Un seminari dirigit per Oril Fontdevila a Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona analitza el nou paradigma de bellesa en l’art contemporani.
“Es van instituir les nostres Belles Arts i es van fixar els seus tipus i usos en temps ben diferents dels nostres, per obra d’homes el poder dels quals d’actuar sobre les coses era insignificant enfront del qual avui tenim. L’esbalaïdor creixement dels nostres mitjans, la flexibilitat i precisió que aquests aconsegueixen, i les idees i costums que introdueixen, ens garanteixen canvis pròxims i molt profunds en l’antiga indústria del Bell. Cal esperar que tan grans novetats transformin tota la tècnica de les arts i d’aquesta manera actuïn sobre el mateix procés de la invenció, arribant potser a modificar prodigiosament la idea mateixa d’art”.
Ho afirmava Paul Valery en 1928, any de la invenció de la televisió i gairebé cent anys després el debat sobre la idea de bellesa, manté tota la seva actualitat. El concepte del bell continua sent presents en les nostres elucubracions i preocupacions. Ho demostra l’interès despertat pel seminari Cohabitar la bellesa, concebut i dirigit per Oriol Fontdevila, que es va celebrar en el centre d’art Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona la setmana passada. Ple fins a la bandera (pel que les normes Covid permeten), fins al punt que “en alguns moments semblaven més conferències que un seminari” segons el mateix Fontdevila, la trobada ha demostrat que reflexionar sobre el nou paradigma de bellesa és molt pertinent i necessari.
Després d’anys de rebuig més o menys vetllat, la bellesa ja no està sota sospita, ja no és reaccionària, una definició que durant anys la va marcar com un estigma, del qual la van rescatar insignes pensadors. Ho va recordar Oriol Fontdevila mitjançant una cita d’Antonio Negri “Produir bellesa és necessàriament revolucionari. I això, al seu torn, implica que un artista que produeix bellesa és un artista compromès”, que també va utilitzar com a presentació de l’exposició La transformació sensible, que ha estat recentment prorrogada i es podrà visitar en Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona fins al 9 de gener. La mostra, que va donar origen al seminari, s’interroga sobre el paper de la bellesa en el marc de les pràctiques artístiques contemporània a través de les propostes d’ Assemble, Patricia Esquivias, Javier Peñafiel & Rita Rakosnik, Júlia Ramírez-Blanco & Paula García-Masedo. Junts a tots ells, el seminari va comptar amb la participació de l’artista Núria Güell, que en Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona presenta l’atípica retrospectiva Tot ordre es vol pur, fins al 9 de gener.
Llavors, què és la bellesa en el segle XXI?, un servei públic o un dret social? Quina importància té en la nostra societat hedonista, lliurada al culte del cos i d’un ben determinat cànon de bellesa? I encara més, quin valor polític té, ja que la dicotomia entre estètica i art compromès ja ha col·lapsat, posant al descobert l’estèril i maniqueu d’aquest pensament?
“Comprendre el potencial actual de la bellesa implica reconèixer-la com una qualitat de l’objecte en si i no en una condició que resideix en la mirada de qui li mira: parlem de la bellesa intencional, capaç de generar atracció i curiositat, sense estar necessàriament subjecta a la contemplació o al plaer” va assegurar el comissari. A propòsit de l’atracció Fontdevila va recordar la història de les orquídies i les abelles, una relació afectiva no destinada a la reproducció entre dues espècies diferents, que va inspirar a Darwin la seva Teoria de les Espècies.
El debat sobre bellesa i ètica ens arriba des de lluny, almenys des de les avantguardes. Durant dècada el denominat art polític va renegar de la importància de la bellesa, però aquesta aproximació ha deixat passo a un art compromès a nivell social, que busca tenir rellevància política i no tem implicar-se en qüestions formals més enllà de l’aspecte estrictament estètic.
“La bellesa és allò que s’implica amb l’entorn, que busca articular d’una altra manera el context en el qual s’inscriu. En definitiva la bellesa és allò que genera vincle social” va afirmar Fontdevila. El comissari va citar el cas dels tapissos dels indis navajos dels quals parla Donna Haraway: objectes intencionadament bells que la seva manifactura estableix vincles comunitaris. També va esmentar l’obra de Javier Peñafiel (Saragossa, 1964) & Rita Rakosnik (Barcelona, 1993), que recupera la retòrica epistolar i es cristal·litza en unes cartes que els artistes escriuen a persones que van sofrir greus episodis de violència durant el segle XX. “La bellesa pot ser una arma contra la crueltat de la política, resulta un aspecte imprescindible a reconsiderar, per exemple, en relació amb les crisis ecològiques i humanitàries”.
L’obsessió per la bellesa de Patricia Esquivias (Caracas, 1979) es plasma en la recuperació dels dibuixos de vestits i huipiles (bruses típiques de les indígenes mexicanes), redibuixant-los i exposant-los al costat de les peces confeccionades en l’actualitat, plantejant així també una revisió del concepte de còpia. Des de temps immemorials copiar el bell ha estat considerat un exercici d’estudi i creixement individual. “Cal afegir la idea de copiar com a generador de comunitat” va afegir Fontdevila, declarant-se d’acord amb la majoria de participants amb què el nou paradigma de bellesa implica considerar-la com una força motriu del coneixement i dels processos de mobilització social i política. Fontdevila tractarà el tema de la bellesa també en el projecte que està desenvolupant amb Lara Fluxà per al Pavelló de Catalunya en la pròxima Biennal de Venècia.
“El discurs de la bellesa està tan estigmatitzat que sempre se li troba el tracte de classe, gènere o la crítica de la ideologia i no diré que això no hagi estat necessari històricament. Tanmateix quan parlem de la bellesa com a generadora de vincles, afirmem que cap projecte social o polític podria existir sense bellesa. Això ha passat en casos molt assenyalat per la teoria crítica, començant pel feixisme que és estetitzo i va utilitzar l’estètica per a formar-se com a projecte social. Nosaltres no neguem que l’estètica i la bellesa poden ser perilloses, però el fet que el feixisme utilitzar la bellesa, no és un problema de l’estètica sinó del feixisme. Qualsevol projecció de món possible comporta una producció d’imaginari en la qual està implícita la bellesa, l’estètica, el sensible… No reivindiquem la bellesa com alguna cosa a aconseguir, sinó més aviat l’analitzem des d’una prospectiva pragmàtica i realista, reivindiquem la bellesa no tant com una qualitat inherent de l’art sinó com una cosa inevitable socialment. L’art del segle XX va defugir de la bellesa, però la societat continua reclamant-la i és una demanda que l’art no està atenent. El problema no és produir una bellesa social, sinó què fer amb la producció social de bellesa” va concloure Fontdevila.
