El museu Mauritshuis de l’Haia acull, fins el 7 de gener de 2024, una exposició sobre art saquejat en tres períodes: les guerres napoleòniques, el període colonial i l’ocupació nazi d’Europa. La mostra encoratja al visitant a reflexionar sobre la importància del control d’una obra, l’espai on es troba i com hi ha arribat.
L’1 de juliol de 2023, durant la celebració del Ketikoti (dia de l’emancipació) en el qual les comunitats surinameses i antillanes commemoren la fi de l’esclavitud el 1863, el rei Guillem Alexandre dels Països Baixos va fer un discurs demanant perdó per la participació del país i la monarquia neerlandesa en el tràfic global d’esclaus. Aquest fet, que culminava un procés de disculpa nacional després que alcaldes i el primer ministre haguessin fet el mateix abans, va posicionar Holanda com el primer dels cinc grans països implicats en el comerç d’esclaus (Gran Bretanya, França, Espanya i Portugal/Brasil) que demanava oficialment disculpes. Tot i aquests avenços, motivats per dècades de pressió per part d’activistes, un 49% de la població neerlandesa no està a favor de demanar disculpes.
En aquest clima de debat nacional, molts museus han començat a incorporar informació sobre el context colonial de les seves obres o, fins i tot, alguns com el Tropenmuseum han canviat totalment el seu circuit i discurs expositiu. En consonància amb aquesta tendència de revisió del passat colonial, el museu Mauritshuis ofereix l’exposició Roofkunst – 10 verhalen (art saquejat – 10 històries), una mostra de deu obres que han estat saquejades en tres etapes històriques: les Guerres Napoleònoiques, el període colonial i l’ocupació nazi d’Europa. Val a dir que la mostra no es centra en explicar les obres o objectes en si mateixos, sinó que es centra en fer una expliació contextual que dona importància en com ha arribat on és i què significa per qui va ser robat.
L’exposició neix d’una visió introspectiva de la institució que l’acull, ja que la base de la col·lecció del Mauritshuis va ser feta amb obres repatriades del Louvre després de la derrota de Napoleó el 1814. D’entre els centenars d’obres saquejades per l’Emperador 67 no van tornar als Països Baixos, ja que havien estat repartides per museus francesos, on encara hi són exhibides. La mostra és curta, variada, amb un objectiu molt específic i amb una perfecta comunió entre disseny i narració. Tot i que totes les peces estan contextualitzades amb una explicació “objectiva”, de com l’obra ha arribat als museus holandesos, cada obra té el seu discurs personalitzat que la fa destacar. A més, els comentaris van acompanyats de recursos diferents, ja siguin comentaris fets per persones pertanyents a la cultura saquejada, vídeos explicatius de les obres o experiències de realitat virtual (VR).
Les experiències de realitat virtual són els elements diferencials de Roofkunst – 10 verhalen, que eleven la narrativa al següent nivell, han estat fetes per Eline Jongsma i Kel O’Neil, especialistes en recrear el passat amb VR. Com si es tractés d’una màquina del temps connectada en un endoll anodí, els ulleres de VR transporten el visitant en una etapa del procés de saqueig de la peça. La primera trasllada els assistents a la mina de salt d’Altaussee, on els nazis havien emmagatzemat milers d’obres, entre elles l’autoretrat de Rembrandt que s’hi exposa. La segona el transporta en un temple balinés després de ser atacat per les tropes colonials neerlandeses, ensenyant així d’on prové la daga que hi ha en una vitrina al centre de la sala. Dit això, la darrera és la més destacable de totes, ja que situa al visitant a dalt de la Porta de Brandenburg el 26 d’octubre de 1806 i li permet ser un espectador privilegiat en l’entrada de Napoleó i la Grand Armée a Berlín. La gran virtut de la realitat virtual és que permet a l’espectador viure, suspenent totes les barreres que té llegir o veure un vídeo, el fet històric que l’exposició relata. Gràcies a aquest fet, el visitant genera records dels fets en sí i interioritza molt més el que l’exposició li vol transmetre.
Tot i ser una brillant exposició i un exemple més del concepte gisland neerlandès, la idea que Holanda és un país que és guia en temes de justícia social (va ser el primer país en legalitzar el matrimoni entre dues persones del mateix sexe o l’avortament), en aquesta exposició hi ha un fet que brilla per la seva absència: el saqueig turc del patrimoni greco-xipriota. Des de l’ocupació per part de Turquia, el 1974, de la meitat nord de l’illa de Xipre, les autoritats otomanes han permès el saqueig i venda en el mercat negre de peces lligades a la identitat grega-xipriota. És per això que diverses organitzacions internacionals han categoritzat aquest fet com el saqueig sistemàtic més important des de la Segona Guerra Mundial.
Aquest saqueig es centra en eliminar tot vestigi de passat grec-xipriota de la part nord de l’illa, intentant esborrar la presència de la base de la seva identitat: la fe grega-ortodoxa. Es calcula que des de l’ocupació turca entre 15.000 i 25.000 icones, dotzenes de frescos i mosaics i milers d’altres objectes de caràcter religiós han desaparegut de jaciments arqueològics, biblioteques, museus, monestirs o esglésies. Alhora, aquesta turquització de l’arxipèlag també s’ha fet palesa en el patrimoni arquitectònic, ja que dels 520 edificis de culte ortodoxos només tres esglésies i un monestir han estat restituïts i dignificats, la resta han estat reconvertits per altres usos, especialment per a finalitats militars. Arran d’aquest fet l’Església Ortodoxa Grega ha demandat l’estat turc al Tribunal Europeu dels Drets Humans, per atemptar contra la llibertat religiosa dels xipriotes ortodoxos de la zona nord.
La tasca de repatriació de l’art saquejat i venut en el mercat il·lícit d’art, que s’ha xifrat en més de mil milions d’euros, va començar en la dècada dels vuitanta encapçalat per Tasoula Hadjitofi, coneguda amb el sobrenom de “la caçadora d’icones”. La seva feina va començar quan va ser escollida Cònsul honorària als Països Baixos el 1986, tenia 27 anys i es va convertir en la primera dona, i la persona més jove, en ostentar aquest càrrec de la història de la República de Xipre. Des del seu càrrec, no remunerat, va establir una xarxa de connexions, tant institucionals com del comerç il·legal d’art, que han permès fins ara recuperar milers de peces. L’èxit més important de la seva carrera arribà el 1998, amb la recuperació de peces valorades en 60 milions d’euros en el marc de l’Operació Múnic, que va acabar amb la detenció del traficant Aydin Dikmen. Un any després, en la cúspide de la seva carrera, va ser cessada per eclipsar la tasca de funcionaris i diplomàtics a sou. L’any 2011 va fundar l’ONG Walk of Truth, amb base d’operacions a l’Haia, que es dedica a conscienciar sobre la importància de la preservació del patrimoni, organitzant debats i posant en contacte agents per recuperar i repatriar obres saquejades.
Sembla estrany doncs, que una tasca i drama d’aquestes magnituds no estigui present en una exposició tan puntera, sobretot si es té en compte que ambdues seus es troben a a la mateixa ciutat. Tot i aquest oblit, Roofkunst – 10 verhalen és un gran exemple de d’exposició divulgativa, que utilitza tots els mitjans a la seva disposició per reforçar la narrativa transformadora. Cal dir que, després de visitar-la hom augmenta la seva conscienciació sobre el tema, en gran part gràcies a l’efecte de suports com la realitat virtual.
