En paral·lel a l’exposició de J. M. W. Turner, el MNAC ha rescatat de la seva col·lecció del Gabinet de Dibuixos i Gravats, una vuitantena d’obres, en la seva majoria dibuixos sobre paper del segle XIX i principis del XX però també pintures, que reflecteixen com els artistes catalans es van apropar al paisatge, en consonància amb el moviment romàntic europeu i amb artistes com el mateix Turner. Si en la Renaixença literària, el paisatge i la natura van ser pilars d’una manera de veure el món, com va fer Verdaguer, els artistes van sortir del taller per caminar, pujar muntanyes o per acostar-se a les ruïnes del passat, com una manera de connectar l’ànima amb la identitat individual i col·lectiva i amb la natura.
El batec de la natura. Dibuixos del segle XIX de la col·lecció del Museu Nacional.
Comissariat: Francesc Quílez i Aleix Roig
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Barcelona
Fins a l’11 de setembre
Un dels dibuixos més curiosos de l’exposició El batec de la natura és una obra del 1845 de l’arquitecte Josep Oriol Mestres que mostra el pintor Claudio Lorenzale. Mestres, pare d’Apel·les Mestres i l’arquitecte que va acabar la construcció del Gran Teatre del Liceu, sortia sovint d’excursió amb altres artistes per dibuixar i pintar a l’aire lliure. En aquesta obra Mestres dibuixa a Lorenzale, col·laborador seu en la remodelació de la Catedral de Solsona, d’esquenes, muntat a cavall, amb un paraigua obert i els estris de pintor ben visibles a la falda.

És només un exemple de com molts artistes catalans van sentir una gran fascinació per la natura i els fenòmens atmosfèrics i van transformar el gènere de paisatge en alguna cosa més que una simple representació topogràfica o un exercici de virtuosisme. Són obres, a més, que no es poden deslligar de la idea de caminar o com a molt anar a cavall com el Lorenzale en el dibuix de Mestres. El senderisme es tracta gairebé com una de les belles arts, el caminant com a un flâneur de la natura, com es diu en un dels àmbits de l’exposició: algú disposat a deixar-se sorprendre per un racó de gran bellesa, una tempesta, una flor o un simple matoll. Caminar per la natura és de fet una acció força arrelada al nostre país. Catalunya és un país molt caminador, com ho és, per cert, la Gran Bretanya, el país de Turner.
En l’exposició podem veure exemples d’aquest afany. El lleidatà Jaume Morera, creador del museu que porta el seu nom a Lleida, va iniciar el 1890 una expedició per la serra de Guadarrama, que el va portar a representar racons d’alta muntanya amb absoluta precisió. Amb obres com Peñalara (Serra de Guadarrama) o altres que han vingut del museu lleidatà com El pintor i el seu guia, Morera capta els camins i el paisatge imponent de la muntanya amb emoció.

Un dels artistes que més brilla amb llum pròpia en aquesta exposició és Lluís Rigalt -fill de Pau Rigalt, també present a l’exposició-, pioner en el paisatge al natural a gran escala, viatger incansable que es va dedicar a dibuixar arreu del territori. A l’exposició hi veiem Sitges, Montserrat, la carretera de Manlleu i paisatges amb ruïnes i castells. Un artista prolífic, que algun dia potser mereixeria una bona exposició monogràfica.
El que sí va tenir una exposició al mateix MNAC el 2019 va ser Antoni Fabrés, però en aquesta mostra s’inclou un inquietant paisatge marí absolutament marcat pel que passarà de manera imminent com és Preludi de tempesta (1880) o l’escena tràgica i simbolista d’El llac de la mort (1900), en un paisatge bellíssim presidit per un alt penya-segat d’on cauen cavalls desbocats. Esplèndids són també els carbonets nocturns de Baldomer Galofré.

L’artista estrella del moment, Marià Fortuny, també està present en aquesta exposició amb alguns dels dibuixos fets al Marroc, alguns dels quals estudis de la gran tela La batalla de Tetuan. Ni tampoc falta un dels grans paisatgistes del segle XIX català, Ramon Martí i Alsina, amb magnífics estudis d’arbres i atzavares, però també amb l’emblemàtica i impressionant pintura Ruïnes del Palau, testimoni visual les restes d’un edifici patrimonial de gran valor al centre de la Barcelona antiga, que s’acabava de demolir. La ruïna, com a metàfora de la no permanència de les coses, també va fascinar els artistes catalans. Tampoc falten a la mostra algunes singularitats com els dibuixos botànics d’una artista oblidada, Teresa Lostau, com en altres casos, una creadora més coneguda per ser l’esposa i col·laboradora d’un altre artista, Xavier Nogués. Una altra singularitat a l’exposició, en aquest cas per una manera de pintar molt avançada al seu temps, molt pròxima a la pintura matèrica, és una tela de Nicolau Raurich, Suburbis de Barcelona, del 1909.
L’opció del MNAC d’oferir una exposició de molta qualitat sobre el paisatgisme dibuixat de l’art català, simultani a Turner, és una manera de fer valer la col·lecció del museu, i sobretot a aquelles obres que pels motius que siguin estan a les reserves i són molt poc conegudes o absolutament desconegudes pel públic. Una bona manera de complementar l’exposició de Turner i de redescobrir una part del patrimoni artístic català del segle XIX.