Sant Vicent del Raspeig naix en la contemporaneïtat. Amb l’alcaldessa Luisa Pastor Lillo, arriba la gran expansió urbanística i, pionera, es materialitza la ciutat ideal que planteja la Carta d‘Atenes. Tampoc no ignorarem que també rastregem al Raspeig decisius assumptes a resoldre de la història del món actual europeu.
Partida del Raspeig del terme general d’Alacant, any 1836. Els caps de família arriben al temple de sant Vicent Ferrer. Els hi han convocat. Es comprova que són qui diuen ser i voten. La parròquia els té registrats pels bateigs i els matrimonis: el cens electoral. Trien, d’entre ells, un representant que anirà al temple de Santa Maria de la ciutat d’Alacant, on hi acudiran tots els representants de les parròquies de la província per elegir els diputats provincials de les Corts Generals.
Al Raspeig, cada vegada són més els habitants. L’activitat comercial i de serveis (artesania, comerç i transport de mercaderies) ja és més important que l’agricultura des de la segona meitat del segle XVIII. La majoria dels veïns santvicenters volen independitzar-se d’Alacant ciutat, i aquesta es resisteix. El primer intent de segregació dels santvicenters es materialitza en 1812; el segon, en 1820; el tercer, en 1836. A la tercera va la vençuda, i el retor de Sant Vicent, que no el d’Alacant, aconsegueix posar de carnisser del poble el seu nebot.
El singular monument de 8 metres d’alçada situat a l’entrada de Sant Vicent del Raspeig per Alacant reprodueix les signatures dels veïns que sol·licitaren la independència. Juan José Novella l’esculpeix. Se’l coneix popularment per El folio. Commemora el 175 aniversari de la segregació. L’acompanyen dues publicacions que informen del fet: El municipi del liberalisme: Sant Vicent del Raspeig (1806-1848) i, indicadora d’un «ací hi ha diners», La segregación de San Vicente del Raspeig del término de Alicante (Análisis y documentación). Tot ho subvenciona amb els bons ulls de l’aleshores alcaldessa Luisa Pastor Lillo (Sant Vicent del Raspeig, 10 d’octubre de 1948 – 19 d’abril de 2018). En faltar Luisa, arriba Jesús Villar. Per commemorar el 50 aniversari de l’escut de Sant Vicent, aquest alcalde tapa les signatures d’una cara del full i el segell de la reina Isabel II amb l’esmentat escut, de l’època franquista.
Luisa Pastor Lillo és la principal artífex de l’expansió i l’actualització urbanística de Sant Vicent del Raspeig. Mare de cinc fills, amb estudis de Farmàcia i ama de casa, inicia la seva travessia política en 1999. Del 2001 al 2015 és l’alcaldessa del municipi sense interrupcions. Sant Vicent del Raspeig evolucionava cap al model de ciutat de la Carta d’Atenes dels anys 30. L’espai urbà està dividit en zones d’ús: residencial, oci i industrial. Cal separar-les perquè no estiga tot junt, com ocorre en la Barcelona del segle XIX. Culmina la seva carrera política: En 2011 es convertirà en la primera dona a exercir el càrrec de la presidència de la Diputació d’Alacant fins el 2015.
Ciutat puixant versus ciutats museu. Si l’Alcoi del XIX és la ciutat industrial més important de les comarques del sud (l’única en què es podia parlar de ‘proletariat’ amb propietat), ara l’equivalent és Sant Vicent del Raspeig. Avui és més rellevant pel que fa a demografia, activitat i pressupost. Econòmicament parlant, té indústria. La ciutat és productiva. També és ciutat dormitori de molts dels qui treballen a Alacant i voltants. Té una barbaritat de coses. Pensem en els polígons industrials, que donen feina a molta gent. Per exemple, hi trobem fàbriques de pasta de paper, i de paper i cartró; fàbriques de matalàs; la fàbrica dels Helados Alacant; fàbriques de maquinària de torró, de trencar ametlles, de reparació de peces…; fàbrica de títols… Les distribuïdores de menjar i beures de la província estan al Raspeig. I els ulls poden gaudir de l’antiga cimentera: un interessant llegat arquitectònic de la passada febra de la construcció.
Sant Vicent constitueix el nou model de ciutat a què aspira Europa si llegim els requisits de la nova Carta d’Atenes del 2008. No és una gran megalòpolis, immersa en la contaminació i la insalubritat. L’urbs és oberta, amb els seus carrers i avingudes amples i lluminosos. Ens topem amb el jardí vertical més alt d’Espanya. Disposa de grans espais verds. El primer fou el gran parc Lo Torrent. El centre és per als vianants, de ja fa anys, i disposa de carril bici i zones per fer esport. Fins i tot, compta amb col·lectors per alleugerar l’espectacular i entretinguda riada que causa la gota freda, avinguda ampla de Castelar cap avall. La ciutat ha de ser segura. Tampoc compta amb barris tan marginals com els d’Alacant.
Espais comercials i d’habitatge, ambulatoris, hospital, transport públic molt ben connectat amb Alacant, estació de la Renfe, entrades ràpides i diligents a l’autovia i l’autopista… És una ciutat dinàmica on la gent paga impostos. Té habitants: famílies, jóvens i nens, col·legis i instituts. Té futur.
A dia d’avui, els comerços tradicionals resisteixen a Sant Vicent del Raspeig. L’Associació de Comerços del Raspeig fa una gran tasca, i, principalment als habitants autòctons, els ve de gust comprar-hi encara. Tenen un lema: No hi ha comerç sense clients. Malauradament, avui els posen les coses difícils a aquests comerços, tot i que el projecte d’Atenes de 2008 ho diu ben clar i els té força presents: cal impulsar la competitivitat; necessitem xicotets comerços que generen llocs de treball local als ciutadans. Açò reforçarà la base econòmica de la ciutat.
Sant Vicent també té la lacra de les grans ciutats, com Barcelona. L’avinguda principal està pràcticament presa pels xinesos: roba, sabates i complements, electrònica, centres d’estètica, multicoses, minimàrket, algun restaurant… Ja no són tan barats com abans. Les fruiteries i kebabs de pakistanesos, i en menor mesura d’indis, són els satèl·lits dels supermercats. A banda dels supermercats de la terreta, han aparegut cadenes de l’Europa del nord. En efecte, una de les fortaleses que té Europa és el seu mercat interior. Aquest és un indicador: el Raspeig promet. Ah! I les immobiliàries, un negoci autòcton on podem vendre les nostres terres, cases i locals.
L’avinguda, tota recta cap avall, arriba a la Universitat d’Alacant, un indiscutible punt a favor del municipi. De dilluns a diumenge, els bars de copes, els salons de joc i els restaurants de menjar ràpid tenen una gran afluència de jóvens. Al costat, tenen l’ambulatori, una farmàcia, un minimarket xinès d’aliments ultraprocessats i la parada del tramvia per continuar la festa i el beure a les discoteques d’Alacant. És barat i allarguen la joventut tot el que poden il·lusòriament. Poden comprar l’alcohol als xinesos i als supermercats per continuar amb el botellón. Reconec que em preocupa: quin futur té Sant Vicent amb una joventut europea que beu i beu i beu i no pareix? Som productius? On i què comprem? La sabateria per poder renovar el calçat en els viatges infinits la trobaran en aquesta avinguda, al costat de la parada del tramvia.
Luisa Pastor Lillo encara no té una escultura com Canalejas o Maisonnave a Alacant, ni com els antics romans, uns grans de la construcció immobiliària i l’expansió urbanística al Mediterrani. Una estàtua cristal·litza un ideal. L’oriolà Ramon Sijé deia que sense estàtues tenim una societat sense persones. «Una estàtua per no suïcidar-se». «El suïcidi com a incapacitat humana per a fer una estàtua» deia en Sijé.
