Quan Susan Sontag (1933–2004) va aplegar en un volum titulat “Sobre la fotografia” una sèrie d’assaigs que havia publicat abans a la New York Review of Books, van ser molts els que van elogiar el llibre dient que representava una fita fundacional en el camp de la reflexió al voltant de la imatge fotogràfica, de la història de la fotografia, de la manera de mirar i de pensar les fotografies, i també de la manera de pensar el paper que juguen en les vides dels individus i en les dinàmiques personals i col·lectives de les societats capitalistes occidentals.
Aquesta mena de llibres d’assaig, que irrompen amb una llum fulgurant dins l’esfera de la cultura i que irradien una influència fecunda i duradora, no solen envellir gaire bé. De vegades és per demèrits propis –perquè estan escrits amb un llenguatge argòtic i caduc, perquè les idees que posaren en circulació i que semblaven tan lúcides en realitat eren òbvies i elementals…– i de vegades és per la fatalitat de la pròpia fama, és a dir, perquè les idees que van posar en circulació han estat tan reutilitzades, tants cops reciclades, tan sovint repensades per altres autors i pel comú del públic, que a la fi s’han desgastat. El llibre de Susan Sontag, però, no entra dins cap de les dues categories. Mig segle després d’haver-se publicat, encara es llegeix amb una mescla de plaer i de fascinació, i el que l’autora hi diu continua sonant lúcid i vigent. Els lectors catalans per fi poden apreciar-ho gràcies a l’edició que n’ha fet Arcàdia en la seva col·lecció La Virreina-Centre de la Imatge. La traducció d’Anna Llisterri s’intueix meticulosa i solvent.
Les raons de la vigència de Sobre la fotografia –una vigència que fa l’obra valedora de la condició de clàssic dins la categoria d’assaig sobre art– són tan fàcils de detectar com males de trobar totes reunides.
La primera raó és que la prosa de Sontag és esplèndida, densa i compacta però elegant i diàfana, d’una precisió que permet a l’autora d’exposar de manera sempre intel·ligible (i sovint plàstica) idees molt complexes i indagacions abstractes. Segona raó: les idees que Sontag posa en circulació (en relació al poder, al turisme, a la percepció del que som i de la realitat, a la propaganda…) encara ens interpel·len i ens representen –parlen d’un món i uns dilemes que encara són els nostres–: són unes idees, a més, que no es limiten a transitar per les coordenades de la cultura i l’estètica sinó que fan constants incursions en la dimensió política, socioeconòmica, ètica i històrica de la fotografia i de l’art (o de l’ofici) de fotografiar. I, finalment, la tercera raó és que la gran majoria de fotògrafs en qui Sontag focalitza la seva atenció (des d’Edward Weston fins a Diane Arbus, passant per Berenice Abbot, Paul Strand, Richard Avedon, Edward Steichen, Alfred Stieglitz, Henri Cartier-Bresson i molts més) amb els anys no han fet més que consolidar la seva posició dins el cànon. Vull dir que al lector no li sonaran –tot el contrari– ni estranys ni remots.
El cos central del llibre consta de sis assaigs, tots ells escrits durant els anys 70 del segle passat. Els títols, que donen una idea de la flexibilitat temàtica i l’amplitud reflexiva amb què Sontag els concebia i els escrivia, són A la caverna de Plató, Els Estats Units vistos obscurament a través de les fotografies, Objectes melancòlics, L’heroisme de la visió, Evangelis fotogràfics i El món de la imatge. Aquests sis assaigs es complementen amb una Breu antologia de citacions relacionades amb les imatges i la fotografia (n’hi ha de Nietzsche, de Schopenhauer, de Baudelaire, també de molts fotògrafs) i amb dos articles fets ja al segle XXI. El més interessant dels dos pren com a punt de partida les sinistres fotos que soldats nord-americans mobilitzats a l’Iraq van fer mentre torturaven presoners iraquians a la presó d’Abu Ghraib, però no està a l’alçada, ni de lluny, dels sis assaigs originals.
A la intel·ligència de Sontag, de vegades, li sobra rigidesa i supèrbia i li falta ductilitat i sentit de l’humor (una certa ironia), però Déu n’hi do, quina intel·ligència més versàtil i poderosa. La impressió amb què es queda el lector és que, sense ser mai avorridament exhaustiva, Sontag diu gairebé tot allò d’essencial que es pot dir sobre la fotografia. Per exemple, parla de les seves múltiples –i en ocasions contradictòries– qualitats: com a mecanisme d’apropiació d’allò que es fotografia (per tant, com a instrument de poder), com a prova d’existència de les coses, com a via per interpretar el món, com a forma d’experimentació autèntica de la vida –la fotografia, diu l’autora, “dona una aparença de participació”–… Vigent i aplicable al món hiperfotografiat d’avui, eh? Doncs ara llegiu aquesta altra frase: “Darrerament, la fotografia ha esdevingut una forma de diversió gairebé tan estesa com el sexe i el ball; i això vol dir que, com totes les formes artístiques de masses, la majoria de persones no practiquen la fotografia com un art. Principalment és un ritual social, una defensa contra l’ansietat i una eina de poder”. Si li treus el “gairebé”, la frase descriu amb exactitud la nostra relació amb les fotografies, i això que han passat cinquanta anys i el món ha canviat moltíssim, des que Sontag la va escriure.
Tot i el seu afany crític i la seva mirada sempre sociopolítica, Sontag no negligeix la dimensió més existencial de la fotografia, com quan recorda que totes les fotografies són memento mori. “Fer una fotografia és participar en la mortalitat, la vulnerabilitat, la mutabilitat d’una altra persona (o cosa). Justament pel fet de tallar aquest moment i congelar-lo, totes les fotografies són testimoni del desgast implacable del temps”. En aquest sentit, el primer assaig del llibre, A la caverna de Plató, es manté com una síntesi i una descripció acuradíssimes, i encara perfectament vàlides, de la polièdrica naturalesa de la fotografia.
Per als interessats en la cultura nord-americana, el segon assaig –Els Estats Units vistos obscurament per la fotografia– és un festí. Prenent com a punt de partida les actituds creatives i les obres dels més grans fotògrafs nord-americans, i agafant com a base de tot l’afany poetitzador totalitzadorament democràtic de Walt Whitman, per a qui tot era mereixedor d’atenció i una font de bellesa, Sontag parla dels EUA i de l’evolució de la fotografia nord-americana. “Whitman no pensava que estigués abolint la bellesa, sinó generalitzant-la. El mateix van fer, durant generacions, els fotògrafs nord-americans amb més talent, en la seva polèmica cerca del que era trivial i vulgar. Però entre els fotògrafs nord-americans que han madurat després de la Segona Guerra Mundial, el mandat de Whitman de deixar constància de la totalitat de la franquesa extravagant de l’experiència nord-americana real s’ha tornat agre. Quan fotografies nans, no n’extreus majestat i bellesa. N’extreus nans”.
Això no significa, en cap cas, que Sontag caigui en el maniqueisme i valori a la baixa l’obra de fotògrafs idealistes i heroics com Stieglitz, Steichen, Weston, Evans o Strand i que valori a l’alça les obres lletgistes o veristes o extravagants o deliberadament brutes d’un Frank o d’una Arbus. La seva mirada crítica en té per a tothom: “El que ens queda del somni desacreditat de la revolució cultural de Whitman són fantasmes de paper i un programa de desesperació enginyós i observador”, etziba. La frase és brillant, i té gran part de raó, però alhora posa en evidència un dels escassos problemes del llibre: la poca generositat amb què Sontag tracta les trajectòries extraordinàries d’una constel·lació de fotògrafs insuperables.
A l’assaig Objectes melancòlics –excel·lent–, l’escriptora vincula la fotografia amb el programa intel·lectual, el gust, la ideologia i l’estètica del surrealisme. I no tan sols això: afirma que la fotografia és l’art surrealista per excel·lència. “Els surrealistes, que aspiren a ser radicals culturals, fins i tot revolucionaris, sovint han estat víctimes de la il·lusió benintencionada que podien ser, i que de fet havien de ser, marxistes. Però l’estètica surrealista està massa impregnada d’ironia per ser compatible amb la forma de moralisme més seductora del segle XX. Marx retreia a la filosofia que només intentés entendre el món en lloc d’intentar canviar-lo. Els fotògrafs, que actuen dins dels marges de la sensibilitat surrealista, insinuen la vanitat de si més no intentar entendre el món i en canvi ens proposen col·leccionar-lo”.
A L’heroisme de la visió, un assaig que de nou aborda la relació que els fotògrafs han anat establint amb la realitat i les conseqüències estètiques i sociopolítiques que això ha tingut –també s’hi parla de la relació que la fotografia ha tingut amb la pintura–, es pot llegir aquest passatge extraordinari. “La història de la fotografia es podria recapitular com la lluita entre dos imperatius diferents: el d’embellir, que prové de les belles arts, i el de dir la veritat, que es mesura no tan sols amb una idea de veritat lliure de valors, un llegat de les ciències, sinó també amb un ideal moralitzat de dir la veritat, adaptat dels models literaris del segle XIX i de la (llavors) nova professió del periodisme independent”. I ho remata: “La càmera, que havia estat un motiu de meravella per la seva capacitat de representar fidelment la realitat i també menyspreada en un primer moment per la seva veracitat grollera, ha acabat efectuant una tremenda promoció del valor de les aparences. Les aparences tal com les registra la càmera”.
A Evangelis fotogràfics, Sontag mostra amb contundència la profunda desconfiança, l’escepticisme quasi burleta, que sent per la concepció romàntica dels fotògrafs heroics nord-americans de la primera meitat del segle XX (Edward Weston, Paul Strand, Harry Callahan, Ansel Adams i companyia). Més enllà del valor de la seva obra, els considera uns experts autosublimadors, de discurs antiquat i falsejador. Per desmentir els postulats d’aquesta tropa de fotògrafs –tots ells autors, digui el que digui Sontag, d’una obra esplèndida i perdurable–, l’autora recorda, recuperant la noció de la fotografia com la forma d’art més plenament surrealista, que “la fotografia és el vehicle més reeixit del gust modernista en la seva versió pop, amb el seu zel per desacreditar l’alta cultura del passat (centrant-se en fragments, restes, coses estranyes, i sense excloure res); la manera conscient com juga amb la vulgaritat; l’afició al kitsch; la capacitat de reconciliar ambicions avantguardistes amb les recompenses de la comercialitat; la condescendència pseudoradical envers l’art per ser reaccionari, elitista, esnob, insincer, artificial, desconnectat de les grans veritats de la vida quotidiana; la transformació de l’art en document cultural”.
Provocadora, Sontag fins i tot nega que els fotògrafs puguin tenir un estil personal –tret de quan se centren en una temàtica molt delimitada i reiterativa– i arriba a afirmar que la foto d’un amateur pot ser tan valuosa, tan complexa formalment, tan interessant des d’un punt de vista documental, com la d’un professional qualificat o genial. Tot i que no li falta veritat, en aquesta mena d’afirmacions temeràries –sobretot en la segona de les dues ara referides– és allà on es veu més que, de tant en tant, les ganes de polemitzar podien ofuscar Sontag. La qüestió no és si un amateur pot fer una foto bona. La qüestió és que Paul Strand, Cartier-Bresson, Edward Weston, Walker Evans i companyia es van passar tota la vida fent fotos excel·lents.
Sontag insisteix en el tema de la relació entre la pintura i la fotografia –una relació tan problemàtica com fecunda– a l’assaig titulat El món de la imatge. Puny i furga en les diferències entre l’una i l’altra. Per exemple, aquí: “Aquestes imatges són realment capaces d’usurpar la realitat perquè abans que res una fotografia no tan sols no és una imatge (igual que un quadre és una imatge), una interpretació del real; també és una traça, una cosa estampada directament des de la realitat, com una petjada o una màscara mortuòria. Mentre que un quadre, fins i tot un que assoleixi un grau fotogràfic de semblança, mai no és més que l’afirmació d’una interpretació, una fotografia mai no és menys que el registre d’una emanació (ones lluminoses reflectides per objectes), un vestigi material del model d’una manera que cap quadre no pot aconseguir. Entre dues fantasies alternatives, que Holbein el jove hagués viscut prou temps per pintar un retrat de Shakespeare, o que un prototip de càmera s’hagués inventat prou aviat per fotografiar-lo, la majoria d’enamorats de l’escriptor triarien la fotografia”.
Lúcid i formidablement escrit, Sobre la fotografia és un llibre que incita a mirar d’una altra manera –d’una manera més seriosa i dubitativa i alhora penetrant–, que obliga a repensar el que donem per fet sobre l’art o l’ofici de la fotografia –i sobre la naturalesa de les fotografies– i que, sobretot, enlluerna i estimula i provoca, que és el que només aconsegueixen els millors assaigs.
