Composada per Amadeu Vives sobre un poema de Joan Alcover, que agafa al seu torn elements de la cultura popular, ‘La Balanguera’, himne oficial de l’illa de Mallorca des del 1996, popularitzat anys abans per Maria del Mar Bonet, és un tema que no podia faltar de cap manera en la primera edició dels Premis El Temps de les Arts. Presentat amb una gojosa i aparent senzillesa.
- Vocalistes:
- Marala
- Cors:
- Cor Smiling (Barcelona)
- Escola Grazia de Ledda (l’Alguer)
- Cor d’Encamp (Andorra)
- Escola Arrels (Perpinyà)
- El Raconet del Miquelet (València)
- Músics:
- Guillem Fullana (guitarra)
- Direcció i realització:
- Lluís Danés
- Direcció de fotografia:
- Lluís Danés
- Anna Molins
- Muntatge :
- Marc Mitjà (AMMAC)
El tema es va estrenar el 1926, al Palau de la Música Catalana, amb un gran èxit. Però no és fins a la dictadura franquista que la cançó agafa entitat d’himne, esdevé en un element simbòlic. La gran versió de Maria del Mar Bonet l’any 1981, en un importantíssim àlbum com va ser Sempre (amb altres temes cabdals com “L’àguila negra” o “Què volen aquesta gent?”), fixa ja de manera definitiva aquesta joia en l’imaginari popular, de les Illes però també de la resta de territoris. Amb uns versos que es farien eterns: “La balanguera misteriosa, / com una aranya d’art subtil, / buida que buida sa filosa, / de nostra vida treu el fil. / Com una parca bé cavil·la, / teixint la tela per demà. // La balanguera fila, fila, / la balanguera filarà”.
Certament, en la prodigiosa veu de la mallorquina la cançó agafa dimensions mitològiques. El seu es tractava d’un tema curosament construït, amb tocs de mediterraneïtat i un subratllat de poderosos i alhora delicats arranjaments orquestrals. Un dels temes més bells mai enregistrats. En qualsevol llengua. I del qual s’han fet nombroses versions.
Per al film dels primers guardons El Temps de les Arts, Alfred Tappscott fa una opció intel·ligent, que és aprofitar la bellesa melòdica de la cançó per despullar-la i presentar-la amb la rotunda potència vocàlica del trio Marala, amb una formació per a l’ocasió amb la mallorquina Mar Grimalt substituint la valenciana Sandra Monfort, més la catalana Selma Bruna i la també mallorquina Clara Fiol. Aquestes magnífiques cantants estaven acompanyades de cors infantils de tots els territoris.
La peça arrenca amb Clara Fiol cantant els primers versos mentre la xicalla acompanya amb una sola nota cadenciosa. Es van sumant Bruna i Grimalt amb un fons de cors infantils i vaporosos i escoltem també les notes delicades des de Palma del guitarrista Guillem Fullana, donant peu a què les veus vagen trenant-se harmònicament en un efecte de senzilla però colpidora bellesa, amb la sonoritat mallorquina remarcada entre tots els accents. Versos finals, cantats pels infants i adolescents. I unes notes en forma d’epíleg de Fullana. Ni tan sols la remor d’un cotxe és capaç de trencar l’encanteri, la sensació de placidesa i plenitud.
