General

La increïble història de l’homenot minvant: Teodor Llorente

És una bona metàfora: un personatge poderós ocult sota un bosc. Ara mateix no el coneix ningú, ni tan sols els que passen cada dia pel costat d’ell. Però fa 100 anys, per a alguns, Teodor Llorente era EL POETA, l’únic representant amb cara i ulls de la Renaixença Catalana a València. Per a uns altres, Llorente va ser l’oportunitat perduda, l’únic gegant que podria haver liderat un projecte polític transversal, social, popular i alhora, de prestigi. Qui tenia raó? Pot ser la solució és enmig, com gairebé tot.

De fet, és l’únic valencià que té un bust a la Ciutadella de Barcelona, al costat dels altres grans homenots de la Renaixença. Però si apartem els grans plataners australians que l’amaguen, descobrirem una mena de cenotafi enorme, solemne. Dalt d’un gran pedestal de quasi tres metres, trobem la imatge de Teodor Llorente Falcó en bronze, davant d’un seguici que sembla portar el taüt de l’homenot. I és de Benlliure, el genial Marià Benlliure. Volia indicar amb aquesta estructura simbòlicament funerària, l’arrasadora personalitat del personatge, el seu ego, la seua potència intel·lectual conscient.

Ell és la proa de bronze que conforma un metafòric vaixell, amb una figura que denota poder: amb bigot, ulleres, panxa, el pas avançat… Al costat, a l’esquerra, una figura femenina nua i estirant-se: representa la musa de la inspiració, sempre oferent, blanca, virtuosa i pura. L’acompanya a la part de dalt l’arquetip de la valenciana a finals del segle XIX, que està coronant-lo. A un costat, una dona que se’l mira i no se l’acaba. Al darrere, uns personatges joves —ell i ella, ella i ell— que simbolitzen Tirant i Carmesina. Al costat, a la popa, un tabaleter i un dolçainer que representen el poble, la classe popular, sempre dinàmica, curiosa i digna. Fins fa uns tres anys, un d’aquests músics no tenia cap. Algú l’havia escapçat. També és una bona metàfora. Ara el cap (i potser, el cor) se l’ha restituït.

El monument dedicat a Teodor Llorente a la Ciutadella.

Qui va ser de veritat Teodor Llorente? Ara hi ha un col·legi públic de València que es diu… Teodoro Llorente.

Descobrim-lo, llevem el vel del temps i la pols dels prejudicis. De fet, Teodor Llorente i Falcó va ser el primer ideòleg de la Renaixença a València, però que amb el seu carisma, la va limitar a les accions poètiques sobreinterpretades i elitistes. No obstant això, dins d’aquesta afirmació categòrica —i per això inexacta— n’hi ha aquesta altra: a banda de poeta, va ser periodista, historiador i polític. Llorente va ser la màquina humana que més Renaixença va produir i que reconegué —per activa i per passiva— la unitat de la llengua. Els textos que va produir van ser molts i amb moltíssima qualitat. Llorente és una de les rodes més fortes i decisives en l’engranatge del procés de recuperació lingüística i de la creació d’un públic lector al País Valencià. Marià Aguiló, el bibliotecari mallorquí, li va ensenyar des de molt jove a estimar la literatura catalana, i els clàssics valencians. Ell mateix qualificà Llorente com “el més català dels valencians” I amb la seua ajuda instituí el 1859 els primers Jocs Florals de València.

Aquell diumenge 23 d’octubre del 1859 va ser un dia molt especial per a la ciutat de València. Al Paranimf de la Universitat s’inauguraven els Jocs Florals organitzats pel Liceo i per l’Ajuntament. Vint anys després, Llorente escriu “la idea de restablir els Jochs Florals nasqué ensemps a València i a Barcelona”.

Part posterior del monument.

Però no ens enganyem: Llorente no era un activista popular de la llengua. No era un “facilitador”, ni un comunicador ni un divulgador. Ell no compartia amb qualsevol el tresor que havia trobat. Es considerava el gran sacerdot d’una secta poc menys que oculta. Perquè el que havia trobat no només era un objecte preat i oblidat. Era un “temps”. Idealitzat, romàntic, elevat a la categoria d’Arcàdia. I a l’Arcàdia no hi entrem tots. De fet — a la seua manera— Llorente participà de tots els moviments romàntics que a Europa reivindicaven el passat com un solar utòpic d’idees perdudes. Llorente s’aproxima al carisma de molts d’aquests romàntics que marquen les societats europees durant tot el segle XIX.

De fet, els Jocs de València s’interrompen durant vint anys, i són bilingües, també en castellà. Pel que es veu, no eren “necessaris” per a la societat. I ací és on Llorente se li demana més compromís. Però la societat capitalina valenciana era molt diferent de la barcelonina.

En primer lloc, València no tingué una revolució industrial com Catalunya. Alcoi sí, però aquesta no exercia de metròpoli del País. Perquè Llorente —per bé que amb la boca petita— sí que argumentava contra els que opinaven que l’aventura renaixentista era inapropiada, insolidària, rural i residual. I que anava formant gent que ara són carrers: Pasqual i Genís, Jacint Labaila, Pérez Pujol, Joaquin Agrassot, Salvador Giner… Però en aquest cas, era la burgesia valenciana qui havia de fer-li costat. Potser i, en primer lloc, demandant un diari en la llengua pròpia, editat a València. I en Teodor en tenia un, però no va voler mai canviar la seua llengua. Aquesta burgesia ja havia assumit servilment la substitució lingüística. Les reivindicacions de Barcelona —i altres pobles de Catalunya— d’un canvi de paradigma vital, no arribaven a València.

Placa dedicada a Teodor Llorente a València.

Perquè si bé és cert que Llorente sempre havia defensat des del seu conservadorisme perifèric una descentralització administrativa i la recuperació literària d’una llengua i d’una cultura riquíssima desballestada, va ser incapaç de pensar formes d’autogovern, de recuperar drets anteriors a la Nova Planta borbònica, ni per descomptat, proposar un full de ruta polític de nova gestió de territoris.

La màgica nit on tot va poder canviar

Com a bon conservador, considerava tot aquest patrimoni —l’espoliat i l’encara existent— com una relíquia que s’havia de mostrar de tant en tant i només a un públic molt selecte. Teodor estava “encadenat” a Madrid. Era conservador, tradicionalista i agenollat genèticament a les ordres d’un parlament que tenia poc de democràtic. I representava una societat —la valenciana— pràcticament àgrafa, amb gens de cultura, molta por i amb un autoodi inculcat a base de repressió, menysteniment i amenaces. Llorente i els seus assumeixen ser la perifèria i el residu del centralisme castellà que idea Espanya. Al capdavall, s’acomoden a la Restauració, a l’assumpció d’una cultura i una llengua única, la castellana. Però observant algunes accions, ens plantegem si tot plegat podria haver anat d’una manera diferent…

No era l’única excursió que havien fet. Un col·lectiu d’intel·lectuals de parla catalana es reunien de tant en tant i combinaven les visites patrimonials amb el costum de tastar els menjars de les nostres comarques. Així, ens els trobem a Montserrat el 1859.

El 18 de maig de 1882 l’Associació d’Excursions Catalana va proposar una visita al monestir de Poblet. A la proposta s’apuntaren activistes, lletraferits i altres intel·lectuals nostrats: valencians, catalans i mallorquins. Àlvar Verdaguer ho conta al IV volum del butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana. La idea va sorgir durant una altra excursió feta al Rosselló de tots aquests germans de sang, cultura i llengua. Però qui de veritat ho va proposar va ser Teodor Llorente. El 17 de maig es reuniren 42 homes a Tarragona amb la idea de visitar Poblet i Santes Creus, dos dels monestirs més emblemàtics de la nostra cultura i història com a poble. Aquell dia visitaren la catedral on oïren missa, admiraren el museu diocesà i després en tren arribaren a l’Espluga de Francolí on Francesc Mateu Fornells els estava preparant la visita al monestir. Durant el dinar mossèn Colell i Teodor Llorente partiren el Pa de Casa. D’alguna manera feren una litúrgia que recordava l’Última Cena de la Pasqua de Jesús, on aquest repartí el pa de la vida entre els seus germans. No sé si llegiu entre línies, però aquest esdeveniment tenia molt de cultural, molt de màgic i molt de transcendent. Al capdavall, de místic, de creació… Després de dinar amb la panxa plena anaren a Poblet en matxo, tartana o a peu. Antoni Gaudí, entre ells, potser era el més preparat físicament per a la prova. A l’entrada del monument devastat per anys d’abandonament els esperava Josep Argilaga, un personatge pintoresc que actuà de cicerone entre les ruïnes: pujaren a una de les torres de la muralla de Pere III per admirar les restes del cenobi i els fragments arquitectònics i escultòrics esparsos per aquells espais plens de presències i ombres…

La cèlebre visita al Monestir de Poblet.

Després, al capvespre, els 42 personatges anaren als seus llocs a descansar: a Can Francisco, Can Mitger, Can Majordom… A la primera fonda soparen i després d’uns quants litres de ratafia i altres begudes espirituoses decidiren tornar a Poblet per a una romàntica visita nocturna.

Entre aquella colla hi havia Teodor Llorente, Matheu i Corell, Marià Aguiló, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Josep Balasi i Jovany, Pau Gargallo, Antoni Gaudí, Emili Vilanova, Vicent Wenceslau Querol, Josep Brel Giral…

A la llum de la lluna, Poblet s’envoltava d’una aura màgica. Més encara, quan de sobte, observaren que el monestir esdevenia un indret que oferia un espectacle insòlit de llums, ombres i colors… Tot s’il·luminà: grups de marrecs amb torxes corrien pels passadissos de pedra; les bengales ben subjectes per les manetes es projectaven sobre els murs, sobre les voltes de l’església, al costat dels arcs i les cornises. Poblet s’estava cremant davant dels ulls dels homes més carismàtics de l’Antiga Corona d’Aragó, i que ara podia ser un projecte modern de poble. Els jocs de llums, ombres, siluetes i presències feien de Poblet un indret màgic. Algú qualificà l’experiència de mística i apoteòsica.

L’autor d’aquell moment extraordinari va ser un tàndem interessant. Gaudí el va dissenyar. I Josep Brel Giral —un magnífic pintor valencià— i Dionís Baixeras es van posar en uns llocs estratègics amb la pirotècnia preparada per a poder crear el moment. Mentre que els focs estàtics s’encenien, els xiquets corrien amb més bengales per passadissos i naus. Però dom Teodor no està disposat a trencar l’ordre social, a fer un daltabaix, no vol compartir això amb les classes més baixes…

El rostre deformat del patriarca.

Sense dubte, Teodor té remordiments perquè escriu “¿que límites tienen estas aspiraciones (parla d’un projecte polític per als territoris de parla catalana) estas deseadas reivindicaciones? ¿Hasta que punto son compatibles con la unidad nacional?” No són compatibles, ja li ho diem ara, admirat Don Teodor…

Del 13 al 18 d’octubre de 1906, Teodor Llorente participà com a membre de pes i de prestigi en el Primer Congrés de la Llengua Catalana. Encapçalava la representació valenciana de 13 membres i dues entitats: Lo Rat Penat i València Nova. Tenia setanta anys, estava molt delicat i totalment sord.

La premsa de Madrid —refractària i hostil— se’n va fer ressò de l’esdeveniment i un periodista li preguntà: “Don Teodor, vostè per aquí? I que també s’és fet separatista?” I ell contesta: “He vingut per estudiar qu’s això del Congrés. I ara ve la càrrega de profunditat que defineix el cor i l’ànima de l’homenot: “jo el que puc dir és que ací trobe vida, entusiasme, ardor per una idea qu’és lo que falta a Madrid. Si Madrid no fos així com és, a Barcelona o Catalunya no hi hauria lo que hi ha”.

En més de 100 anys no n’han aprés. A escoltar, com a mínim. En Llorente —el conservador i políticament correcte Llorente— ja els ho va dir. I ara ve la pregunta que totes i tots hem pensat… ¿Hauria sentit Llorente les mateixes sensacions si hagués assistit a qualsevol de les manifestacions cíviques i multitudinàries de l’11 de setembre? Potser sí, i hauria declarat el mateix.

Per cloure el relat —aquest subjectiu i imperfecte relat— podríem dir que Llorente projecta des de fa cent anys una llarga ombra sobre la modernitat dels valencians i de les valencianes. Però no podem contemplar-la del tot: uns frondosos i contundents plàtans la tapen totalment. El bosc no ens deixa veure el venerable i poderós arbre, que és més vell que l’olivera, més poderós que el roure i més verd que el taronger… Ara mateix, quan aquestes línies es poden llegir en El Temps de les Arts, tot el monument està tapat per una gran bastida. Estan netejant-lo. Blanquejant-lo…

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close