Quan un lloc o persona esdevé conegut, ja no li prestem la mateixa atenció que posem davant allò que ens és nou. La familiaritat pot ser una forma de desconeixement. Una afirmació que exemplifica molt bé Les Cares de Barcelona, una mostra que ens ofereix l’oportunitat de redescobrir la ciutat i veure-la com si fos la primera vegada que la trepitgem. Com a resultat, el resident esdevé conscient de sorolls, olfactes, decorats i accions que l’acompanyen en el seu dia a dia i que ja no percep amb la curiositat pròpia del visitant novell. Oriol Pascual, cap de programes del Museu Etnològic i de Cultures del Món, ens descobreix com l’exposició ajuda els barcelonins a trencar amb idees preestablertes i a veure la ciutat on resideixen amb uns altres ulls.
L’exposició Les Cares de Barcelona s’allotja en el primer edifici construït com a museu a Barcelona el 1973, que ha passat d’estar a punt de tancar les portes a acollir una mostra tan interessant com aquesta des del punt de vista antropològic. A què s’ha degut aquest canvi?
Abans, la institució s’anomenava Museo Etnológico Colonial i era un museu rònec i decadent. El 2015, ens adonem que a Barcelona hi ha elements de cultures ancestrals d’arreu del món que només són valorats per la seva estètica. Això es tradueix exposicions estàtiques, amb objectes excelsos distribuïts per àrees geogràfiques, donant lloc més aviat a un museu d’art que no pas a un d’antropologia.
Tenim clar que el museu del segle XXI no ha de girar entorn l’exposició i que la col·lecció d’objectes anirà perdent importància. Per això, hem volgut virar cap a un lloc diferent, que és un terreny ignot encara. Els nostres objectius són intentar explicar a la gent què és l’antropologia i com funciona un museu. Per altra banda, tenim un espai-laboratori, que és el que acull Les Cares de Barcelona, on fem antropologia aplicada i mostrem les recerques que hem fet sobre Barcelona des del punt de vista antropològic.
Què és l’antropologia i què us diferencia de les altres ciències socials?
És aquell àmbit de les ciències socials que treballa amb matèria viva, amb persones. No anem als arxius, ni estudiem les ruïnes. Tampoc ens documentem, ni fem estadística. El nostre punt de partida és la memòria compartida. Analitzem tres generacions separades per 25 anys entre elles i contrastem, comparem i posem en tela de judici les diverses opinions de joves i grans. El nostre objecte d’estudi és allò que queda poc cobert per les altres ciències socials: la vida quotidiana, les creences, els valors i els fenòmens comunitaris, que configuren un imaginari col·lectiu. Això és la nostra manera de veure el món, un filtre a partir del qual l’interpretem.
En aquest cas, l’objecte d’estudi ha estat Barcelona i la seva gent.
A Les Cares de Barcelona hem fet una sèrie d’investigacions participades amb persones, no sol de l’àmbit universitari, sinó de col·lectius, entitats i de tot un seguit d’institucions ciutadanes que fan activitats d’aquest tipus, i hem tret conclusions molt curioses.
Com quin és l’escenari més fotografiat.
Vam fer tres tallers amb les comunitats equatoriana, xinesa i filipina i vam parlar amb els fotògrafs a qui encarregaven els books de noces perquè ens interessava saber quins espais de la ciutat eren significatius per ells i per què escollien aquells indrets i no uns altres. El pont de fusta, per exemple, és el preferit dels xinesos. I si al visitant li agrada un tema en concret, pot llegir més sobre l’estudi a casa, gràcies al ‘sistema de Bitcoins’ instal·lat al llarg de l’exposició, a partir del qual podrà transferir-se al mòbil el plantejament de l’estudi, la metodologia i les conclusions extretes.
D’aquesta manera treballeu tant la visita com la postvisita.
Sí, que és una cosa encara molt poc explotada. S’ha de millorar l’experiència de la visita amb avenços, però no volem que en una exposició el visitant estigui més pendent del mòbil que del que li estem ensenyant. Per això, hem aprofitat els avantatges de la tecnologia per a una cosa que ningú està tractant: la previsita i la postvisita. Preparem el visitant abans d’entrar a l’exposició i li generem unes expectatives. “Això m’interessa, vaig a veure-ho”. I durant la visita també pots endur-te un seguit de continguts per mirar-te a casa. D’aquesta manera podem estar vinculats amb ells a posteriori.
Com la ciutat, l’exposició és mutant i es transforma a mesura que passa el temps.
En la primera transformació parlem de la selfie com una nova forma de narrativa urbana on les persones posem en relleu el que ens rodeja amb nosaltres al centre. També hem inclòs un apartat anomenat ‘Microbarcelones’. Tenim una imatge de la ciutat com de retícula però hi ha morfologies urbanes que contradiuen aquesta idea, espais que semblen d’una altra època, fòssils urbans, i que hem catalogat en un mapa. Una altra transformació és l’apartat ‘Vestigis’, on hem reunit gent gran amb jovent perquè parlin. Hi ha hagut un trencament tecnològic enorme i un nen de 10 anys no sap què és una cinta de casset, per exemple.
A finals d’any arriben noves mutacions. Una d’elles s’anomena ‘Persistència olfactiva’.
Ens vam plantejar quina olor tenia Barcelona, una ciutat que és molt heterogènia i complexa. Per definir l’olor, vam haver de descobrir les aromes persistents a partir de les quals generar aquesta identitat. Primer, vam escollir quatre àrees: el nucli antic, la Barceloneta amb el port, el Poble Nou amb la industrialització i la part de dalt de l’Eixample, que és on hi ha olors derivades de les noves activitats relacionades amb les noves tecnologies. Així, quatre persones han hagut de fer descripcions olfactives matí, tarda i nit en aquests llocs durant un mes i mig. Al principi, les descripcions eren concises, però hem acabat tenint descripcions espectaculars. D’aquí, en vam extreure una paleta. Les olors que es repetien més en les descripcions les vam anar col·locant de més importància a menys i ho vam donar a un químic, que ha fet una essència. En l’exposició, això es traduirà en uns tòtems que lliuraran l’essència en un metacrilat que el visitant podrà olorar. Al mateix temps, es podrà endur a casa un palet dins una bossa hermètica i tancada amb l’explicació tècnica de com s’ha arribat a aquella olor.
De què fa olor Barcelona?
És una olor fortíssima. És bestial. El de Ciutat Vella és una barreja de pixum i suat. L’olor de l’àrea de les noves tecnologies fa olor de cautxú recremat. Totes són olors molt fortes i característiques. I com que les olors són molt evocadores, ens estem plantejant trobar un espai on la gent ens pugui deixar per escrit les seves experiències i comentaris.
Una altra de les transformacions que incorporareu és la del ‘Mapa sonor’.
Un equip, armat amb uns aparells, van baixar des de Collserola fins al Port, de manera que van enregistrar des del so dels ocells, passant pel trànsit, fins a les onades del mar. També han gravat sons humans, de màquines com el metro, i sons històrics. Els sons humans han estat els més curiosos perquè estem tan immersos en la vida quotidiana que no en som conscients. Per exemple, el que crida més l’atenció als turistes és la figura del butaner. Amb tot, n’hem extret un únic so.
En què consistirà l’espai fotogràfic anomenat ‘Barcelona Icònica’?
Mentre que el concepte de ruïna en època de Roma feia referència a alguna cosa excelsa, inamovible, que explicava el pas del temps d’una civilització que havia quedat perduda, en la societat moderna, el vestigi és tot aquell aparell derivat de la industrialització que ha quedat abandonat a l’espai públic sense que ningú li faci cas. És una ruïna que no té el glamur d’abans. En aquest apartat s’inclouran fotografies de la gent d’objectes abandonats. Un dels participants s’ha dedicat a fotografiar bicicletes abandonades, una altra persona ha retratat naturalesa morta i, una altra, matalassos abandonats.
Hi haurà més mutacions en un futur?
La tercera transformació farà referència a la Barcelona màgica, a la idea que amb la revolució 4.0 el centre de tot no és l’home ni Déu sinó la tecnologia. Però tot i això, la gent continua creient en coses poc científiques com poden ser els horòscops. En aquest sentit, l’antropòleg Roger Canals, està fent una recerca molt divertida participada en què compara tauletes de nit, el receptacle més íntim on deixes els objectes més propiciatoris. Un altre participant està fent un buidatge de cartes al director sobre albiraments d’animals o objectes estranys a la ciutat. A més a més, estem revisant els ‘partes’ de guardes de seguretat dels museus, on expliquen que senten sorolls, que han vist ànimes caminant, etcètera. I també ens interessa el món de les sectes. A Barcelona hi tenim la dels reptilians, que consideren que una branca de la humanitat procedeix dels rèptils, que estan entre nosaltres i que són éssers més evolucionats. La Cienciologia o l’albirament d’ovnis són altres pseudociències que existeixen i van creant una mística.
És una exposició amb moltes capes.
Creiem que aquesta és la direcció cap a la qual han d’anar els museus i la pedagogia. Ara tan sols falta que l’Administració sigui més flexible i que les persones canviem la mentalitat clàssica d’educació i de museu.
Quasi res.
