General

La força energètica de l’art i la poesia. Una tarda de diumenge amb Rosa Tharrats i Gabriel Ventura

A la postpandèmia veurem néixer referents nous que s’aixecaran damunt les ruïnes del passat, i també s’alliberaran dels òbits uns pocs i comptats enllaços simbòlics inoïts. Cada generació recomposa els models de l’anterior, però en les grans crisis el sistema basat en petites revoltes permanents, gairebé imperceptibles, és sacsejat per totes elles de cop sobtat amb una profunditat inaudita, a l’extrem d’un capgirament (r)evolucionari. No tenim, a hores d’ara, capacitat de llegir l’imprevisible, perquè la història ens passa pel costat, no pas dins, fora.

Defora, les pedres mares ens parlen d’un nucli d’immortalitat i les algues peludes que s’hi fan al damunt aquests dies de primavera posen el vestit que rejoveneix i dóna vida i color a l’inorgànic. És quan la força energètica de la cultura i les formes materials són engolides per un espiral en rotació que  ho projectarà tot, de bell nou, enfora, en composicions i cosmovisions inèdites. Vivim en una bretxa cap al futur. Veurem les estàtues del passat i les pedres mil·lenàries vestides amb robes i formes impensables, que habiten en un ecosistema on l’art conviu amb líquens i molses i alfabets sonors.

Rosa Tharrats, "Les anèmones", 2019, conjunt escultòric instal·lat al Cap de Creus. Bombon Projects. Fotografia: Lluís Tudela.
Rosa Tharrats, “Les anèmones”, 2019, conjunt escultòric instal·lat al Cap de Creus. Bombon Projects. Fotografia: Lluís Tudela.

En el món de la representació, un atac a l’ordre sense esperança com fou la ruptura nihilista dadà obrí el Segle de les Avantguardes; i ho va fer des de fora del camp on s’enfrontaven els joves mesells alienats sota la disciplina militar a la primera Gran Guerra. També a la immediata postguerra espanyola, tot i que el franquisme i el nacionalcatolicisme imposaren la creu i l’espasa de la Inquisició i la Contrareforma, emergiren, al mig de la grisor, petits opuscles entre els quals l’esperit de Dau al set, el qual, amb tombs estilístics cap a l’informalisme, s’allargà en el temps i sobrevisqué a la mort de l’art i la transició, i el renaixement postmodernt fins a l’atzucac del deute postindustrial i financer. Tornem a ser en un Reset Global. Per provar d’entrellucar el que pot esdevenir-se i quina gent seran planter i faran de connexió i intermediació, he pregat per retrobar-me amb l’artista Rosa Tharrats, neta de l’artista i estampador de Dau al set, i l’escriptor artista Gabriel Ventura, que de jove tenia la semblança i la llança amb la deïtat infernal de Palau i Fabre. Són una parella a l’estil dels dandis agosarats, en el seu cas mudats amb una estètica indumentària original, experimental i deconstructiva, i són amadors, gènesis i esperits independents en l’aïllament dictat dins del clos mut de Cadaqués. Practiquen la telepatia com a escultura vivent.

Rosa Tharrats, "Perro semihundido". 2017. Una instal·lació a les salines de Margherita de Savoia.
Rosa Tharrats, “Perro semihundido”. 2017. Una instal·lació a les salines de Margherita de Savoia.

Lloc sobre lloc, Rosa Tharrats ja va vestir l’altell de la galeria Cadaqués amb una instal·lació tèxtil per on ullar en l’univers l’esperança de l’infinit i donar-nos a la terra una llar on dormitar sota la cúpula celeste. Ho va fer a l’ocasió d’ un homenatge a Joseph Beuys, el qual procurà d’unir en combustió l’humanisme i la ciència, l’art i l’urbanisme social, la terra i l’esperit. Som fills d’una utopia cultural que reneix. En sentit metafòric, podríem dir que l’artista va construir una casa per als sense casa, una cova protectora per als poetes i artistes.  Rosa Tharrats va alligar els joves a través dels seus pantalons texans lliurats, i pel trau de la roba, com ho fan els forats negres, ens confià una sentència de Beuys segons la qual pel forat dels genolls entra una energia renovadora que ens uneix en una fraternitat desconeguda i curadora, comunitària. L’obra de Rosa Tharrats és també una antropoformització de les constel·lacions en temps de deriva, i el seu títol una proclama: “Espai per al segle XXII”.

Rosa Tharrats, instal·lació tèxtil "Space for the 22nd Century", Galeria Cadaqués, 2016.
Rosa Tharrats, instal·lació tèxtil “Space for the 22nd Century”, Galeria Cadaqués, 2016.

Des del primer encontre fortuït de la nostra parella al Corral de la Gala -un energètic espai de pedra seca damunt una gran llosa de pedra dura que Dalí va comprar a un pastor transhumant, perquè la seva musa disposés d’un espai privat on esbargir-se en intimitat lúdica-, la jove dissenyadora de roba i el jove poeta ignar (que no sap res) mantenen un vincle entre ells i un enllaç amb les forces dels materials inexpressius i expressius del lloc i de l’enlloc, siguin draps o mots, rocs o sons idiomàtics. Ambdós, junts o per separat, posen en relació refundadora els sistemes de la naturalesa que la ciència racionalista tracta per separat; i procedeixen de la mateixa manera en el lligam entre art, literatura i cinema. La profunditat del lloc on habiten, en el remot, i alhora l’aventura culta i moderna que els és tradició, els fa cercar l’infinit incert en l’ignot perdurable.

Ens hem trobat amb la Rosa Tharrats, de cabell foc rinxolat, i el Gabriel Ventura, de pell color oliva, al primer passeig vora la serpentejant riba de Cadaqués, després de dos mesos llargs d’estar aïllats i separats, nosaltres d’ells, de casa a casa a poc més d’un centenar de metres cap a  amunt o en davallada. La seva absència física, tot i saber que eren allí al costat, em provocava el mateix desassossec que llegir un llibre escrit en primera persona i no poder escoltar-lo directament sortit de la veu de l’autor. Quant que em plauria jeure i menjar amb Ovidi al costat posant ell a prova la lectura fruitosa dels Amors, o podar les roses amb Rilke recitant sota la finestra, o escoltar els versos nous del llibre en curs, encara amb la tebior i el cisell, de Gabriel Ventura. “El poemari, iconoclasta, és una exploració sobre els regnes mineral, humà i vegetal”. Ens hem deixat vestir per la Rosa Tharrats.

Rosa Tharrats qui, ocupant-se del vestuari històric per al film "Història de la meva mort" d'Albert Serra, acabà tenint un paper realista al film. Fotografia: Roman Yñán.
Rosa Tharrats qui, ocupant-se del vestuari històric per al film “Història de la meva mort” d’Albert Serra, acabà tenint un paper realista al film. Fotografia: Roman Yñán.

La sensibilitat compartida crea itineraris consanguinis damunt la trama urbana. A això m’ha fet pensar un projecte d’escultura caminada de l’arquitecte Marc Arnal, creada damunt la topografia cadaquesenca a partir dels passos que  Richard Hamilton feia, des que sortia de la seva casa, clavada per la part del darrere dins la sagristia de l’església del poble, tot passant a visitar Marcel Duchamp per la porta del darrere al “castell” que s’aixeca sobre Portdoguer, fins a arribar-se a la platja Gran i aturar-se al  bar el Marítim per transubstanciar-se en Richard. Era l’època lliure que el pintor Joan-Josep Tharrats pintava dripings i taques com fongs i líquens en olis àcids, il·luminats pel plànton en nit de lluna plena, damunt les pedres foradades. Una d’aquestes pedres et dona la benvinguda sota un Hamilton al rebedor de la casa racionalista dels Tharrats que dona damunt una de les panoràmiques més aèries de Cadaqués.

Hi he anat sovint, al llarg de trenta anys per l’amistat que m’unia amb el pare de la Rosa, l’editor i llibreter, gran contertulià Joan de la Creu Tharrats el qual amb la seva esposa i mare de l’artista Dolors Oliva hem tingut sota el porxo les millors converses sobre literatura i art, i política fanàtica quan convé. Allà amb l’Albert Serra i la Montse Triola i la colla d’Andergraun hem obert molts taps de cap d’any. Les generacions en simultaneïtat oberta, enjogassades, s’encaraven a la iniquitat que fa mortals els vius. La Rosa Tharrats, tan agosarada ultramoderna i romàntica, va fer el vestuari històric dels personatges d’Història de la meva mort, el Casanova i el Dràcula, i ella mateixa, participant en les performances i improvisacions, acabà també dins, com és propi en el decàleg Serra, i hi féu un paper fenomenalment autèntic de jove dorment amb el poeta que no arribava a pujar les escales tan elevades i inassolibles de l’art, l’escena de la qual valgué com a trailer del film. El llocs són el teixit que trenen la trama i l’ordit, i les persones els botons, màscares d’un joc de transformacions i regeneracions.

Gabriel Ventura, autor de "La nit portuguesa", en un moment del rodatge de "Liberté" d'Albert Serra. Fotografia de Roman Yñan.
Gabriel Ventura, autor de “La nit portuguesa”, en un moment del rodatge de “Liberté” d’Albert Serra. Fotografia de Roman Yñan.

La Rosa Tharrats tracta el vestuari com un ésser viu i les persones com si fossin teles on pintar. Com les pedres que animades han estat vestides per ella. Perquè tot forma part d’una escriptura de la creació, un objectiu universal que té una poètica del tot apartada a d’altres finalitats mundanes productivistes. Una dia que anava jo a fer de Casanova, la Rosa Tharrats mentre m’ajudava a posar els quatre anells als dits de la mà en l’ordre exacte per a cada escena, em digué: “Pensa que els anells a la pantalla màgica parlaran a l’espectador tant com les expressions que facis amb la cara. Tenen vida subjectiva”. I així ho vaig percebre perquè quan ella em vestia experimentava jo com m’anava transformant, i que tot petit detall insignificant dels intangibles prenia un valor i un significat simbòlic, alhora que la roba prenia una subjectivitat que per a molta gent és inexplorada. “Hi ha una aliança entre la vida microscòpica i la vida macroscòpica.”

A l’estrena de l’obra de teatre Liberté, peça dramàtica d’Albert Serra dirigida per ell mateix i que després va ser rodada en cinema, hi ha una escena que agafà una gran força com a imatge de metamorfosis: una noble rondava pel paisatge amb corse i mirinyac sense roba interior, mentre una novícia es banyava al llac amb una camisa llarga que s’anava desfent en contacte amb l’aigua fins a deixar-la nua també. La Tharrats desvesteix vestint.

Actriu al camerino de la Völksbuhne, Berlín, 2018. Vestuari de Rosa Tharrats per a l'obra de teatre "Liberté", d'Albert Serra.
Actriu al camerino de la Völksbuhne, Berlín, 2018. Vestuari de Rosa Tharrats per a l’obra de teatre “Liberté”, d’Albert Serra.

Quan em trobo amb la Rosa i el Gabriel, tot i la distància física de dos metres, percebo que el temps s’ha enganxat, indiferent, al nostre darrer encontre encara hivernal quan vam coincidir buscant llenya. És com si em trobés Valentine Penrose, la surrealista oculta, pels seus referents màgics i esotèrics, i un poeta que deixo a la vostra tria i consideració: Beckett, Brodsky? Són els poetes que el poeta asmàtic en quarantena ha traduït. Traduir com escriure i caminar, com llegir i respirar. He anat seguint els lliuraments del llibre Dàlia Mun i l’illa de les esponges, un relat  que publica pel Facebook i l’Instagram amb imatges del fotògraf Roman Yñan. És una escriptura de somnis vegetals i una faula visual alquímica. A més a més, tots estem expectants per poder llegir la crònica del rodatge de Liberté, que Ventura dona quasi per enllestida i que li ha posat un títol magnífic La nit portuguesa. Un joc a La nuit américaine, de Truffaut, i un títol realista car s’hi afigura, en aquest diari i assaig el lloc i el seu esperit. “És un recorregut sàdic i cartesià per les pells i les interioritats”. He tingut ocasió de llegir un parell de capítols inèdits i puc assegurar al lector que són propis de la literatura que funda mites. Per exemple, el xoc entre Ingrid Craven, del clan de Fassbinder, i Helmut Berger, del clan de Visconti, és memorable i refunda el mite de l’alliberament de la repressió i la inhibició.

Presentació del llibre "W" de Gabriel Ventrura a la Galeria Cadaqués-Huc Malla. Els lectors estan lligats amb una escultura tèxtil de Rosa Tharrats.
Presentació del llibre d’Edicions Poncianes “W” de Gabriel Ventrura a la Galeria Cadaqués-Huc Malla. Els lectors estan lligats amb una escultura tèxtil de Rosa Tharrats.

El mateix Albert Serra, lector de primera, va llegir com ningú el llibre W, de Gabriel Ventura, que és un llibre de gèneres múltiples i un artefacte objectual compactat amb l’imaginari visual de Rosa Tharrats. “W expressa -va comentar Serra a la presentació a la galeria Senda- una pulsió existencial agònica. És un llibre ambivalent: per una banda se serveix dels mètodes de l’avantguarda (absurd, tabula rasa, atzar); per l’altra, hi ha una subtil intenció comunicativa, típica de l’últim postmodernisme, que, finalment, queda estroncada pel fragment i la paròdia. Vas topant constantment amb aquesta multiplicitat de jos que impossibilita una condensació de l’experiència. La capacitat crítica queda suspesa en una espècie de llimb interpretatiu. Una quimera, de fet, que també defineix l’art contemporani.”

 “Què heu llegit aquests dies? “L’art és pensament procedent del futur”, afirma Timothy Morton tot capgirant els enllaços que miren cap al passat. El filòsof interelaciona diferentment els periodes de les fàbules i les al·legories de com ho fa la història en línia recta. Rosa Tharrats n’és una lectora atenta, car ella ja viu girada d’esquena al dèlit tecno i a la febre falaç d’un naturisme salvador i administratiu. L’artista i el poeta que vindran viuran en un aïllament hiperconnectat amb el món de la cultura i amb una manifesta marginalitat voluntària en front del sistema de consum i el seu model cultural imperant. El poeta lector Gabriel Ventura m’explicita els valors dels mots en la natura quan aquesta respira en la pedra i ell en fa d’agent mediador amb la substància universal. Els confirmo que Dalí va aprendre d’Heràclit que els simulacres es presenten sota aparences físiques a la natura a la qual plau d’amagar-se. Per reblar-ho, l’artista i el poeta han ofert als lectors d’El Temps de les Arts un vídeo inèdit d’una acció que van fer a Selime. El poeta amb llarga cabellera ens convoca amb l’art de la Tharrats que és l’halo de l’absència de l’esperit que viu en la terra.

Vicenç Altaió Morral
Poeta, assagista, crític d'art, editor, articulista d'opinió, agitador cultural i traficant d'idees. És autor d'una obra literària i artística extensa i interdisciplinària que comprèn llibres de poesia, d’investigació cultural i la sèrie “Tràfic d’idees”. En paral·lel ha desenvolupat una tasca molt significativa com a curador i director d'exposicions humanístiques i científiques i com a creador i director de les revistes d’art i lletres Tarotdequinze, Èczema, Àrtics i Cave Canis. Ha dirigit el centre KRTU (Cultura Recerca Tecnologia Universals) i Arts Santa Mònica. Va ser el protagonista del film “Història de la meva mort”, d’Albert Serra. Actualment és el president de la Fundació Joan Brossa.



Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close