General / Debat

La ferida oberta

[Debat sobre [la] cultura catalana. Josep M. Castelet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel. Editorial L’Avenç. Edició i08 pròleg de Jordi Cerdà Subirachs]

L’Avenç acaba de recuperar en un llibre un debat sobre la cultura catalana que uns senyors importants de la cultura d’aquell temps van fer l’any 1967 a Vallvidrera. El llibre demostra com els debats es poden transformar ràpidament en discursos abstractes i desconnectats de la realitat, i és depriment perquè ensenya que els intel·lectuals que han marcat la segona meitat del segle XX a Catalunya no tenien gaires coses a dir.

Coberta del llibre ‘Debat sobre [la] cultura catalana editorial l’Avenç.

El professor Ferrater Mora intenta que el debat sigui tan endreçat com un text acadèmic, oblidant que la cultura pública no funciona com l’acadèmia. L’editor i crític Castellet es fa el cosmopolita per fugir contínuament d’estudi. El professor Joaquim Molas no té ganes de posar-se en problemes. Els escriptors Baltasar Porcel i Joan Fuster tenen més voluntat de discutir, però se’ls nota quan calculen per escombrar cap a casa.

Potser el tema més interessant del debat és la discussió sobre la llengua, perquè es nota que és un problema que ho remou tot. També és l’únic tema que es planteja en els mateixos termes que ho fem avui, i les discussions d’aquests senyors evidencien que les nostres no tenen res de nou. És com si les posicions del món cultural català passessin relleu intactes, de generació en generació.

Al debat, Castellet fa d’espanyol cosmopolita quan profetitza que les llengües no importaran en un món global. Fuster reivindica una posició que avui poca gent s’atreviria a defensar: “Sembla que sempre que parlem d’aquests temes tenim una mala consciència, com si l’expectativa que els catalans poguérem desitjar una cultura monolingüe fora un pecat. L’ambició de qualsevol poble normal és ser un poble monolingüe, que és la normalitat”.

Porcel, escriptor bilingüe, s’afanya a desvincular identitat i llengua i replica que ell és un escriptor absolutament català “fins i tot quan escriu en castellà”. Molas diu, en una rèplica pujolista avant la lettre, que “podem delimitar aquella gent que forma part de la cultura catalana encara que s’expressi en una altra llengua” sempre que aquesta gent compleixi uns requisits. Han de voler integrar-s’hi, han de compartir els problemes dels catalans i han d’enllaçar amb la tradició.

Com que la discussió es complica, Castellet intenta dissuadir-la dient que no cal obsessionar-se per aquests temes – “no crec que hem d’estar lluitant constantment contra el nostre passat, perquè em fa l’efecte que és, en part, una manera de perdre el temps” –. Diu que la tradició cultural no coneix fronteres i que és universal, i que no cal trencar-s’hi el cap perquè “l’educació castellana ens ha empobrit en certa manera i ens ha enriquit en una altra manera”. Fuster no deixa acabar el debat així, i replica amb una obvietat: “Acceptar tot allò que ens ha vingut donat per una formació escolar imposada ens ha donat una formació exclusivament castellana”.

Porcel dona peixet i defensa lo seu: “Aquest debat català castellà em sembla una de les enormes esterilitats de la cultura catalana al llarg d’aquesta postguerra. És un dels debats més inútils i en el qual tots hi estem més embolicats perquè d’una banda el castellà ha exercit un imperialisme sobre nosaltres”. Fuster, que sembla l’únic molest amb la dinàmica general, recorda als seus companys que la cultura espanyola és imposada, però no acaba de desenvolupar el problema.

Al final, acaba sortint la idea soterrada de la discussió: el problema de la llengua és un problema polític. Parlant de València i Mallorca, Fuster i Porcel coincideixen dient que el català és important a casa seva en la mesura que es percep com a llengua de poder. Porcel explica que, en una visita de Nicolau d’Olwer a Mallorca, la gent va quedar sorpresa que un polític no els parlés en castellà: “al cap de dos minuts de desconcert tothom xerrava en català tranquil·lament. Vull dir que no era un problema l’idioma sinó el costum de l’idioma, és a dir, un costum polític. La gent sabia que tot el que venia políticament i tot el que li podia donar una solució politicosocial era en castellà. Ara, un cop els feien veure que això era català, la gent s’hi encarrilava tranquil·lament”.

Si la discussió sobre la llengua m’ha semblat la més interessant del debat és perquè ensenya que és l’única ferida oberta que no es podia apedaçar d’una manera còmoda ni fàcil. Em sembla important que, mig segle després, sigui igual de difícil d’apedaçar que aleshores.

Com que sé que l’Avenç (en coordinació amb el CCCB, el diari Ara, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Barcelona) prepara una rèplica del debat en femení, com marquen els costums dels temps, m’interessarà veure si les ferides són les mateixes, i si els pedaços segueixen sent igual d’inútils. Almenys el debat ja no es fa clandestinament en una casa a Vallvidrera; si no amb grans altaveus mediàtics, des de la institució cultural de més influència i ressò de la capital catalana. Els mantindrem informats.

Marina Porras
Graduada en Història de l'Art i Filologia Catalana, Màster en Teoria de la Literatura. És investigadora en formació del grup de recerca "Literatura Comparada en L'Espai Intel·lectual Europeu" al departament de Teoria de la Literatura de la UB. És crítica literària, col·labora com a periodista cultural en diversos mitjans de comunicació i treballa en una llibreria.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close