Avui mateix teníem notícia de dos àmbits culturals del país on el bilingüisme s’ha incrustat amb parsimoniosa alegria. Primer al Teatre Lliure, que programarà una versió de Les Amistats Perilloses sota la direcció de Carol López. L’adaptació de l’obra epistolar de Laclos tindrà la particularitat d’exhibir com els diàlegs entre Merteuil i Valmont s’esdevindran en espanyol durant les escenes íntimes mentre que, quan s’adrecin al públic o als altres personatges, ho faran en català. Justificant la tria lingüística amb una contorsió fregoliana, López ha dit que li sembla natural, car “quan són lliures parlen en castellà, i així subratllo la llibertat d’aquests personatges, però després parlen en català perquè és la llengua imperant, que és la llengua del poder.” En un present en què el català pateix substitució, entenem que López deu viure a Mart o, directament, li agrada cardar-se de nosaltres.
L’altre exemple consisteix en la sèrie Cites Barcelona, coproducció de TV3 amb Amazon Prime dirigida per Pau Freixas, una de les vuit ficcions que La Nostra programarà enguany per fomentar la nostra llengua i que, per ironies de la vida, només tindrà el privilegi de ser-ho en un 50%. Com podeu imaginar, l’altre 50% no és l’anglès, ni un dels centenars d’idiomes que acull la nostra bellíssima ciutat de Barcelona. En resum, i per no cansar-vos en excés, comprovem com un equipament teatral i una televisió públics de Catalunya (que existeixen, cal recordar-ho, només com a vehicle mediàtic-teatral del català) han naturalitzat un bilingüisme que, això també ho sabem, acaba fonamentant la substitució del català per l’espanyol. Com és comprovable, la rendició política dels nostres suposats líders s’expressa abans que res fomentant productes culturals on el català hi és subaltern.
Promovent una cultura bilingüe, el Govern (i els seus sequaços) compren la tesi de l’espanyolisme segons la qual la política del país ha de reflectir la seva realitat lingüística. Aquesta tesi (la qual insisteixo, només s’aplica a l’espanyol… no a les altres llengües que es parlen al territori) condemna el català a una simple quota i desnaturalitza la possibilitat de convertir-la en llengua vehicular de prosperitat. El Teatre Lliure ha sigut un dels grans teatres d’Europa sense la necessitat de comprar mai el catanyol o el bilingüisme, i TV3 ha programat sèries en català que han acabat doblades en altres idiomes. Quan és el mateix Govern i el Departament de Cultura qui accepta les premisses de l’enemic, el ciutadà només té la possibilitat de refugiar-se al resistencialisme. Però mentre nosaltres ens mantenim ferms a no canviar de llengua, el Govern ja s’hi pixa.
Afrontem una decadència cultural important i ens caldrà molta fermesa per resistir-la. Exerciteu-vos, perquè enderrocar tota aquesta gentola ens durà feina. De moment, absteniu-vos a les eleccions vinents. I no canvieu de llengua. Ni quan lligueu ni quan folleu, només faltaria.
