Convençuts i orgullosos de tenir l’Odissea d’Homer de relat fundacional de la nostra cultura, és gairebé una paradoxa la indiferència que sentim respecte de l’odissea contemporània de milers de refugiats intentant recuperar la casa, un lloc que els permeti establir una família i refer la vida enmig de l’hostilitat d’un món que oblida sistemàticament aquells que no tenen lloc. També nosaltres no fa tant que vam ser refugiats. La generació dels nostres avis, o si no la dels pares dels nostres avis, van enfilar camí cap a França amb poc més a l’equipatge que alguna muda i l’esperança feta miques pel regust d’haver perdut una guerra que, en el fons, potser només l’era pels de l’altre bàndol. Per tota aquella gent que, en el fons, és la nostra i la sentim com a tal, l’etiqueta de refugiats sembla que no ens fa vergonya. Ben al contrari, podem fins i tot sentir-nos, en part, l’herència dels seus ideals que imaginem de justícia i igualtat. És a dir, ideals per un món millor, fet que sols pot traduir-se en una cosa: un món vertaderament habitable per tots i cadascun de nosaltres.
Dit això, és pertinent preguntar-nos: per què les vides dels refugiats actuals ens poden semblar una cosa tan aliena? Per què ens costa tant convertir aquell ‘‘ells’’ en un ‘‘nosaltres’’? I encara més enllà: per què ens entestem a denominar a un fenomen que podem recórrer ben freqüentment al llarg de la història humana, el de la migració, sota el paraigua de ‘‘crisi’’, sinònim de perill? La instal·lació artística Khaled: camí de refugi, dirigida per Martí Sancliment i que tindrà lloc els pròxims dies 17 i 18 de març al Centre Cultural Albareda, no dóna resposta a aquestes preguntes, però ens situa en el punt de mira de la qüestió. Titulada a partir de la història d’en Khaled, refugiat sirià de poc més de vint anys que ara viu a Barcelona i articulada a través de sis espais diferenciats o ‘’illes de runa’’, cadascuna d’elles batejada amb el nom d’un testimoni de l’exili i la tragèdia que suposa haver de deixar la casa contra la pròpia voluntat i amb les adversitats d’una Europa que els gira l’esquena, la instal·lació capgira la sintaxi del debat. En fer-nos els seus espectadors, els set testimonis es converteixen en Subjecte, en part principal de la frase, i a nosaltres ens queda romandre en la situació complementària —és a dir, de complement indirecte—, però absolutament privilegiada de poder-los escoltar. Ells ens parlen a nosaltres. I gairebé és un miracle, després de l’odissea infernal que els ha portat fins aquí.
Aquest parlar, però, talment com les sis illes, no és hermètic, unidireccional, doctrinal. No es tracta d’un discurs polític, tampoc no és una crida amb voluntat de militància. En primer lloc, perquè ens parlen des de múltiples llenguatges artístics, de la música que impregna subtilment però profunda els quaranta minuts d’actuació fins a la gramàtica de les arts plàstiques i audiovisuals, a més també de la paraula poètica. Segonament, perquè tant la configuració de l’espai com els elements que l’acompanyen —runes, rajoles, plàstics, els tubs, matèria de rebuig, sobrera i invisible—, ens immergeixen de ple a la idea de liquiditat, d’eterna provisionalitat i de canvi, ens col·loquen a un univers d’impermanència constant, que ens remet a la vulnerabilitat més pregona i constitutiva de l’ésser. Tanmateix, no es tracta sols d’amarar-nos de la sensació d’angoixa de l’errant anònim que transita pels camins de l’exili, sinó també de projectar-nos fora de qualsevol discurs dat i beneït, de qualsevol proclama que acaba per buidar-ne el fons. Precisament perquè hi ha coses que no poden ser dites, potser ni tan sols amb els mitjans de què disposa l’art. Com bé han exposat els refugiats i migrants que col·laboren amb Khaled, Neila, Semih Ali, Lelila, Youssouf, Imad i Georgi, l’experiència de la guerra és indicible. Com ens recorda Marguerite Duras a propòsit de la Segona Guerra Mundial, aquesta, perpètua i irrompible, ‘’és en el silenci de la sorra i del vent’’.
Per això mateix, l’actuació s’inicia amb la intervenció d’aquest jove de vint anys, que podria ser qualsevol jove de vint anys que escapa de la mort que alguns imposen sobre els altres, i un pedal sonor recull la seva veu, acompanyada per Ya lourou habouki, una cançó d’amor algeriana cantada per Neila Benbey i Leila Er Rabiai, que donarà pas a les diverses intervencions sonores de la instal·lació, formades tant per les veu d’en Khaled, la Neila i la Leila com per les composicions i treball sonor de Clara Aguilar. Amb aquest gest, el so fa de bressol d’aquest petit col·lectiu que, al capdavall, encarna tota ‘‘la comunitat dels qui no tenen comunitat’’, que diu George Bataille, i els retorna així el nom i la veu, els permet ser, mentre que a nosaltres ens recorda que sempre som l’altre d’algú i que, per tant, la por és compartida. Però, com ens advertia Wittgenstein, també la meravella immensa de saber que estem vius. I aquesta és igualment indicible.
