l’ETNO Joan Seguí @Raquel Abulaila

Quins altres moments o activitats han marcat per a tu la vida del museu, un moment d’inflexió?

Per a mi, el dia que llançàrem la web “El museu de la paraula”, crec recordar que en 2011. Més de deu anys de feina gravant entrevistes per tot el territori. I, finalment, fas el que fan els museus, ho traus a la llum. Allà hi ha històries de gent anònima, “a-nò-ni-ma”, que són un reflex de la nostra cultura. La conservadora va dir que el 60% d’aquestes persones ja havia faltat, ara possiblement siga el 70% per cent. Per a mi, personalment, va ser un dia important. I també va ser important quan començàrem els primers passos de renovació, quan decidírem no ser mai més el museu de la nostàlgia. La gent venia i escrivia en el llibre de visites: “Que bonica la València que jo vaig viure!”. Nosaltres ens volíem rebel·lar contra això, una generació de conservadors del museu vam dir que fins ací havíem arribat.

De quin any estem parlant?

Doncs estem parlant del 2008.

Quan entres com a director.

Jo era molt mot jove! Tenia trenta i pocs, érem un grup que entràrem amb ganes de canviar les coses. No sabíem on anàvem, no en teníem ni idea…

Però sabíeu el que no volíeu fer.

Exacte. Recorde que les primeres museografies i alguna gent… He de dir que un polític de l’època em va dir: «No patisques, si fas una cosa moderna, els valencians mai no te la discutiran» [Riures]. No ho sé, era allò del típic alcalde de poble sociòleg, però el ben cert és que vam tenir algunes crítiques amb les primeres museografies trencadores. En tot cas, un altre moment de trencament va ser quan ens van seure i vam decidir que no ens podíem dir Museu Valencià d’Etnologia, perquè això la gent no sap de què va. I algú va dir: «Per què no ens diem L’ETNO?». I vam eixir tots aplaudint. Tampoc no sabíem què aplaudíem, però el nom L’ETNO ens ha vingut superbé. I aquest premi ens acaba de reafirmar com a marca.

Creus que a Joan Francesc Mira li agrada el museu?

[Riures] Hauries de preguntar-li a ell. Joan Francesc Mira és el fundador del museu, és el nostre pare i vull pensar que sí que li agrada el museu. Però entenc que un home amb molt de criteri com ell segur que troba coses que no li agraden i coses que sí, estic seguríssim. És normal. Com qualsevol persona que passe per ací. El director de Neuchâtel deia que en el seu decàleg de museografia provocar forma part de la nostra implicació. Provocar dins els límits d’una provocació amb trellat. Si no, no ho estaríem fent bé. Provocar és una de les funcions d’un museu d’aquestes característiques.

Museuografia moderna representant la tradició @Hèctor Juan
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close