General / Patrimoni

La flama del Canigó i les Falles d’Isil

La Flama del Canigó és una manifestació cultural encetada al 1955 quan Francesc Pujada, inspirat pel poema Canigó, de Verdaguer, va voler encendre el focs de la Nit de Sant Joan al cim de la muntanya. Uns anys més tard, amb Joan Iglesias,  impulsor de les fogueres de Sant Joan a la Catalunya del Nord, iniciaren el costum de baixar el foc del cim per encendre les fogueres de les poblacions. Amb el temps, la flama va anar escampant-se per totes les contrades dels PaïsosCatalans. S’engegava així la tradició de la Flama del Canigó, que lligava amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc i que ha arribat a ser símbol de germanor de tota una comunitat. Al 1966, la flama creuà la ratlla i arribà a Vic. La tradició arrelà, sovint clandestinament, com a referent de pervivència de la cultura catalana. El foc també arribà al País Valencià. 

Cada any, com mana la tradició, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa la flama, que des de 1955 resta encesa a la cuina del Museu de la Casa Pairal del Castellet de Perpinyà,  i pugen al cim de prop de tres mil metres del Canigó, on encenen una nova foguera, després de llegir un manifest. L’endemà, a trenc d’alba, en acabat d’haver passat la nit vetllant el foc,  inicien el descens amb la Flama renovada.  Moltes altres persones reunides al cim encenen teies i brasers per iniciar el recorregut cap a diferents punts dels Països Catalans fent relleus a peu, en bicicleta, en cotxe i fins i tot en llaüt (a l’Ebre) per fer possible que la Flama s’escampi i arribi a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. Una tasca que des de fa una pila d’anys acompleix Òmnium Cultural. 

La Flama del Canigó és rebuda al Parlament de Catalunya en un acte institucional, així com també en ajuntaments, consells comarcals, entitats culturals, socials i esportives de moltíssim municipis. Aquella nit, s’encenen unes tres mil fogueres amb el foc del Canigó. Barcelona rep la flama a la plaça de Sant Jaume amb la cobla, l’àliga i els gegants de la ciutat, i des d’allà es duu als barris.   

Feixos del llenya preparats al cim del Canigó

Per tal que el ritual sigui possible, el cap de setmana anterior, centenars de persones vingudes d’arreu es troben al refugi dels Cortalets, al peu de la muntanya sagrada. L’endemà,  pugen al cim i deixen petits feixos de llenya que han portat de ciutats, viles i pobles. Els feixos  estan lligats amb una cinta en la qual posa l’indret d’on provenen; algunes duen dibuixos i escrits amb desitjos. Aquella llenya es deixa apilada al voltant de la creu de ferro del cim fins a la nit en què s’encén la gran foguera, abans d’iniciar-se el poètic, persistent i voluntariós viatge de la llum catalana. 

Però altres flames baixen dels Pirineus durant el solstici d’estiu. Com per exemple a Isil, un dels pobles del Pallars Subirà que conformen el municipi d’Alt Àneu, on s’hi fa una festa pagana la nit més curta de l’any. Una festa de culte al foc, això és en realitat la revetlla de Sant Joan. Un moment de l’any amb un caràcter excepcional i sagrat on les flames, les herbes o les aigües adquireixen una importància màgica. Una cerimònia ancestral, la d’Isil, que se celebra ininterrompudament des d’inicis remots i nebulosos. La fascinació de les falles. 

A principis de maig, els fallaires pugen al bosc per escollir els pins que s’han de tallar. Els treuen l’escorça i asclen els troncs. Finalment, fan la plantada per assecar-les.  

La vesprada de la vigília del solstici, els fallaires van a buscar les falles plantades i les pugen a pes d’espatlles fins al mont Faro. Allà esperen impacients al voltant de la foguera que faran servir més tard per encendre les grans torxes. 

Quan es fa fosc, s’encén la Falla Major que, prèviament, s’havia plantat a Isil. És el senyal per tal que els fallaires comencin el descens. Carreguen les falles enceses i enceten a trescar muntanya avall fent ziga-zaga, convertint la filera d’homes en una serp de foc. 

Les fadrines els reben amb un got de vi, un tros de coca i un pom de flors; clavellines, pensaments i menta. A continuació, els portadors fan un recorregut pel poble aclamats per la gent. La primera parada és a la porta del cementiri, on fan el senyal de la creu amb la punta de la falla encesa. És el culte als morts i a tots aquells que en el passat van participar a la festa de les Falles. En acabat, passen per les placetes i salten les fogueres que s’hi troben fins que arriben a la Plaça Major, el punt final de trajecte. A peu de la Gran Falla plantada, llencen totes les altres i formen una foguera, al voltant de la qual ballaran quatre danses: la marxa dels fallaires, el ball de bastons, la bolangera i el ball pla. Finalment, comença el ball de Festa Major que durarà fins que surten els primers rajos de sol. 

Tot i que durant la postguerra encara es ballaven, en algun moment es perderen les danses que acompanyaven les falles. El 1978, Jaume Arnella i Dolors Llopart van recuperar les músiques gràcies a converses  amb la gent gran del poble. Les danses es van reprendre el 1993 per iniciativa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu.  

Encesa a Isil

El solstici festiu està organitzat per l’Associació de Fallaires d’Isil. Es tracta d’un esdeveniment considerat Festa Patrimonial d’Interès Nacional i, juntament amb seixanta-tres pobles pirinencs de Catalunya, Aragó, França i Andorra, les Falles d’Isil  són Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.  

Així és com s’enceta l’estiu a muntanya. Recordant que el foc que Prometeu robà als déus va fer grans els homes. 

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close