General

La música d’arrel no existeix (o tot el contrari)

La Fira Mediterrània de Manresa (14-17 d’octubre) encara la seva 24a edició en un moment on l’anomenada “música d’arrel” ha deixat de ser un nínxol tancat per convertir-se en tendència i contaminar gairebé tots els mons musicals, de dalt a baix. Al capdamunt de la cadena tròfica de la música, hi tenim Rosalia, que va actuar a la Fira l’any 2016 i ara és una icona mundial que actualitza l’arrel flamenca. I si baixem al subsol, comprovem que als locals autogestionats, on abans manava el punk i el metal, ara hi pots trobar el flamenc post-hardcore de Tilde, el math-folk dels gallecs Trilitrate… o el gregorià progressiu de Tarta Relena, que el 15 d’octubre presentaran el seu nou disc Fiat Lux, també a la Fira Mediterrània.

Las Alamedas” de Tarta Relena.

Això de “la nova època daurada de la música d’arrel” potser ja ho haureu llegit en més d’una publicació cultural… Però jo, de fet, vinc a defensar tot el contrari. La música d’arrel no existeix. O més ben dit: només hi ha música d’arrel.

La música com a continu

Pensar que una cançó, que un disc, que un estil, apareixen del no-res, de la inspiració divina d’un artista, és una estupidesa que encara arrosseguem des de fa més d’un segle. La idea del geni creador és un mite que té molt poc a veure amb l’evolució real de la música, un procés molt més semblant al de l’evolució científica, com vaig intentar argumentar en aquest article, també publicat a El Temps de les Arts.

Crec fermament que la música és un continu espaitemporal, com la cultura, el paisatge o l’espècie humana. Qualsevol música existeix perquè abans n’ha existit una altra que ha servit com a inspiració, referent o contraposició. De qualsevol cançó podem estirar el fil i arribar a la seva arrel ancestral, fins i tot en els casos menys obvis. La modernitat absoluta de Grimes podria analitzar-se com un remix actualitzat de melodies i imatges d’arrel celta, escandinava, japonesa… O el disc Arca d’Arca (2017): un àlbum innovador, sorprenent, trencador i que al mateix temps conté i renova les arrels vocals folk de l’Amèrica Llatina. Tota la música, tota la cultura, té arrel.

Tant Arca com Grimes són defensores d’una estètica de la monstruositat, en contraposició a una falsa i imposada normalitat social dels cossos. Una estètica radicalment moderna i actual, però que al mateix temps és una repetició: fa 100 anys, Egon Schiele pintava nus incòmodes i Arnold Schönberg destruïa la tonalitat per qüestionar la normalitat decadent de l’Imperi austrohongarès.

The greatest trick the Devil ever pulled

Per tant, si tota la música és música d’arrel, per què durant els darrers anys el gruix de la música popular semblava “no tenir arrel”? Crec que la resposta la trobem en aquesta dita de Baudelaire, popularitzada per la pel·lícula Sospitosos Habituals: “El millor engany del diable és convèncer-nos que no existeix”.

Fragment de Sospitosos habituals (1995).

Des de l’explosió de la cultura pop, a Occident hem begut gairebé únicament d’una sola arrel: l’arrel anglosaxona. El pop, el punk, el rock, el blues, el R&B, el country, el funk, el garage, el hip-hop, el hardcore, el jazz… Gairebé totes les categories en què es divideix una botigade discos són músiques d’arrel anglosaxona.

El monocultiu ha sigut tan majoritari que hem situat la música anglosaxona com LA MÚSICA, ocupant la totalitat del continu musical, i la resta ha quedat classificada en el calaix de les “músiques del món”, o les “músiques d’arrel”. El millor truc de l’arrel anglosaxona ha sigut convèncer-nos que no existeix l’arrel anglosaxona.

El procés d’aculturació que hem viscut s’ha fet en dos passos: l’apropiació cultural (de cultures africanes, llatinoamericanes, europees) i l’exportació cultural als mateixos països expropiats, però ara amb el segell yankee. I no parlem només d’estils, sinó que la cultura pop ha configurat una indústria i una forma de consumir música que encaixa perfectament amb el seu cànon.

En el seu assaig Estructura de la cançó i estructura social (1962), l’etnomusicòleg Alan Lomax emprenia una aventura complexa: analitzar les relacions entre les estructures musicals i les estructures socials d’una comunitat/tribu/país. Quan arriba el torn de la balada tradicional britànica, els resultats són eloqüents: cantants solistes, estructura jerarquitzada i un públic passiu que roman en silenci i no intervé en la composició. A l’altre extrem, Lomax hi situa les societats pigmeobosquimanes de l’Àfrica Central, on no hi ha solistes, no hi ha jerarquia i no hi ha públic, perquè tothom participa activament en la composició.

Així doncs, l’estructura musical del folk anglosaxó ha sigut l’arrel perfecta per crear un món musical amb pop stars solistes, jerarquies sòlides (el guitarrista fa solos, el cantant és el frontman) i un públic passiu, amb la tasca principal d’admirar i ser fan.

Aquest procés no ha sigut casualitat, ni de bon tros. La imposició de la cultura, la música, el cinema i l’estil de vida nord-americà a tot del món ha sigut una estratègia política intencionada, treballada i finançada governamentalment. El músic Dave Randall ho explica molt bé en el seu llibre Sound System: El poder polític de la música (2017), i els Lax n’ Busto ho confessaven obertament i amb humor en el seu hit Miami Beach“. Aprofitem per dir-ho: el fenomen del rock català —Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Els Pets— era música 100% d’arrel anglosaxona, cantada en català.

Lax n’ Busto – “Miami Beach” (1991).

Constatar aquest fet no és desmerèixer, de cap de les maneres, cap nota de la música que s’ha fet aquí i arreu durant els darrers 60 anys. La nostra societat ha viscut durant dècades sentint-se còmoda usant el llenguatge cultural anglosaxó, el qual ha sigut un vehicle per transmetre tota mena de missatges i usos de la música: la festa, la reivindicació, l’amor, la ratificació de l’statu quo i la contracultura. Moltes de les millors cançons contra l’imperialisme anglosaxó són cançons amb arrel musical anglosaxona! En una època on el paradigma cultural era la globalització creixent, unidireccional i unipolar, és normal que la música occidental reflectís aquest univers i ens comuniquéssim majoritàriament amb aquest codi.

Canvi de paradigma

Però, d’uns anys ençà, la música popular ja no beu només de l’arrel anglosaxona. La música inspirada en altres arrels (el 99% restant) surt del seu nínxol i gaudeix d’un hype en tots els estrats i classes musicals. L’arrel propera surt del seu formol conservacionista i torna a ser una base per innovar i pensar el present. Al mateix temps, es valoren i s’abracen arrels que no són la nostra ni l’anglosaxona, amb cura de no caure —de nou— en l’apropiació cultural.

Ens trobem certament en un canvi de paradigma de la música pop. Però, per què ha canviat? Crec que la resposta no la trobarem en els artistes, sinó en la societat on viuen: la música és un reflex de la comunitat que la crea, la gaudeix i en fa ús. I la nostra societat ha mutat molt des que els Sopa de Cabra componien himnes generacionals estirant el fil de Bruce Springsteen.

Sense haver-hi donat moltes voltes, i a risc de convertir-me en sociòleg de Twitter, diria que hi ha tres tendències que acompanyen aquest canvi de paradigma:

1. Decadència de l’Imperi. Estats Units perd l’hegemonia, Gran Bretanya s’ofega en el seu propi Brexit i Europa pateix una crisi d’identitat. Com a la Viena de principis de segle XX, un imperi s’enfonsa i el món es torna més inestable i més multipolar. La diversitat es reivindica i se celebra enfront l’imperialisme i el pensament únic.

2. Fi del creixement infinit. Les darreres crisis econòmiques, socials i climàtiques ens han portat a reivindicar el que és proper (kilòmetre zero), a canviar “creixement” per “sostenibilitat”. Tornem a qüestionar un sistema que semblava indestructible i que havíem assimilat com a l’únic possible.

3. Antielitisme. Reivindicació de la cultura de base: fer valdre els sabers populars, la tradició oral, les històries personals davant la història oficial. Recel contra la idea d’elit: desconfiança de les “castes”, del “one per cent”, dels “de dalt”, de l’academicisme.

Crec que aquests tres fenòmens —transversals, d’esquerra a dreta i de dalt a baix— han canviat la nostra societat. En conseqüència, la música que s’hi crea (destinada a representar-nos, emocionar-nos, fer-nos pensar, trobar-nos, provocar-nos, identificar-nos) també ha canviat: la música pop ha abandonat el monocultiu anglosaxó i reivindica les arrels populars i diverses.

I això és bo o dolent? Si m’ho pregunteu a mi, crec que depèn. Si l’anomenat retorn a l’arrel gira en torn a allò que es fusiona, que entén el passat però el transforma, que és comunitari, que és bastard, que busca la mescla i l’horitzontalitat, llavors és una música que m’interpel·la i em representa. Per contra, si el retorn a l’arrel és una reivindicació proteccionista, compartimentada i que busca la puresa de l’arrel de cadascú, ni em representa ni m’interessa. La humanitat ja ha viscut mals usos del retorn a l’arrel, com van fer els nacionalismes europeus usant la música de Wagner o Sibelius com a palanca del populisme identitari.

Parlar en present

La Fira Mediterrània de Manresa arrencarà el dia 14 d’octubre amb la idea de mostrar “l’arrel que ens parla en present”, en paraules del seu director Jordi Fosas. La programació de la Fira és la prova que la modernitat connecta amb l’arrel i amb la cultura popular, aprenent-ne i aplicant-la als temes que ens afecten ara i aquí. Més de 60 espectacles, 41 dels quals estrenes, i produccions pròpies que són una declaració d’intencions contra el purisme, com la mescla de l’afropo mandinga de Nakany Kanté amb el so de cobla de la tenora, el tible i el fiscorn (dissabte 16).

Anar a l’arrel, i arrencar d’arrel

Per acabar, un desig: si la música pop s’està independitzant de l’arrel anglosaxona en termes d’estil i discurs, descolonitzem-la també de les formes i la indústria. Qüestionem la imatge d’estrella solista (alimentada encara més per Instagram); qüestionem les jerarquies tradicionals a dalt i rere l’escenari; qüestionem la mitologia musical del somni americà; qüestionem el paper del públic com a agent passiu; qüestionem la propietat de la música (encara avui en mans de grans multinacionals nord-americanes); qüestionem la forma unidireccional de mostrar-la en directe. Anar a l’arrel de la música també pot ser això, no quedar-se només en què sona, sinó per què sona, com sona, qui ho fa sonar i per a qui.

Edi Pou
Músic, periodista i activista cultural. Membre dels grups ZA! (premi Ciutat de Barcelona 2015) i Los Sara Fontan. Ha sigut coordinador del Matí de Catalunya Ràdio (2009-2013) i guionista en múltiples programes de ràdio i televisió. Codirector del segell DIY Gandula i comissari del cicle 4Raons i The Exploding Fest.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close