Lentament i patètica, el sistema cultural català va contagiant-se d’un entorn polític on quatre gats lluiten agònicament per cruspir-se un túper d’engrunes amb l’ofensa com a única pauta ètica. Valgui com a exemple el darrer beef de la cultureta tribal (a Catalunya, el magre debat literari només sobreviu mercès a la banal muntanya russa de Twitter) sobre l’adquisició dels drets de Cavalls salvatges i Formentera Lady, editades originalment a l’Albí i LaBreu, i ara adquirides per Comanegra.
Els detalls fan de mal resumir i produeixen vergonya aliena; van de l’actitud ploramiques de qui pretén vendre llibres de Cussà a la desesperada, abans de perdre’n els drets (amb un xantatge emocional, l’obligació d’haver-los de trinxar, digne del millor polític processista) a pintar la gent de Comanegra com uns taurons espremedors de l’obra del berguedà amb un poder econòmic semblant a Penguin Random House. No m’hi aturaré, insisteixo, perquè la cosa fa envermellir i el meu geni està per altres coses.
Simplement, em limitaré a recordar una cosa tan senzilla com que els hereus d’un autor tenen potestat per explotar la seva obra de la forma que considerin més convenient. Aquest interès pot ser de qualitat editorial, per simple amistat o perquè creuen que els reportarà més diners: tant li fot, és la seva responsabilitat (de fet, és la seva obligació) i l’han d’exercir com més els convingui. Cussà va morir amb els contractes de drets caducats i una editorial aliena va renovar-los amb una proposta que els hereus consideraren millor. L’editor comanegresc Jordi Puig ha insistit que la family ho va fer perquè veien amb més bons ulls el seu projecte. Me n’alegro i per molts anys. Com si ho haguessin fet només per la pasta: on polles hi ha el problema?
Bé, el problema rau en el fet que totes aquestes merdes només perjudiquen la lectura d’un escriptor notable com fou Cussà. I també certifiquen com hi ha qui no té vergonya de jugar la carta del martirologi per vendre quatre llibres. És la Catalunya del paga’m-que-faig-pena, de la subvenció dels llibres mullats per la pluja de Sant Jordi, de Miquel Adam i els seus plors per quan l’amo l’envia a fer recados a Santa Caterina. Vinga, fot-li energia, i tot per uns pocs centenars de llibres. Tot per quatre duros. Sort que ens n’oblidem aviat i encara llegim. Quatre gats, per altra banda. I no m’estranya.
