La formació d’Espolla (Alt Empordà) La Ludwig Band tornen amb un tercer àlbum, ‘Gràcies per venir’ (Indian Runners / Ceràmiques Guzmán) que és la prolongació natural del disc anterior, ‘La mateixa sort’ (2021), el treball que els va encimbellar gràcies a la punteria melòdica, la sàvia armadura folk de tradició catalana i anglosaxona i, com a element diferencial, un esperit festiu i un sentit irresistible de la ironia. Tot i anar en contra del corrent musical, els empordanesos tenen aquell ‘je ne sais quoi’ que separa les bones bandes dels escollits. I no estem parlant d’omplir estadis.
En termes quantitatius, La Ludwig Band, no podia ser una altra manera pel tipus de proposta, està lluny de les prestacions i popularitat dels artistes i bandes en català de, posem per cas, l’escena del pop urbà. Els d’Espolla, tanmateix, estan còmodament instal·lats en una divisió digníssima que reuneix reconeixement crític (La mateixa sort rebé el Premi Enderrock de la crítica al millor disc de l’any) i un considerable seguiment popular, com revelen les desenes de milers de visites als seus vídeos i cançons. Amb temes que passaran a l’imaginari com «S’ha mort l’home més vell d’Espolla», del seu celebrat segon àlbum, o «Cançó número 8. Te’n recordes?», del primer disc, Al límit de la tonalitat, més de 600.000 visites en Spotify. Entre els seguidors de la banda, per cert, hi ha un tal Albert Pla.
L’èxit es pot explicar perquè La Ludwig Band omplin un buit, fan que els melòmans de certa edat troben alguna proposta amb la qual identificar-se entre les noves fornades de grups catalans, quelcom que els recorda una música ja antiga, que remet a Jame Sisa i Pau Riba, d’una banda, i a Bob Dylan i The Band per una altra. En la música i en l’estètica. El mèrit principal per fer això i no menjar-se els mocs són les cançons, composicions musicalment atemporals, amb arranjaments i melodies que ja hem escoltat, però interpretades amb grapa, com si el vell folk pop que evoquen s’acabara d’inventar. Acompanyades de textos carregats d’ironia que conten històries amb gràcia i capacitat narrativa i que doten els temes de frescor, un magma rejovenidor que les potencia.
Nascuts per córrer
Totes aquestes constants vitals construïdes en els tres primers treballs continuen feliçment presents, però l’evolució sonora de la banda ha conduït a un acostament molt evident i comentat al so expansiu del Bruce Springsteen quan es fa acompanyar l’E. Street Band. Els d’Espolla serien teloners perfectes per a l’enèsima visita del Boss a Barcelona si els organitzadors hagueren tingut una mica de vista i sentit de la diversitat. No ha pogut ser.
En tot cas, aquesta nova influència es veia ja en el single «El meu amor se n’ha anat de vacances», una estupenda història de desamor, que fa ganes de ballar i anar de concert. Un tro. «Bon amic, vell amic», recupera el frasejat narratiu dylanià tan reconeixible en La Ludwig, tot i incorporant un lleu aire de rock psicodèlic que remet vagament els Khula Shaker, per dir alguna cosa. Un tall de factura musical efectiva, mai efectista, que parla sobre els entrebancs de l’amistat, una temàtica que creua el disc.
No massa diferent d’«El dia que et perdoni», una cançó molt Sisa, amb arranjaments bonics i una lletra estupenda que sembla parlar del perdó i la reconciliació amb un aire eixut, aspre. Una toxicitat sense futur: «Que hem refet la nostra vida, / que hem trobat una sortida, / que després de tant de temps t’he perdonat. / Però jo sabré que és mentida i tu sabràs que no és veritat», canten abans de relatar el trencament definitiu. En uns termes concloents amb els quals es veuran reflectits tots aquells que hagen tingut una relació amb anades i vingudes, condemnada a ser liquidada en algun moment.
«El teu noi» i el seu teclat, imitació de clavicèmbal, introdueix una cançó deliciosa, aquesta vegada sobre l’influx més clar de Riba, amb un text metaliterari: «No val rimar vida amb mentida, / cor amb amor, / riu amb estiu». I, a diferència de les altres, aquesta és una oda la perdurabilitat de l’amor, amb un aire menys irònic i més florit. I quan estem en fase zen un inici absolutament springstenià en «Contraban» ens agita de nou, una cançó de rock clàssic amb vents, guitarres i cors infeccioses en què el frasejat empordanès i, de nou, la història, marca el punt diferencial. Un altra canó sobre el «desamor i la nocturnitat», en paraules dels autors.
«A les portes del paradís», un blues festiu i juganer, musicalment molt clàssic, juga la bassa d’un microrelat divertit sobre una relació complicada amb una Eva que sembla voler introduir un tercer element en la relació. Efluvis festius i lleugers que es tornen a fer presents, amplificats, en «Manela, no vull currar per vostè», un tema sobre l’accidentada relació entre l’ama d’un restaurant i un empleat a qui treballar en estiu li resulta un suplici: «Manela, Manela. / No vull currar per vostè, / però la pela és la pela / i alguna cosa hem de fer. / Manela, Manela. / Jo no vull treballar, / però pitjor és fer la verema». Lletra molt divertida, que s’ha de desfullar. Una de les favorites del públic, si hem de jutjar per les visites en Spotify. Amb motiu.
«Has tornat a venir Judes» és una nova dedicatòria a un personatge recurrent en els discos de La Ludwig que revela el subjecte a qui s’agraeix la vinguda en el títol de l’àlbum: «Gràcies per venir / a posar-ho tot a lloc, Judas». Cançó curiosa sobre amistats i desamistats vestida de folk i rock. Un tema aparent, sense ser enlluernador, com ho és també «Per allò Lesseps», una cançó de vents expansius i teclats vintage. En aquest punt, arriba «Guanyar», un tema cridaner i trobe que diferent, amb acabats molt pop, que serveix per fer una reflexió incisiva sobre l’escena musical i l’èxit que se centra en una «reina del rock català» que no se’ns revela si correspon a un personatge real. La imaginació és lliure. I malgrat ser un dels menys visitats, és un tema estupend.
«La fortuna és una nòria i la sort un gronxador», canten en la molt més reposada «El gronxador», amb un ritme una mica fora de l’estil de la banda, segons diuen ells, però que acaba sonant molt Ludwig Band. Tot, per anar a un text més solemne i seriós, resumit en la metàfora referida adés. «Quan no pot anar millor, empitjora. / I empitjora quan no pot anar millor», diuen, com a conclusió pessimista. Que sembla parlar dels dies estranys que vivim. Un intent de transcendència que parla de la maduresa i versatilitat d’una banda amb potencial encara de creixement.
Gràcies per venir, sí. A vosaltres.
