General

La gestió de públics com a estratègia

La cultura brilla quan es projecta en un escenari, en format d’espectacle, una exposició, un concert, un llibre… en definitiva, quan arriba a l’exhibició pública.

En general, els agents culturals i les polítiques públiques dediquen la majoria d’esforços en la producció de les activitats, només un percentatge petit de la feina es destina a la gestió de públics. Si parlem de polítiques culturals encara és més notable la diferència entre la dedicació i les inversions per a la producció i per a la gestió de públics. El problema principal és que normalment es conceben com a dos elements diferenciats, quan en realitat és en el moment d’idear les activitats culturals on s’hauria de tenir en compte la gestió de públics com a part estratègica del projectes.

Aquest fet, tenir en compte els públics a l’hora de dissenyar les accions culturals, és clau per a assolir bones dades de participació social, així com també per a  desenvolupar diferents estratègies a curt i llarg termini. Històricament la gestió cultural s’ha enfocat més en atendre els agents culturals i la producció i s’han deixat els públics com a simples espectadors, quan aquests de cada dia demanden més atencions i necessitats.

Les edats a les quals van destinades les activitats, l’entorn on es fan i en què poden contribuir, establir aliances amb altres agents, associacions i entitats, que la cultura formi part del sistema educatiu, art i natura, inclusió social i accés a la cultura, arts comunitàries, gestió de dades… tot són conceptes que haurien de ser el centre de les propostes culturals tant dels agents culturals com de les administracions. S’hauria de treballar prioritàriament i intensament en la formació de públics, en establir, concretar i fer efectius els seus drets i deures.

L’accés a la cultura, un dels reptes de la societat.

Tot i que no es pot generalitzar, l’experiència ens diu que hi ha manca de coneixement dels protocols a l’hora d’accedir als recintes culturals (i en ocasions, certa mala educació): arribar tard a les activitats, molestar als artistes o a altres persones del públic, ús de telèfons mòbils, males maneres a l’hora de tractar el personal treballador (taquillers, acomodadors…), mal ús de l’equipament (butaques, cadires, banys…). A vegades també, el públic té dificultats per trobar la informació cultural o si la troba no en llegeix tot el contingut, creant després problemes per voler canvis d’entrades, devolucions, accés amb cotxets, menjar i begudes… En tots aquest aspectes, la feina que es fa des de les diferents organitzacions és important, però no es treballa amb els mateixos criteris entre diferents equipaments, fet que comporta desconcert entre els assistents. S’ha de millorar la informació que es dona i potenciar els canals per fer-ho, el servei personal als públics, la prevenció, la seguretat.

La societat en general és bombardejada amb multitud d’estímuls a través de xarxes socials o plataformes, el que deriva en una dispersió d’hàbits de consum cultural i probablement canvis en valors i educació. Es fa necessari per tant incrementar la participació social en la cultura, fet que comporta ineludiblement treballar amb i per als públics, ja que l’augment d’assistència, de consum cultural, porta associada la participació de diferents tipus de persones, grups o col·lectius, en la gran diversitat d’esdeveniments i equipaments on conflueixen. No es pot donar per fet que els públics coneguin com s’ha d’actuar per accedir.

Tal vegada està massa estesa la idea de programar com més quantitat millor, ja que s’evidencia la gran feina que es fa des de les diferents ens. Potser emperò es fa cada dia més necessari desenvolupar projectes no tan vistosos de coordinació, ordenació, formació, optimització de recursos i persones, metodologies de feina, drets i deures per a agents culturals i públics…

Normalment les diferents administracions treballen de forma bastant estancada, gestionant els seus recursos amb poca capacitat de treball conjunt i de crear aliances o sinèrgies, paraula molt utilitzada paradoxalment en els darrers temps. A Menorca per exemple, s’ha passat de comptar amb entitats que en els segles XIX i XX concentraven gran part de la programació, a l’actualitat on de cada vegada hi ha més entitats per gestionar les seves pròpies activitats. Sense haver fet una transició regulada i justificada pel que fa a sostenibilitat i basada en dades objectives de caire social, s’ha apostat per cobrir les demandes d’aquestes entitats, oblidant pel camí els públics, les persones. És imprescindible dotar al sistema d’una estructura en la que s’incentivi la feina entre entitats. La primera passa l’haurien de donar precisament les administracions.

Per a que la cultura compti de l’acceptació, credibilitat i participació és necessari evolucionar tenint en compte la realitat i el tempo en que es produeixen canvis de tot tipus dins la societat. S’ha de donar un servei estudiat i avaluat, dotant-lo d’eines, sistemes i persones dedicades a donar la millor atenció possible.

Només si es transmet facilitat d’accés a la cultura a tot tipus de perfils de públics, la cultura podrà tenir un veritable pes específic, d’influència i capacitat de transformació social.

Siscu Riudavets
Agent cultural. Participa activament en l’actualitat cultural de Menorca. Com a productor ha desenvolupat diferents projectes musicals, teatrals, formació, fires. Com a cantant baríton ha pres part en diversos espectacles lírics.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close