General / Opinió

La cultura «lliure de càrregues ideològiques» que aprovaria el ‘Generalísimo’

Pas a pas, sense apressar-se, però sense polsar el botó de pausa, la nova administració cultural valenciana en mans de Vox va delimitant el terreny de joc del que el conseller Vicente Barrera va definir de manera fal·laç com «cultura blanca». Un dels últims a afinar aquest programa cultural és el nou director adjunt de Música Popular de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), Joan Cerveró. Aquest prestigiós músic amb experiència en gestió cultural defensa una música «plural, sense ideologies». Fent bona la màxima tal vegada apòcrifa atribuïda a Francisco Franco: «Faça com jo: no es pose en política».

De manera paral·lela al que el periodista Moisés Pérez definia com un autèntic assalt a les institucions culturals valencianes per part de Vox, el conseller Barrera ha anat desenvolupant tota una narrativa al voltant del que aquesta formació considera «cultura blanca» en contraposició a la suposada ideologització del període polític anterior. Una manera de concebre el fet cultural que fa bandera de les propostes suposadament apolítiques en pro de no se sap exactament quin guany per a la ciutadania. Passa que, com explica perfectament en una entrevista la crítica de cinema i historiadora de l’art Áurea Ortiz, aquesta suposada cultura apolítica és una entelèquia, una fal·làcia. Cap gest cultural és gratuït ni innocent, remet a una determinada escala de valors, a una cosmovisió. És una tria. Amb antecedents i precedents més que sospitosos en el cas de l’extrema dreta valenciana i espanyola.

En el llibre L’art ensangonat. Saquejats i saquejadors durant el Tercer Reich (L’Avenç, 2024), Joan Santacana i Imma Socias recordaven que les autoritats nazis, de la mà del Ministeri d’Instrucció Pública i Propaganda dirigit per Joseph Goebbels, distingia entre el col·lectiu d’artistes Gottbegnadeten (amb inspiració divina), que representaven l’esperit de la cultura nacionalsocialista i els que no. Respecte dels escollits, es tractava d’un art de cossos d’homes i dones sovint nus que representaven el cànon físic de la raça ària, però també escenes campestres amb llauradors alegres i imatges domèstiques d’una placidesa idealitzada. Obres com ara Donzelles després de la feina, de Leopold Schmutzler, premiada pel règim i comprada pel mateix Adolf Hitler. «En realitat, tots aquests pintors participaven d’un estil caracteritzat per un realisme gairebé romàntic, basat sempre en models classicistes», aclareixen Santacana i Socias.

En contraposició a aquesta manera d’entendre el fet artístic, se situava l’art «degenerat», que els autors del llibre exemplifiquen amb obres com Dia gris, de George Grosz, la qual reflectia l’Alemanya fracturada de després de la Primera Guerra Mundial entre la gran burgesia que, malgrat la desfeta, havia fet negoci, i la legió de soldats tolits i amargats que havia deixat aquella carnisseria. En tercer terme en la composició, una classe obrera empobrida. Resulta difícil dir més coses en tan poc d’espai. L’obra va ser condemnada pel Tercer Reich. I Grosz va haver de fugir d’Alemanya per sobreviure. En aquell art degenerat cabien de Picasso a Van Gogh passant per Modigliani. A grans trets, tots els moviments artístics d’avantguarda que omplen els museus. Del destí i la posteritat del suposat «art inspirat» supose que no cal fer cap comentari addicional.

De la censura franquista a la de Vox (i PP)

A Alemanya, el feixisme va perdre la guerra. A Espanya, la va guanyar. La qual cosa va permetre articular el particular mecanisme hispànic de control, la censura, sistema que consistia a vetllar tot just per netejar ideològicament la producció cultural. Durant els primers anys de franquisme, a més de la censura, hi ha una actitud proactiva, una producció sobretot cinematogràfica molt militant del i amb el nou règim i molt crítica amb els perdedors republicans, amb cintes com Sin novedad en el Alcázar, Raza o ¡A mí la Legión!.

A grans trets, amb el pas del temps aquesta mena de produccions patriòtiques deixaren pas a un cinema costumista i amable, d’exaltació de l’Espanya feliç del 600, el guateque, els bous, els cors i danses i, en general, tot aquell reguitzell de tòpics que molts dels nostres pares i avis recorden amb nostàlgia. Sempre que formaren part del molt majoritari sector de la societat adotzenat, perfectament alineat amb les autoritats i que, seguint la màxima del Caudillo, no es posava en problemes. Hi havia excepcions culturals, illes, hi havia la tensió en els territoris amb cultura i llengua pròpies. Hi havia una literatura, amb les limitacions de la censura, que tractava de fer un altre camí. Però la banda sonora (i visual) d’aquells anys seguia molt majoritàriament la màxima de Francisco Franco de no posar-se en política. Ni conflictes, ni tensions ni, menys encara, crítiques. El cartell de «no molesteu» penjat a la boca. Folklòriques i toreros. Perquè el caspós cinema pseudoeròtic del destape, quan el dictador ja criava malves, sols era una il·lusió aperturista, una compensació als anys de processons i cilici del nacionalcatolicisme. Mostrar pit i cuixa per hipnotitzar les masses (masculines) i evitar reivindicacions més perilloses.

Joan Cerveró

Aquell franquisme sociològic ha perdurat i perdura malgrat els anys passats en democràcia. Ens el vam trobar durant els llargs anys de govern del Partit Popular, amb especial virulència durant el mandat del moderat Francisco Camps. I ens el trobem ara de ple, en tot el front, amb una declaració d’intencions de la nova administració i en el cas particular de Joan Cerveró i el seu projecte per a la important àrea que gestionarà. La traducció és nostra: «Sols anem a parlar de música. Necessitem una música que represente tota la societat valenciana i no sols una part de la mateixa (…) Un projecte plural, un projecte compromès amb la societat en tots els seus nivells, centrat únicament a parlar de música allunyant-se de qualsevol interès ideològic col·lectiu o particular. No fem política, sols fem música».

Una suposada absència d’ideologia que es tradueix en assenyalar amb el dit la producció en llengua pròpia, siga compromesa o no. Una música plural que és la de «les nostres bandes, el flamenc, la música coral, el Cant d’Estil (…), les nostres orquestres i solistes distribuïts per tot el món, els nostres grups de jazz i el nostre folklore i música popular». Deixem de banda que hi ha òperes amb càrrega ideològica. Obres de música clàssica que també la tenen. Que la càrrega ideològica d’alguns grups assenyalats és únicament la llengua que fan emprar. La formulació sobre la pluralitat és cínica. Sols és plural allò que és divers, que toca totes les sensibilitats. I durant el mandat del Botànic hi hagué una necessària correcció per fer visible una escena en valencià (això faltava) que havia estat ignorada, perseguida i menystinguda durant les dues dècades de govern del Partit Popular. Però també es va mirar a les bandes de música (això faltava, també), al jazz (almenys pel que fa a festivals), la música clàssica o la música d’arrel, però no en el vessant folklòric i inofensiu que Cerveró sembla tenir en el cap, sinó amb la meravellosa reformulació i revitalització dels darrers anys. Amb nom de dona en molts casos.

Parlem d’ideologia

Del Joan Cerveró músic i la seua esplèndida trajectòria (la trobareu en una pàgina web en castellà i anglès, res no és casual) no hi ha massa coses a dir. Però no hi ha cap programador cultural que no faça ideologia. Per acció o per omissió. Per les coses que programes i per les que deixes de programar. El mateix Cerveró va dimitir l’any 2014 com a responsable del Festival Internacional de Música Contemporània Ensems davant la falta d’interés dels polítics cap al gènere. Aleshores, governava el PP. I Cerveró va acusar l’administració d’abandonar la seua mateixa formació musical «a les lleis del mercat». Jo no sé si la música contemporània és cultura blanca, negra o gris, però l’afirmació del músic sí que tenia càrrega ideològica.

I una dècada després, si Cerveró compleix el seu programa, el resultat no serà mai una programació neutral des d’un punt de vista ideològic. De què parlem quan parlem de deixar fora de l’equació els «interessos particulars»? Faig la traducció del que sembla: feminisme, comunitat LGTBI, memòria històrica, discriminacions laborals o, per anar al moll de l’os, el valencianisme que cau fora del minúscul perímetre tolerat per Vox.

Tot apunta, en acabant, a la intenció de laminar qualsevol posició crítica de la programació musical —ja anirem veient les altres—, fins a conformar una graella que el mateix Francisco Franco aplaudiria amb les orelles. I això no és una aposta per una «cultura blanca» que no existeix. És una altra cosa que es diu censura. Control ideològic de la programació. No cal insultar la intel·ligència de ningú.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close