Opinió

La censura

Hem necessitat un concepte en anglés com ‘cancel culture’ per a posar al centre del debat allò que tota la vida s’ha anomenat ‘cancel·lació’. L’altre dia, des d’un diari liberal català, Alexàndre Golovín denunciava una campanya de persecució contra la totòloga Pilar Rahola per les menyspreables opinions sobre el genocidi que pateix Palestina i que molts neguen, i exposava, en un article curt que sembla escrit a raig, la manca d’argumentari dels propalestins que aposten pels insults en lloc d’entrar al debat. Jo, ferm militant del debat, soc més partidari de la ironia que de l’insult directe, i més amb els qui per poc que faces una crítica sobre les actuacions d’Israel t’acusen d’antisemita, una carta bruta i de la més baixa estofa.

La censura cultural ens sonava una cosa grisa de postguerra fins que els agents de la poeta Amand Gorman vetaren el català Víctor Obiols com a traductor perquè volien que fos una dona, amb perfil d’activista i, si podia ser, d’origen afroamericà. Les excentricitats dels ‘artistes’ venen de lluny, però ara que són per motius ideològics semblen més sonats. El problema aquí és tenir una editorial —Univers— que perd el torcebraç amb els agents i canvia el traductor per publicar una poeta insulsa que és famosa per llegir a la proclamació del president Biden. Llibres comercials, conseqüències comercials.

La poeta Amanda Gorman a la presa de possessió de Joe Biden

Com a investigador de l’obra de Josep Pla tinc la mà trencada en sentir ximpleries ideològiques. Estrany és el dia que quan fas una piulada difonent-ne part de l’obra no apareix algú dient «però què no saps que va ser espia de Franco?», com si descobriren l’Atlàntida. No hi ha cap dia que no t’acusen, a més, de blanquejar-lo, però són els mateixos que encara corren amb la cantarella que ‘Lolita’ incita les relacions amb menors. Imagine que si llegir Pla et fa ser franquista, i Nabókov pederasta, el Dràcula et portarà a mossegar colls per Passeig de Gràcia.

Hitler admirava tant Albert Speer que esperava neguitós quan li ensenyava alguns dissenys

El llibre ‘Memòries’ d’Albert Speer (Acantilado) em va deixar una mica confús pel que fa al tema de la censura. L’any 2017 tenia el meu millor amic vivint a Berlín, i als matins, mentre ell treballava, jo feia de turista per la ciutat. Una de les exposicions que vaig visitar —no en recorde el nom, costava 5 euros i era a l’Holocaust-Manhmal— contraposava en una banda les obres que Hitler va censurar, i en l’altra les que va permetre. L’exposició era interessant, jo aleshores vaig quedar molt convençut, però ara veig que donava la imatge revisionista que Hitler era una mica ignorant pel que fa a l’art, cosa que és mentida. Les memòries a les quals feia referència abans són de l’arquitecte d’Adolf Hitler, un llibre extraordinari de mil pàgines que es fa curt. Un dels aspectes que més em va cridar l’atenció va ser la sensibilitat que tenia el genocida per l’art. La prova més clara la trobem a la primavera de 1945 quan el fracàs hitlerià picava la porta del búnquer, el Führer es relaxava, com si tingués tres anys, amb una maqueta del Museu d’Art de Leinz, el qual volia convertir en el millor del món. Així va passar part dels últims dies, com un infant boig jugant amb maquetes.

Llegint ‘The Cult of Art in Nazi Germany’, Eric Michaud dedica un capítol a la qüestió de la censura en pintura. En ell, amb peus de plom, critica aquesta falsa carasseta d’ignorant que li han volgut posar al dictador fruit de les tendències revisionistes. Al Tercer Reich bàsicament existien dos tipus de censura: la personal i la de qualitat. Sembla una ximpleria, però això ens permetrà entendre fins a quin punt la ignorància que se li ha adjudicat al genocida era enganyosa i interessada.

La censura personal s’aplicava per ideologia, sobretot a pintors de família jueva com Ratkowski i el bodegó de natura morta titulat ‘Küchenstilleben mit Fisch’. Eren obres més aviat comunes, sense cap mena d’incidència social, sovint ni missatge, simplement estètiques, que el règim tombava per demostrar el poder. En contraposició, feia exposar obres que traspuaven les idees nacionalsocialistes, però que pictòricament tampoc agradaven al dictador perquè eren massa bastes i poc delicades, com la ‘Família de camperols’ de Rudolf Otto. Aquí, enllaçant-ho a les ‘Memòries’, veus com Hitler tenia dues cares pel que fa a l’art. D’una banda, el Hitler de portes cap a enfora només desitjava un art desproporcionat de columnes fortes i amples que reflectira el potencial del país; d’una altra banda, de portes cap a endins, cercava un refinament, i els murs de pedra robustos canviaven per les volutes més refinades.

L’altre tipus de censura és la més interessant, que són les pintures que no van deixar que veieren la llum perquè el dictador se les volia quedar. Eric Michaud les fa servir per a contrarestar aquest argumentari que presenta l’infumable art nazi com el preferit de Hitler. El dictador era prou mesquí per a atacar la Unió Soviètica en hivern però no per a deixar passar autors que avui dia cotitzen per milions. Entre els més interessants trobem quadres que avui dia no sabem on són, alguns gairebé segur destruïts per la guerra i d’altres en parador desconegut. Al llarg llistat hi ha, per exemple, l’’Estudi d’un àngel’ de Rembrandt, les ‘Cinc dones ballant’ de Degas o el ‘Retrat d’un home jove’ de Rafael. Poca broma.

Retrat d’un home jove, Rafael

Revisant les galerades d’una nova edició del ‘Viaje en autobús’ de Pla, que aviat veurà la llum, entens què era la censura ignorant, és a dir, què era la censura espanyola. I no, abans que algú se m’atanse al coll i gose a dir que Pla no va patir censura, no va per aquí la cosa, deixeu que m’explique. Pla balla per la corda fluixa com un equilibrista, i els seus llibres són llegits i rellegits per uns censors que el geni de Palafrugell sap regatejar. L’escriptor deixa caure frases que sap que les eliminaran, i els dona peixet, com aquells narcotraficants que deixen que la Guàrdia Civil els requise un quilo de qualsevol droga mentre en passen vint per un altre costat.

Viaje en autobús, de Josep Pla

No s’entén, si no és per ignorància, les modificacions que gràcies a la nova edició de Xavier Pla podem veure-hi. Mentre que els censors s’enorgulleixen d’eliminar qualsevol referència a l’URSS i a la plaça vermella de Moscou, no paren atencions a un dels moments més divertits del llibre: quan l’autobús s’atura, tothom s’aixeca, i criden: «Patatas! Patatas!». Demostrar amb més estil la gana que passaven a l’època i publicar-ho l’any 1942 només està a les mans d’alguns privilegiats. Aquesta narració, finíssima, encara queda més accentuada amb una part que Josep Pla no esperava que passés censura; ni ell ni ningú.

«Qué flaco está usted, señor Pla —le dice a uno, a veces, el vecino de al lado—. ¿Sabe usted que está usted muy flaco? Allá por el año 1935 estaba usted mucho mejor, más gordo, más lleno. ¿Qué le pasa a usted?»

Fins i tot l’amor i la quotidianitat li serveixen per a carregar la ploma, i mític és ja aquell passatge en què dos enamorats seuen al seu davant mentre ell para l’orella:

«—¿Cupo de qué?

—¡Cupo de algo…! ¿Comprendes? ¡Cupo de algo! Ahora hay que tener un cupo de algo… ¡Qué bonita sería la noche, qué bien podríamos estar si tuvieras un cupo de algo…!

—¡Qué inteligente eres, Conchita! La inteligencia realza tu belleza en términos deslumbrantes.

—La vida sin cupo no es nada… La vida sin cupo no se comprende.»

El món de la censura, com veieu, és tremendament atractiu d’investigar, i ens deixa moments àlgids com aquest de Josep Pla, i d’altres encara més divertits com quan les tropes xilenes van cremar llibres de cubisme perquè pensaven que parlaven del règim revolucionari cubà. Però això ja són figues d’un altre paner i l’espai no ens dona per a gaire més cosa que per a desitjar que Pilar Rahola se’n vaja de TV3.

Va estudiar filologia catalana a València. Col·labora amb diverses editorials fent informes de lectura i per a mitjans fent crítica literària. Actualment treballa a la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la Universitat de Girona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close