General

Josep Pla i el realisme dalinià

Esperava potser més del llibre Converses amb Pla i Dalí de Racionero. Ben escrit i gairebé sempre ben documentat, mira d’establir uns nexes entre els dos empordanesos que no sap perfilar. L’autor vol traçar un fil entre ambdós personatges i passa gran part del temps preguntant-se per què un cosmopolita com Pla es tanca al seu mas després de la Guerra. La simple aparició d’aquest dubte fa palès que, malgrat que Racionero passa amb Pla molts dies plegats, mai l’acaba d’entendre. El més atractiu —la visió planiana de la pintura daliniana— s’omet en benefici de les excentricitats de l’un i els judicis severs d’un Pla que ja estava de tornada de tot. Sovint Pla i Dalí ens són presentats com a antagònics, la navalla contra les grenyes, el seny contra la follia, i els peus a terra contra el cap als núvols. Ara bé, tot i ser del tot cert, els dos coincideixen —a banda de la valoració del paisatge— en viure com no es podia.

Josep Pla al seu mas | Editorial Destino.

El problema és partir d’una dualitat entre simplicitat i complexitat, i atribuir a Pla la primera de les característiques. Si bé Dalí és complicat, Pla és hermètic. La sintaxi senzilla de subjecte-verb-predicat / article-nom-adjectiu ja li va bé perquè la gent pense que és simple. Remenant papers trobe aquesta descripció del paisatge valencià que em va com l’anell al dit. Diu:

«A llevant, hi ha el mar; a ponent, les muntanyes que separen València de Castella.
Quan les muntanyes s’allunyen del mar apareix la cosa horitzontal, o sigui, el benestar.
Quan s’acosten és la misèria pura i simple.»

Ras i curt, creure que Pla parla del paisatge és posar-se una bena davant els ulls.

La relació social que els dos homenots van tenir es pot conèixer llegint l’Obra Completa i alguns testimonis de l’època. Mentre la quincalla periodística barcelonina no veia —certament no van voler veure— el diamant que tenien al davant, Pla eixia en defensa del pintor amb un article a La Veu de Catalunya en què analitzava més les idees que no pas les paraules de Dalí. Pla sempre va saber veure-hi més enllà, i la lucidesa va fer que fos un dels pocs articulistes que posaren el pintor al centre del debat en mig d’un silenci provincià, ranci i ridícul.

Eric Schaal, Salvador Dalí escrivint La vida secreta de Salvador Dalí a casa de Caresse Crosby, a Hampton Manor, Virginia, 1941. Fundació Dalí.

L’opinió que puga tenir Pla del Dalí persona és, en el cas que ens ocupa, intranscendent. Ara bé, explorant els articles sobre pintura que el de Palafrugell fa als nombrosos diaris en què escriu hi ha una idea que Pla repeteix: Dalí és un pintor realista. Abans no se’m llancen al coll i m’escanyen, dir que —a diferència del que he llegit en articles en què fan passar Pla per ignorant— no parlem d’un realisme com pot ser Courbet, Daumier o Millet. No cal ser cap intel·lectual per a entendre que la representació del patiment de les classes baixes no estava entre els cent primers interessos dalinians. Pla fa anar realista per deixar clar que Dalí no és tant aquell boig imaginatiu que té un microunivers freudià al cap, sinó que la gran majoria de les seues pintures no tenen l’automatisme surrealista que l’avantguarda demanava.

Pla se’n feia creus amb aquesta doble vara de mesurar entre pintura i literatura. Ningú no dubtaria que si Les Champs Magnétiques d’André Breton i Philippe Soupault no hagués estat escrita suprimint-ne el control conscient deixaria de tenir aquest vessant surrealista, i es preguntava per què és una bogeria —sabent que Dalí calculava ferotgement les composicions— dir que el pintor té molta cosa de realista, és a dir, de copista. Eugeni d’Ors, per mi un dels intel·lectuals més lúcids que ha tingut aquest país, coneixia bé les idees planianes pel que fa al realisme dalinià. Al seu Glossari 1910-1911 (Quaderns Crema) ja diu que «la gràcia està en ajuntar, en una devoció única, lo espiritual i lo figuratiu».

Sovint se’ns ha presentat la idea orsiana contrària a la planiana, però més que una oposició podrien anar del bracet. Ors no fa cap altra cosa que no siga complementar la importància del realisme dalinià, i entén perfectament, com a bon lector, el rerefons de les tesis planianes. La crítica ha atribuït a Pla, força sovint sense justificació, un àpex d’incompetència per la seua aversió pels ismes. Si bé l’animositat és certa, parlem d’una persona que sabia destriar millor el gra de la palla que la gran majoria de crítics barcelonins, als quals, després del buit conscient que varen fer a l’obra de Dalí, se’ls podria haver presentat el talent galopant a cavall Rambla avall i no l’haurien sabut valorar.

Racó del Mas en què Pla solia escriure.

Pla defugia dels conjunts. Aquesta posició l’aplicava a tot a la vida, i feia servir arguments mundans que, ben llegits, només s’han d’entendre com la crítica a no estimar tot un grup sinó els individus. N’hi ha cap, de grup —literari, pictòric, etc.,— bo de cap a peus? De fet, n’hi ha cap, d’artista, sense esquerdes en la seua producció? L’Obra Completa de Pla —per no quedar de sectari— té bona cosa de palla entre moments de geni. El realisme no tindrà sentit perquè no pots igualar el que veuen els teus ulls, l’impressionisme tampoc per ser un realisme sense contorn, i l’avantguardisme el podríem resumir en aquella frase que Manolo Hugué li fa a Picasso quan li diu que quina impressió li faria si la seua mare baixara de l’autobús feta un cub. Pla defuig del postmodernisme, però valora els Nonells; malparla de l’impressionisme, però frueix amb els Monets i critica el surrealisme, però gaudeix dels Dalís. En temps d’escoles i grups —entre les quals la mediocritat s’amaga amb major èxit— calia saber destriar els Picassos dels Severinis.

Tornem al realisme dalinià que ens ocupa. Eugeni d’Ors és capaç d’entendre Pla; la resta no en fa cap esforç. El prenen com un analfabet deixat anar per les ganes de criticar per criticar. Rellegint articles de Destino caic amb un que em fa de síntesi gràcies a una comparació entre Miró i Dalí. Pla aprofita una conversa amb uns americans —m’hi jugaria un dit i mig que són inventats— sobre aquests dos personatges. La nitidesa planiana arriba quan fonamenta el seu ideal en tres punts senzillíssims que són inqüestionables però que ningú sembla valorar.

El primer té nom i cognoms: Juan Nuñez Fernández, professor de la Escuela Municipal de Artes y Oficios. Un grandíssim dibuixant que, no és casualitat, va alliçonar grans pintors com Dalí, Reig o Marià Baig. El segon té cos: la tramuntana. El fet de viure en un lloc que pateix les batzegades d’aquest vent marca completament l’obra de Dalí, i no parlem pel tòpic de la bogeria. La tramuntana impacta, forja, però quan se’n va deixa un paisatge que et permet observar a quilòmetres. Conseqüència? L’ull veu a llarga distància detalls que el llapis serà capaç de dibuixar. El tercer és, a parer meu, l’exemplificació que ens permet saber que tenia raó. Que sigui l’últim argument no és casualitat. Ja adjectivant fa aquest in crescendo amb esclat final, com una traca, quan descriu la llum que deixa la tramuntana, «d’una claredat estàtica, nítida, lluent, esmolada, rutilant».

Santiago el Mayor (1957), Salvador Dalí.

Pla cita, no per casualitat, el quadre Santiago el Mayor (1957)de Dalí, una pintura dins del període místic del pintor. El posa sobre la taula per fer palès que la gent s’equivoca quan creu que Dalí és tot imaginació. L’efecte fantàstic del pintor no ve donat per la seua projecció, sinó per la singularitat dels models, dels objectes que pinta. En aquesta obra el fons celeste és l’Església dels Jacobins de Tolosa, l’única del món amb dues naus sostinguda per una columnata. El cel de la volta? Portlligat. La dona? Gala. El cavall? Propietat de Miguel Mateu. Pla diu que, compte amb fins a quin punt Dalí és un fantàstic dibuixant —i, per tant, no imaginatiu— que el cavall del quadre és el d’una fotografia que el pintor va ampliar i ampliar. La còpia, referma Pla, és tan bona que en el moment del flash la parpella del cavall queda tancada, i que Dalí, sabent que obert quedaria molt més estètic, el reprodueix tal com apareix a la foto. 

En efecte, aquell cavall apareix amb l’ull cluc. En efecte, Pla sabia què en deia. 

Álvaro Muñoz
Va estudiar filologia catalana a València. Col·labora amb diverses editorials fent informes de lectura i per a mitjans fent crítica literària. Actualment treballa a la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la Universitat de Girona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close