General

La generació de postguerra

Catalunya té un actiu museogràfic que pot ser útil i està infravalorat, no podem pensar que algú n’és el responsable? Les obres dels artistes catalans de la postguerra no estan degudament representades en els grans museus públics del nostre país. Diversos factors han afectat la percepció de la seva vàlua per part del públic i la crítica, cosa que ha desencadenat en el fet que la seva salvaguarda i promoció quedés en mans de la iniciativa privada. Amb la nova ampliació del MNAC s’obre una oportunitat per poder compensar aquesta situació.

A  principis de juny de 2022 el Patronat del MNAC va aprovar per unanimitat l’ampliació del museu que, si tot va com està previst, es completarà el 2029, coincidint amb el centenari de l’Exposició Internacional. El projecte permetrà a l’entitat disposar dels milers de metres quadrats extres amb la incorporació del pavelló Maria Eugènia. Tanmateix, més enllà dels dubtes respecte al desenllaç del projecte posteleccions municipals de 2023, l’expansió del Museu Nacional posa damunt la taula diverses incògnites. Entre elles l’encaix del projecte liderat pel senyor Manuel Borja-Villel, després de sortir del Reina Sofia, amb la direcció actual.

La situació dels museus en el nostre temps presenta diverses dificultats, sobretot en entitats que no gaudeixen de renom mundial, pel que fa al creixement i ampliació de les col·leccions. Ja és conegut el fet que el MNAC no és ni el museu més visitat de Catalunya ni que tampoc té els recursos de les primeres espases del sector —MET, Rijksmuseum, Prado. A tot això se li ha d’afegir que arreu del món desenvolupat proliferen les exposicions blockbuster i les franquícies de museus, que ja han aterrat a Barcelona i tenen molt d’èxit, i, sobretot, les dificultats que les nostres institucions museístiques tenen per adquirir peces de primera magnitud, que puguin atreure visitants. Actualment, les noves Giocondes o Guàrdies de nit només estan a l’abast de sàtrapes o altres dolents de James Bond. Davant d’aquest estat de la qüestió s’han de trobar solucions, imaginatives i assequibles, que permetin afrontar les adversitats del panorama actual de manera eficient.

Una possible solució que podria millorar aquesta situació està més a l’abast del que podríem imaginar: es diu Generació de postguerra. Aquesta generació, que destaca per la diversitat de llenguatges, expressions i plantejaments, engloba artistes catalans que van aflorar entre els anys 40 i 60 del segle passat. Una de les seves grans virtuts és que van haver de sobreviure en un context que els era advers, per ser moderns i catalans, col·laborant entre ells amb iniciatives com el grup Postectura. Malgrat viure en el primer franquisme, no van ser adeptes al règim ni hi van col·laborar activament, com Frederic Marès o Josep Clarà. Però molts d’ells van gaudir del far de llibertat i democràcia que era París, gràcies a les beques Arístides Maillol que encara ara entrega l’Institut Francès de Barcelona. En destaquen, entre d’altres, noms com Joan-Josep Tharrats, Josep Guinovart, Isabel Garriga, Francesc Todó, Tomàs Bel, Julià Riu Serra, Esther Boix, Josep Maria García i Llort, Salvador Aulèstia, Maria Girona, Francesc Torres Monsó, Albert Ràfols-Casamada, Joan Vilacasas, Modest Cuixart o Josep Maria Subirachs.

Dibuix de Julià Riu Serra de la Plaça de la Concòrdia (1952)

Actualment, no es pot trobar la Generació de postguerra de manera destacada en el circuit expositiu permanent del MNAC, ja que durant molt de temps acabava la seva exposició amb la guerra civil. Tampoc és gaire present al MACBA, perquè s’ha centrat en dècades més properes i altres formats artístics. Des de fa uns anys, però, el MNAC ha promogut diverses exposicions temporals sobre artistes catalans menys coneguts i s’ha ampliat la cronologia expositiva abraçant la segona meitat del segle XX. Hi ha, per tant, un camp adobat adequat per acollir i exposar, si es vol, les obres de la Generació de postguerra.

Un factor determinant del seu ostracisme rau en el fet que, amb la recuperació de les institucions democràtiques, els corrents artístics hegemònics, en aquell moment, venien de superar amb molta força les propostes presentades en les dècades anteriors. Tampoc es pot ometre el fet que van caure en un oblit avivat per les condemnes cridades des d’actes inquisitorials, orquestrats per joves que volien passar a la història per matar als pares. Joves que van ser encoratjats per una nova acadèmia composta per la nomenklatura alineada amb l’esquerra del règim del 78, que actuava d’igual manera que havia fet l’acadèmia francesa, cent anys enrere, batejant el fauvisme. Hom no es pot deixar de mencionar que també va ser a causa dels odis i pors de les estrelles d’aquell moment, que actualment tenen al seu nom fundacions ultra subvencionades i sense visitants.

Una de les principals crítiques fetes respecte a la producció d’aquests artistes és que les seves obres no tenen valor de mercat i que es poden trobar per preus molt assequibles en subhastes i plataformes com Todocolección, com va argumentar Joan Maria Minguet en una recent contribució sobre Subirachs al Núvol. Hom podria al·legar, també, que hi va haver un moment on el modernisme també estava infravalorat, i que ara ens posem les mans al cap recordant la destrucció, al crit de mort als pares, de mobles únics o edificis que ara serien patrimoni. És notable destacar el fet que, en els mercats d’art internacionals com per exemple la fira PAN d’Amsterdam del novembre passat, es podien comprar escultures de Subirachs per 40.000 €. L’actual baix preu de mercat és una oportunitat per tots aquells joves, i no tan joves, que vulguin col·leccionar art. Ara és el moment de comprar-ne.

Retrospectiva de Josep Maria Subirachs a la XIna (2015)

Al meu entendre, per comprendre d’una manera profunda i acurada la situació d’aquesta generació cal analitzar el mercat des del punt de vista de l’economia cultural, fet que molts acadèmics i opinadors no han fet, potser moguts per un sentiment tendenciós. En primer lloc, cal destacar que en el cas de la majoria dels productes culturals es produeix el que es coneix com a fallada del mercat, ja que es produeix una fallida de l’equilibri del mercat. És a dir, els productes no poden ser venuts pel preu que els tocaria, per això la majoria dels productes culturals necessiten la intervenció pública per sobreviure. Un cop sobrevolat com funciona el mercat, caldria analitzar l’oferta i la demanda. En aquest cas l’oferta no té gaire influència en la determinació dels preus, ja que hem vist que és abundant i finita, atès que aquests artistes no poden produir perquè són morts. És per això que l’anàlisi de la demanda és determinant per entendre la proscripció d’aquests artistes.

En l’esmentat article, dedicat a analitzar el perquè de l’oblit de la figura de Subirachs —l’artista més conegut d’aquesta generació—, l’autor justificava la poca presència de l’escultor del Poblenou en l’actual imaginari col·lectiu per la manca de demanda. Aquesta aproximació no té en compte les anàlisis fetes des de l’economia cultural, ja que parteix de la Teoria de l’Elecció Racional (TER) i de l’assumpció que les obres d’art són béns normals. La TER assumeix que la demanda en un mercat és determinada per uns individus que actuen de manera racional, individual i independent els uns dels altres. A més, considera que els seus gustos no canvien amb el pas del temps i que tots els agents involucrats posseeixen tota la informació possible. Per altra banda, cal destacar que les obres d’art no són béns normals, la demanda dels quals augmenta en la mesura que els ingressos dels compradors augmenten, sinó que són béns anomenats Veblen, per tant, la seva demanda augmenta en la mesura que el seu preu augmenta —contradient així la Llei de la Demanda. El fet de descriure’ls com a normals es podria interpretar com una anàlisi esbiaixada del funcionament del mercat, que pot desorientar els qui no estan avesats als mecanismes que el caracteritzen.

És importantíssim assenyalar que el mercat de l’art es caracteritza per les asimetries d’informació, que són una forma de fallada de mercat. Segons la Teoria de la Contractació, en economia, l’asimetria d’informació o informació asimètrica es produeixen quan, en una transacció, els agents implicats no disposen de la mateixa informació. Això produeix un desequilibri de poder que desencadena en una situació injusta. En el cas del mercat de l’art, el paper dels crítics, galeristes i acadèmics és fonamental per determinar la demanda, ja que són ells qui estableixen el cànon i els qui atorguen vàlua de les obres. A causa d’aquest fet, se’ls categoritza com a gatekeepers, és a dir, els qui regulen l’accés a una categoria o estatus determinat.

La combinació de tots factors, esmentats en aquests darrers paràgrafs, porta a establir que la demanda en el mercat de l’art ve induïda pel proveïdor (supplier-induced demand). Aquesta situació, sumada a les característiques els béns Veblen, desencadena en el fet que un dels factors centrals que determinen la qualitat de les obres sigui el seu preu, fet que desemboca en efectes de carro (bandwagon effects) o efectes esnobs. Tot sembla assenyalar que, un percentatge notable de la responsabilitat, en l’ostracisme de la Generació de postguerra, és a causa de l’acció dels gatekeepers.

S’ha dit, també, que aquesta generació és que no interessa a les noves generacions, ergo no té valor futur. Però com pot agradar als joves si ni tan sols la coneixen? Parlem d’artistes que no apareixen en els manuals d’institut ni es mencionen en les carreres universitàries. No se’n parla perquè hi ha una generació d’acadèmics que l’han condemnat a la damnatio memoriae. Però és que, en realitat, el jovent no està massa interessat en l’art plàstic, per culpa d’anys de desmereixement del sector a l’encalç d’una deriva productivista, i a la conversió en icones pop de les obres dels grans artistes universals, que generen interès, però eclipsen milers d’artistes que no entren en aquest paràmetre. A més, els estudiants de belles arts o història de l’art han d’endinsar-se en un currículum, atapeït i explicat amb presses, que engloba totes les disciplines artístiques des del principi dels temps. Les obres d’art tenen la característica que es consumeixen a partir de l’aprenentatge o coneixement (learning by consuming), és a dir, que si no es coneix, no es pot consumir. Alhora estan subjectes al que s’anomena addicció racional (Rational addiction), com més coneixement es té, més es consumeix.

Presentació de l’any Ràfols-Casamada Girona a la nau Gaudí

Aquesta generació, caiguda en l’oblit, està sent recuperada per l’empenta privada, amb iniciatives com l’any Ràfols-Casamada Girona, la darrera exposició sobre Subirachs a Can Mario o la publicació del llibre “Pintura Catalana. Segones avantguardes”. És esperançador, també, que el MNAC ja tingui en cessió o propietat obres de molts aquests artistes o tingui fàcil accés a la seva obra. Per tant, resulta molt assequible, en termes museogràfics, la seva incorporació en el plantejament expositiu del Museu Nacional. Cal afegir que no són artistes desconeguts ni infravalorats fora del Principat, exemple d’això podrien ser els milions comptabilitzats (i no retòrics) de visitants que va tenir la retrospectiva de Subirachs a la Xina fa pocs anys. Com ja s’ha mencionat anteriorment, per corregir la fallada del mercat, no n’hi ha prou en deixar que la iniciativa privada flueixi, cal que sector públic intervingui. El fet més encoratjador, però, ha sigut la trobada de protecció de l’art contemporani celebrada el passat 18 d’abril, organitzada pel Museu Nacional amb la presència de familiars de Guinovart, Hernández-Pijuan, Vallès, Vilacasas, Roca Sastre, Claret, Torrandell, Garriga, Boix, Vives, Messa, Subirachs, Crockett, García-Llort, Mauri i Sastre. En aquesta trobada es va tractar la planificació de nous relats per assolir el reconeixement d’aquests artistes, per poder apropar-los al públic del segle XXI.

El MNAC, des de la seva fundació, es va especialitzar en art català, perquè ja en aquell moment es tenia la consciència que no es podia competir contra els grans noms de les naus insígnia estatals. La principal dificultat que ha afrontat el MNAC és que és un museu nacional sense estat nació, fet que ha limitat la seva influència, no només en termes de projecció, sinó també en termes de mecenatge o interès que pugui generar a grans corporacions. Aquesta diferenciació, alhora, és la principal virtut del Museu Nacional, ja que els esculls forcen als individus a generar solucions creatives que permeten tenir productes més únics. La Generació de postguerra és un actiu únic i infrautilitzat que, a part de tenir el relat punyent de la seva marginació (cosa que li confereix un valor afegit molt preuat pels catalans), té un valor artístic irrefutable que transcendeix, de molt, l’interès local.

Adrià Riu i Blasco
Graduat en Història, menció en Història Contemporània, per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017-2020). Actualment, estudiant del Master in Cultural Economics and Entrepreneurship a Erasmus Universiteit Rotterdam. Ha escrit articles a la revista digital Núvol i va ser guanyador de la 5a edició del Premi a TFG sobre desenvolupament sostenible i justícia global atorgat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close