General / Patrimoni

La cambra secreta de la catedral de València

Busqueu un fanal que faça bona cosa de llum, agafeu-lo amb força i poseu-vos-el com fa Indiana Jones: amb elegància, amb la mà separada del cos i a dos pams per davant de la cara. Perquè esteu a punt de descobrir el santuari dels santuaris, el sancta sanctorum de l’església de Santa Maria, l’actual Catedral de València. Esteu a punt d’endinsar-vos en “la cambra secreta”.

Ací, després d’haver pujat per una corda de gairebé cinc metres, en aquest forat secret d’accessibilitat mínima, en aquest racó ocult i amagat per als turistes, hi havia guardada —entre altres objectes sagrats— la relíquia més preada de la història de la Cristiandat en aquell moment: la Santa Espina. Una d’elles. Certament, als territoris dels Estats de la Corona d’Aragó n’hi ha algunes, de Santes Espines. De fet, les relíquies més valorades pels cristians eren els objectes que havien estat relacionats directament amb Jesucrist. I no podreu negar-me que aquell casc d’espines que portava el pobre home camí del Calvari, devia ser objecte de desig per als caçadors de relíquies: moltes espines clavades directament sobre el crani de Jesús eren el “grial” d’aquell món.

Durant les Croades es va escampar per Occident una febrada per les relíquies que suposadament venien de Terra Santa i que havien format part tangible de tots aquells relats bíblics. Paradoxalment, es convertien per alguns en la “prova fefaent” que tot allò va succeir. Una de les més preuades era una espina d’aquella corona de patiment.

Concretament el “lot” es componia de 72 espines. No em pregunteu qui les va comptar, però allí les teníem: 72 per repartir. Segons la tradició, la mare de Constantí, Santa Helena, va anar a fer un tour per Jerusalem a buscar proves de l’existència de Jesús. També segons que conten, l’any 236 Helena… les va trobar! Després de tants anys trobà entre altres coses la creu on va estar crucificat, tíbies de sants màrtirs, espines, llençols, vels, sospirs… Una de les més valorades per la mare de Constantí va ser el “casc” de 72 espines de Jesús, que el va dur a Constantinoble.

La febrada per les relíquies.

Fins que en l’any 1239 l’emperador Balduí II li’n va donar unes quantes al rei Lluís IX el Sant de França. L’esdeveniment, l’eufòria i l’alegria va ser tan gran que Lluís va ordenar fer una “capelleta” per a la seua col·lecció de relíquies: la impressionant, fascinant i sublim Sainte Chapelle el 1248. Els nostres monarques van ser obsequiats amb algunes d’aquestes espines. Concretament, la nostra va ser donada per Lluís a Jaume I, el seu consogre. La raó era senzilla: la filla del nostre rei, Isabel s’havia de casar amb l’hereu de la corona de França. I en comptes de regalar-li una Bapi Taurus 1200, li regalà una espina.

Hem de dir que a la nostra geografia hi ha moltes espines repartides: a Santa Maria del Pi, a la Seu de Manresa, a Tàrrega, a Sant Pedor, a la Seu de Barcelona…

Per a ostentar-la i protegir-la al mateix temps, el rei decidí posar-la en un lloc especial, un lloc que estava en aquell moment i que havia de ser la pedra angular d’un nou regne croat que el 1250 estava constituint-se: el Regne i la Ciutat de València. Dins de la seu va manar construir una cambra cuirassada, un racó secret que romania ocult a ull nu. A la zona dreta de l’altar la trobarem entrant a l’actual sagristia. És a mà esquerra i inaccessible a la vista i a les persones. Una habitació secreta que només tenia accés des d’uns cinc metres des del nivell de terra. Aquesta cambra tenia una funció protectora, tant de les relíquies com de persones, ja que servia en un moment de necessitat per a refugiar-se si calia.

La nostra espina.

Ací es reunia el capítol de la seu per a triar bisbe. Un dels moments més importants en la vida d’una societat medieval. El temps per a fer-ho era el que durava encés un ciri: en una sala amb coberta de volta i de tres metres per tres. I es guardaven les relíquies: potser la més important per ser la primera era la Santa Espina. Custodiada gràcies a una porta caladissa que s’accionava des de dalt i que deixava l’espai completament incomunicat des de l’altra banda. Des de dins podies veure perfectament a través d’un forat en terra què passava a cinc metres sota teu.

L’habitació secreta va romandre durant molts segles… secreta. Ni tan sols l’oncle de Sanchis Guarner —Sanchis Sivera— l’esmenta en la seua obra total “La catedral de València” on fa una passejada exhaustiva i erudita per tots els elements que componen la Seu.

Gràcies a la recuperació de l’espai i a la seua restauració, hem pogut tornar a veure la decoració dels carreus de la cambra i les pintures que hi ha en un dels murs, potser les segones més antigues de la ciutat cristiana i jaumina. Si l’habitació havia de custodiar la Santa Espina, els artífexs van pintar en un estil gòtic lineal de principis del segle XIV dues escenes que tenen relació directa amb l’espina: l’escena de la Coronació a l’esquerra i el relat de la presentació de Crist davant del poble jueu que l’escridassa, del summe sacerdot Caifàs i de Pilat, el governador romà.

Els especialistes s’inclinen pels anys vint del segle XIV, cap a 1320. Així aquest mur pintat amb figures seria dels primers pintats a la ciutat, potser una mica posterior a les pintures extraordinàries de Sant Joan de l’Hospital, possiblement fetes pels rebesnéts del mestre de Taüll.

Accés a la cambra secreta.

Al centre de les dues històries trobem la mà de Déu que “envia” l’espina que arriba “on line” portada per dos treballadors d’Amazon, en aquest cas dos àngels que col·locaran l’objecte sagrat al centre del reliquiari.

És curiós observar com l’artífex ha posat una mena de bafarades per tal d’identificar els personatges: a l’esquerra podem llegir “Ihs”, és a dir “Jesús”, o a la zona de la dreta, on podem desxifrar “Caifa” o “Pila…”. També trobem una certa aproximació a la perspectiva, quan som conscients que han intentat fer arcs lobulats amb relleu, o edificis amb merlets tridimensionals, o teulades que volen allunyar-se de l’espectador…La sensació de que estem davant d’un geni s’accentua quan observem que els peus de Jesús “traspassen” l’escenari i es recolzen…fora de l’escena! Una escena que a la part baixa es retalla amb una pintura que vol ser un “trompe-l’oeil”, una tela que en comptes d’estar pintada, és corpòria.

Hem de dir que les relíquies que es trobaven prop d’ací, en una capella pròxima, eren les que custodiaven i col·leccionaven els nostres reis. Una d’elles era el Sant Calze. Al qual, dedicarem un article sencer, amb unes fotos que encara no ha vist ningú. Però n’hi havia més, moltíssimes més: bolquers del Jesuset, camises de la Mare de Déu, tíbies i peronés variats, radis de Sant Jordi… Les havien col·leccionades els reis i les reines de la Corona durant més de dos-cents anys. I eren un capital important: espiritual, polític i econòmic.

Detall de la decoració de la sala.

Aquesta espina després, formaria part de la col·lecció de relíquies més o menys itinerant que tenien els nostres reis, i que per això eren patrimoni dels ciutadans i ciutadanes dels seus reialmes. Aquesta mateixa espina ens la trobem el 1408 a la Capella de Santa Àgata de Barcelona on tenia dipositada la seua “super-col·le” de relíquies el nostre estimat rei Martí l’Humà. Margarida de Prades –la seua vídua- les va heretar i en va portar moltes a València en casar-se amb un noble de la ciutat, amb un Vilaragut. Després, itinerants, tornaren a Santa Àgata a Barcelona, i després finalment quedaren dipositades a València.

Perquè a banda de legitimar el poder reial, les relíquies donaven molt de sí. Abans de Completes, el primer dia de Pasqua es mostraven totes les relíquies en una mena de Woodstock medieval. Aquest espectacle era transversal: posades en escena, llums, olors, veus tonants, ostensions dels objectes, declamacions. El Cerimonial que consigna la Consueta d’aquell moment aporta instruccions per als actors del show: “que lo senyor Bisbe puja en la trona del Sermó y a les espatlles dell lo sotsagristà per a llegir les oracions…e tres capellans ab capes y vels porten les relíquies…” I eren exhibides mans amunt, relíquia amunt…

Quan era mostrada la canyella de sant Jordi deia la veu estentòria: “Devots cristians, en lo present reliquiari ha una canyella del gloriós Màrtir sant Jordi, haventhi bona devoció, digueu així: de la vostra canyella gloriosa, hui reverim, Sant Jordi Gloriós, puix tan valent, fos molt victoriós, feu que portem la vida virtuosa…” I el temple tronava. I ara venien les melopees del cor. Com podeu comprendre, el cent per cent dels fidels havia aprovat el grau superior dels nivells bàsics de català, l’església valentina era valenciana tranquil·lament i els funcionaris no necessitaven el requisit lingüístic. Quan arribava l’ostensió de la Santa Espina, allò semblava un concert dels Sex-Pístols: la gent enfervorida començava a experimentar estats alterats de consciència davant d’aquella estella punxeguda que s’imaginaven encara xopa de sang… Slurpsss! “Devots cristians: aquesta és una altra espina de aquelles setanta y dos, de les quals fon coronat Jesús Salvador nostres: tramesa per sant Lluís rei de França al Rey en Jaume, de gloriosa memòria, poc aprés que aquesta ciutat fon de mans de Sarrahnys delliurada. Ha molts perdons, haventhi bona devoció, digueu així: Oh, joiell sanct, é molt sagrada Spina, ab que Jesús fon sumit de dolor, lo nostre cor, puhny de la suamor, é síes vos, dels pecats medicina…

Sense paraules.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close