L’obra de Katie Kitamura (Califòrnia, 1979), traduïda a més de vint llengües, la postula com una de les autores americanes del moment. La seva última novel·la, Intimacies (Intimidades, Sexto Piso, 2021), finalista dels premis National Book Award, Pen/Faulkner Award i Joyce Carol Oates Prize, també va ser seleccionada per The New York Times com un dels cinc millors llibres de ficció de l’any 2021. La protagonista del relat ha abandonat Nova York, la seva ciutat natal, per començar a treballar com a intèrpret al Tribunal Criminal Internacional de la Haia, on s’encarrega de seguir la interpretació d’un antic cap d’estat africà acusat d’atroços crims de guerra. La novel·la dona veu a una narradora desarrelada que cerca el seu lloc al món sense acabar mai de situar-se al seu context ni de comprendre a fons la seva circumstància. Aquest escenari serveix a Kitamura per retratar diverses situacions d’intimitat, diverses maneres (volgudes i no volgudes) que hem de vincular-nos als altres i de prendre’n distància. Amb una prosa lúcida i sòbria, l’autora aprofundeix en les conseqüències que es deriven del fet de compartir, i planteja la importància del concepte de la proximitat i de l’escala a l’hora de poder comprendre el món i a nosaltres mateixos. Aprofitem la seva estada al nostre territori per abordar amb ella els temes cabdals del seu relat.
La protagonista de la novel·la és intèrpret del Tribunal Criminal Internacional de la Haia. Com vas familiaritzar-te amb l’escenari principal del llibre?
Normalment, el procés pel qual una novel·la arriba a ser és força ambigu. En aquest cas, però, puc assenyalar exactament el moment en què se’m va acudir la idea del llibre: va ser el 2009, quan vaig sentir a la BBC una notícia sobre Charles Taylor, l’anterior president de Libèria. Parlava sobre el seu judici a la Haia, sobre la defensa de la seva innocència. Taylor és un orador extremadament dotat. Jo sempre he considerat que la llengua és una eina per clarificar i revelar la veritat, i sentint el president aquell dia vaig entendre que la llengua també és un instrument perfecte per manipular i amagar la veritat. Vaig tenir molt d’interès a escriure sobre aquesta doble cara de la llengua. Ara bé, no vaig començar a escriure fins al 2016: sabia que no volia escriure un drama judicial, i tampoc no volia que el o la protagonista fos advocat o un jutge. Aleshores, al cap d’un temps, em va venir al cap la figura de l’intèrpret, i aquest va ser el moment determinant. Se’m va acudir centrar-me en aquesta figura perquè m’interessa molt la manera com la gent ordinària experimenta i interpreta narratives d’una càrrega històrica extraordinària. Vivim en un món ple de grans narratives que són massa ingents per poder ser compreses absolutament: guerres, canvi climàtic… sembla que mai puguem acabar de capir-les del tot. I, a banda d’això, encara que totes aquestes coses estiguin passant, les persones s’han d’ocupar dels seus propis problemes del dia a dia, de les seves vides quotidianes. Més que no pas el jutge o de l’advocat, que són, al cap i a la fi, les figures que acaben forjant aquestes narratives històriques, em vaig interessar per la de l’intèrpret, perquè entenia que és algú forçat a moure’s entre aquestes dues realitats, i vaig pensar que la seva era una experiència més universal.
El títol, Intimitats, és en plural. El llibre explora diverses aproximacions a aquest concepte, diverses relacions de proximitat i distància entre persones i situacions. Quin és però, per tu, el sentit profund de la intimitat?
Hi ha moltes relacions d’intimitat en la novel·la, i moltes de negatives. Hi ha molt d’assetjament i d’intimidació sexual, i també situacions de proximitat involuntària entre la protagonista i altres personatges. La relació central de la novel·la és la relació entre un expresident d’un país africà que és jutjat per crims de guerra i la protagonista. I és una relació d’intimitat que no només és indesitjada per ella, sinó també èticament problemàtica. En general, la intimitat, a la novel·la, és molt esporàdica, no és fiable, va i ve. Hi ha moments d’intimitat més que no pas una proximitat sostinguda entre els diversos personatges. Fins i tot els moments positius d’intimitat de què gaudeix la protagonista són sempre força contingents i produeixen poca confiança. Jo penso que la intimitat real implica poder confiar de debò en l’altra persona.
Sembla que nosaltres escollim sempre quina distància volem prendre respecte de les coses i de les situacions. La novel·la, però, posa de manifest que existeixen situacions d’intimitat que es generen sense que nosaltres ho esperem ni ho vulguem, com la complicitat entre la protagonista i el Cap d’Estat durant les sessions del judici al Tribunal. Pots parlar-nos d’aquesta relació?
Quan feia recerca pel llibre vaig entrevistar alguns intèrprets que treballaven pel Tribunal Criminal Internacional de la Haia. Un dels intèrprets em va explicar que havia estat escollit per ser el primer intèrpret d’un antic president acusat de crims de guerra. Els judicis a la Haia no són qüestió de setmanes, sinó que duren anys: així doncs, les relacions entre els acusats i els intèrprets són molt sostingudes en el temps. Quan al cap de molt de temps l’antic president que ell interpretava va ser jutjat no culpable, l’intèrpret, assegut a la seva cabina, va començar a plorar amb sensació d’alleujament. Encara que ell cregués que el president era de debò un criminal, durant el curs dels anys, de tant de treball junts, s’hi havia arribat a identificar profundament i s’havia aproximat tant al president que fins i tot havia perdut la seva brúixola moral. Em va dir que aquell moment va ser, per ell, profundament desestabilitzador. Sentia que havia permès que passés alguna cosa de la qual no tenia ni idea ni intenció que pogués passar. Aquesta història em va quedar gravada, i vaig decidir abordar-la al meu relat: la situació de compartir una llengua, per part de l’intèrpret i l’acusat, és increïblement íntima, i se’n desprenen conseqüències que la protagonista de la meva novel·la no pot entendre del tot.
Sembla que com més intimitat i proximitat, més entesa. Però la novel·la sembla demostrar el contrari. En l’exercici de la interpretació simultània, l’absoluta fidelitat a l’hora de traduir el sentit profund del que es diu priva la protagonista de la comprensió del discurs general que tradueix. Un excés d’intimitat ens priva de la presa de perspectiva necessària per poder interpretar el món?
La qüestió de la intimitat està profundament lligada a la qüestió de l’escala, que em fascina: la idea que hi ha narratives que són massa grans perquè les puguem entendre del tot. Ho vaig experimentar quan vaig presenciar, durant una setmana, un dels judicis al Tribunal Criminal de la Haia i vaig llegir centenars de pàgines de transcripcions de les sessions. Una de les coses que em va sorprendre més va ser la dificultat de capir les narratives a mesura que s’anaven desplegant, perquè d’alguna manera, el que passava al judici, allò que apareix en les transcripcions, és una narrativa que encara no ha estat completament processada. La protagonista de la meva història té un accés de proximitat tal amb el relat que es crea en el judici, que comença a perdre’n part del significat. Penso que els humans som addictes a la narrativa, necessitem crear històries per viure (aquesta és la raó per la qual proliferen tantes teories conspiranoiques, per exemple): la narrativa pot forjar un sentit per tota aquella informació que no podem processar de cap altra manera. La meva protagonista ha deixat de tenir accés a les narratives globals: té buits de comprensió pel que fa al judici que està interpretant, però també en la seva vida quotidiana: en el cas de la seva relació romàntica amb Adriaan, un home casat que l’abandona per anar a arranjar el divorci amb la seva ex dona a Lisboa, ella només té una pista petita d’allò que està passant (de cop i volta, ell li deixa d’escriure, després torna). La narradora s’adona constantment que no té una narrativa a la qual es pugui repenjar.

La qüestió del carisma travessa tota la novel·la. Els diversos abusos i la violència que hi tenen lloc tenen, com a font, la capacitat de seducció. Ara bé, quan parles de l’expresident, dius que el carisma “havia de ser constantment reforçat”. El carisma és una qualitat performàtica, més que no pas inherent o natural?
M’adono que el carisma té a veure amb la manera com l’atenció és dirigida. Una de les coses que passen en un judici és que s’indica al públic on ha de mirar. I crec que això també passa a la vida quotidiana: se’ns diu on hem de dirigir l’atenció, i això fa que comencem a atribuir carisma a aquella gent que retén la nostra mirada. També penso que a aquells a qui se’ls dona espai per esdevenir expansius acaben seduint-se a si mateixos pel seu propi carisma, per la performance que fan. En aquest sentit, m’interessen aquells moments en els quals el carisma s’enfonsa i el constructe que hi ha darrere es fa evident. Hi ha un moment, a la novel·la, en què el president acusat es desfà durant una de les sessions del judici: per un moment s’enfonsa la seva performance, i això posa en evidència que el carisma és contingent, i no pas inherent a la seva personalitat. Com a escriptora, m’interessa la idea de les màscares o identitats que projectem. Aquestes màscares estan sempre en perill d’enfonsar-se, fins i tot en el cas d’aquelles persones que semblen tenir identitats molt sòlides, que semblen posseir un carisma natural o inherent al seu ésser. Aquesta fal·libilitat em fascina.
La protagonista del relat és el vòrtex atractiu de moltes persones, però no és carismàtica. Quina diferència hi ha entre el carisma i altres tipus de magnetisme com el seu? El carisma pressuposa, per part de la persona carismàtica, una autoconsciència del mateix poder o influència?
Associo el carisma amb el poder, amb l’exercici del poder i amb la imposició de la voluntat pròpia per sobre de la dels altres. La narradora no és carismàtica, però penso que és més que una pura observadora, contràriament al que ella es pensa al principi. A mesura que avança la novel·la, va entenent que ella també és un personatge de la història, que les seves accions tenen conseqüències, que aporta la seva pròpia història i subjectivitat en cada situació i que, per tant, no és neutral. Sí que és veritat que ella és menys conscient que els altres personatges carismàtics de la novel·la de la manera com actua sobre el món, del poder que té. Ara bé, no penso que el carisma estigui directament associat amb l’autoconsciència. De fet, a la novel·la, els personatges més carismàtics són ben poc conscients de si mateixos.
La narradora apareix molt poc definida biogràficament. De fet, no li coneixem ni el nom. A quina voluntat respon haver triat explicar tan poca cosa de la protagonista?
M’interessa molt allò que passa quan retens informació pel lector. Penso que hi ha una convenció per la qual els autors ens informen del passat dels seus personatges, i amb això proveeixen els lectors amb una clau interpretativa que els permet entendre com estan fets o creats en el present. Aquest és, d’alguna manera, un model psicoanalític. Jo penso que aquest model corre el risc de ser un pèl reductiu (tal cosa passa o s’explica per tal altra). M’interessa molt més centrar-me en el present del personatge i anar descobrint què fa ara i com reacciona i reaccionarà en funció d’allò que fa en el present. És per aquesta raó que he decidit retenir informació contextual del passat i la procedència de la protagonista. Pel que fa al nom, un nom conté i revela molta informació: informació sobre nacionalitat, sobre classe. El nom ens permet situar el personatge de moltes maneres diferents. I, precisament, una de les característiques de la meva protagonista és que no està “situada”, sinó més aviat desarrelada; no té una identitat forta, sinó que divaga. Vaig pensar que, en el moment que li posés un nom, la faria part d’un sistema, li faria ocupar un lloc a la societat, i això era l’oposat a l’experiència de la protagonista a la novel·la.
En la traducció simultània al Tribunal, la narradora sembla acomplir mecànicament, robòticament, la seva tasca. Però a la vegada, en les escenes d’interpretació, s’obren nombroses escletxes que posen de manifest la humanitat de la protagonista (quan se li trenca la veu, per exemple). T’has plantejat com seria un escenari en el qual fos la intel·ligència artificial la que acomplís aquesta tasca? Per descomptat, la intimitat desapareixeria…
Interessant! No he jugat gaire amb el xat GPT. El meu home, que també és novel·lista, participa juntament amb altres artistes i escriptors en un grup de recerca sobre la intel·ligència artificial en l’art i la ficció. I una de les coses que em van semblar molt interessants del que m’explicava ell i alguns amics meus és com, en un moment donat, van començar a atribuir personalitat a la IA. Em feien comentaris com ara: “és molt condescendent” o “té molt bona disposició”. Ara bé, una de les coses en les quals la IA és encara força fal·lible és en l’humor: si li preguntes, per exemple, “Why was 6 afraid of 7?” i la resposta és “Because 7 ate 9”, realment té problemes per integrar aquesta informació. Em pregunto si tard o d’hora podrà captar les emocions. Jo no en tinc prou coneixement, de moment, però és una pregunta sobre la qual és interessant reflexionar.
Una bona interpretació simultània té la virtut de la fidelitat semàntica i emotiva. Sabem que la teva novel·la A Separation (2017) s’està traslladant al cinema. Què fa la virtut d’un bon trasllat d’una novel·la a la pantalla?
Penso que una bona traducció és aquella que, més que no pas una simple versió de la novel·la, és fidel al mitjà al qual es tradueix. Quan es tradueix una novel·la a la pantalla, hi ha d’haver una sèrie d’adaptacions que s’han de fer per adequar-la al nou mitjà, tot creant alguna cosa que s’assembli el màxim a l’experiència de llegir el llibre. Les meves adaptacions preferides són aquelles que prenen riscos, que són d’alguna manera infidels a la font principal, però que aporten alguna cosa de nou, alguna cosa que maximitza la qualitat d’aquell mitjà en particular. Aquesta és, per a mi, la forma més fidel de traducció.