General

La nit que ballàrem ‘Cheek to cheek’ amb Joan Fuster

La vesprada-nit d’ahir, coincidint amb el centenari del naixement de Joan Fuster, el Teatre Principal de València va desplegar un homenatge musical i teatral a l’escriptor de Sueca, “Cent de Fuster”. Un dels actes institucionals centrals de L’Any Fuster que va combinar magnífiques píndoles musicals, amenitat, humor i moments de solemnitat. Respectuós i emocionant. Un espectacle acomiadat amb el públic dempeus i visiblement satisfet pel que havia vist i viscut. Amb la sensació d’haver cantat, ballat i pensat una hora i escaig amb el mite.

Un fum espès rebia els espectadors des de minuts abans del començament de la funció, com volent reproduir l’atmosfera carregada de les nits de tertúlia i pensament de Ca Fuster. En l’escenari presidit pel logotip de l’Any Fuster, a l’esquerra, una agrupació musical luxosa, sota la direcció de Borja Penalba, amb percussió, guitarres, contrabaix, piano i una secció de cordes. A la dreta, una butaca amb màquina d’escriure i cendrer i l’actor Alfred Picó, en pijama i batí, com ha de ser, posant-se de nou en la pell del de Sueca, com havia fet en l’espectacle El tocadiscos de Joan Fuster. Amb l’actriu Noèlia Pérez i l’actor Josep Zapater com a mestres de cerimònia, vestits com si hagueren de donar pas als números d’un espectacle d’una altra època.

Alfred Pico-Joan Fuster, mira l’espectacle des de la seua butaca @Vicente Jiménez

Posades les cartes, no totes, sobre la taula, Sandra Monfort, una de les estrelles més refulgents de l’escena musical valenciana recent, entrava en escena per posar veu a uns versos musicats del suecà, del poema “Ales o mans”, del 1949. Pròleg per al primer diàleg entre presentadors i el Fuster encarnat per Picó. “Cristo!”, van fer exclamar a Fuster en relatar la nòmina de consellers i alts càrrecs presents en l’acte. Una reacció imaginada pel director d’escena i guionista de l’espectacle, Emili Chaqués, que seria molt semblant segurament a la del Fuster real. El públic va agrair l’ocurrència.

Sandra Monfort va obrir l’apartat musical @Vicente Jiménez

Durant anys, el suecà es va dedicar a autoboicotejar la seua producció poètica, menystenint-la. La publicació de la seua Poesia completa, 1945-1987, a càrrec de la Institució Alfons el Magnànim, amb edició de Salvador Ortells, ha posat una mica de justícia. I els versos fusterians serviren per vehicular l’espectacle. Però també els seus aforismes, que ompliren els fragments teatralitzats. I un de musical, amb Andreu Valor, flamant nou premi Ovidi Montllor de Cançó, interpretant “Entre el bé i el mal”, la peça que va construir sobre aforismes fusterians. “Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria”, va cantar el de Cocentaina.

Andreu Valor i part de la banda @Vicente Jiménez

L’acte va aspirar a això, a un punt desenfadat, com ara amb el joc escènic a propòsit de com funcionarien les reflexions de Fuster en l’univers Twitter, un tema recurrent però tractat de manera original, combinant teatre i la mirada audiovisual de Rafa Piqueras. Potser un segment massa llarg i insistent en la idea que Fuster triomfaria en l’entorn digital. On també, es va fer constar, seria objectiu dels haters. “Cristo!”, diria Fuster cinc segons abans d’enviar a pastar fang l’invent. O no.

Explotada l’ocurrència, l’espectacle no va fer més que créixer en densitat i emotivitat. No faltaren testimonis audiovisuals, de paisans de Fuster com l’escriptor Salvador Vendrell, l’humorista Eugeni Alemany o el director de l’Espai Fuster Salvador Ortells, cadascú aportant les seues experiències. En el cas d’Alemany, quan sols era un xiquet que no sabia exactament qui era aquell senyor escriptor del bigotis. Però devia ser important i per això tocaren a la seua porta per cantar una nadalenca i reclamar l’aguinaldo nadalenc. Quaranta duros li van traure, una petita fortuna. Mentrestant, Vendrell feia de representant dels joves que visitaven la seua casa buscant consell i inspiració. I eixien d’allà amb un cabàs de coses per fer, encarregades per l’agitador incansable que va ser Fuster.

Eugeni Alemany, records d’infantesa @Vicente Jiménez

Els altres testimonis serviren per il·lustrar fins a quin punt Fuster era un far. L’artista Pilar Dolz va relatar l’empenta de l’escriptor perquè obrira una galeria d’art, el tipus de coses “normals” que necessitava una cultura. Connexió artística cabdal que va representar també Manuel Boix, autor d’un dels retrats icònics de l’intel·lectual. Amic i deixeble, com altres artistes de la seua generació. Per la seua part, Maria Conca, molt emocionada, contava com el buscaven els joves militants del PSAN, cercant l’aixopluc polític i intel·lectual. I va relatar la iniciativa de publicar un disc amb “La Muixeranga”, que Fuster considerava un himne escaient per a tots els territoris de parla catalana. Un vessant més polític del pensament fusterià que no es podia obviar. I no es va fer.

Maria Conca i el Fuster com a far polític @Vicente Jiménez

Aquests testimonis audiovisuals van anar esquitxant l’acte, però allò que va fer pujar la temperatura va ser el component musical. Perquè veure involucrada, en directe, Maria del Mar Bonet, va ser un regal. Amb una primera peça imponent, preciosa, “Escampadissa”, amb música de Matilde Salvador, la primera, com va recordar la mallorquina, en musicar poemes de Fuster. Qui també ho ha fet, de manera més recent, clar, és Borja Penalba: Maria del Mar Bonet va interpretar, acompanyada de la veu de Penalba, “No tenir-te”, un altre poema d’Ales o mans que conté uns versos de gran intensitat lírica: “No tenir-te i, de sobte, no tenir-me”. La breu actuació de l’artista va acabar cantant un dels “Ràpids madrigals” d’Ales o mans: “Ni jo tinc, amor, més pàtria, pensament ni més oblit, ni té més arrels el dia, ni abril més obert espill, que els ulls, amor, amb què em salves”.

Maria del Mar Bonet i la banda al complet. A l’esquerra, Borja Penalba @Vicente Jiménez

L’acte continuava agafant densitat i altura. I dos dels fragments teatrals, de molt diferents connotacions, hi contribuïren. El primer, que homenatjava el Fuster melòman, amb referències a la música clàssica que estimava, com Bach, però també amb un número deliciós en què, per uns moments, els personatges d’Alfred Picó i Noèlia Pérez transmutaven en Fred Astaire i Ginger Rogers cantant i ballant “Cheek to cheek”, un clàssic immortal. Una picada d’ull als nostres avis, Fuster entre ells. I a tots i totes que vam créixer veient aquelles pel·lícules en blanc i negre quan érem canalla. La immensa majoria del públic que va veure l’acte en directe, no ens enganyem. Va ser emocionant. Perquè va ser la nit que, d’alguna manera, ballàrem i cantàrem amb Joan Fuster. Pensàrem de nou amb ell.

Ballant el “Cheek to cheek” @Vicente Jiménez

Un clímax amable sobre el qual es va provocar un considerable impacte dramàtic: de sobte, el so d’unes bombes. La por. La incomprensió. I el recordatori necessari que, 41 anys després, els atemptats amb bomba contra Fuster no s’han investigat. Ni el de Sueca és considerat per l’Estat una víctima del terrorisme. Fou el fragment solemne i necessàriament reivindicatiu de la nit. Quelcom que tampoc no podia quedar fora.

Commoció final

Lluís Llach cantant des de la distància “Criatura dolcíssima” @Vicente Jiménez

Potser la millor virtut de l’espectacle va ser preveure una estructura climàtica, en progressió. La guitarra de Toti Soler, amb el bonic recitat de Núria Herrero i Victoria Salvador, abonaren el terreny a una esplèndida traca final: Lluís Llach, in absentia, en format audiovisual, entonant el “Criatura dolcíssima”, i l’esplèndid Cor de la Generalitat Valenciana que dirigeix Paco Perales agafant el relleu en directe, fent volar l’homenatge i la celebració. Combinant els versos amb l’epitafi sorneguer que Fuster va imaginar per a ell mateix: “ací jau j f / va morir com va viure / sense ganes”. Principi i final. I una coda que convidava a la reflexió, un crit a l’uníson dels membres del Cor: “I després de Fuster, què?”. Molt bona pregunta.

El Cor de la Generalitat, dirigit per Paco Perales @Vicente Jiménez

Doncs, per exemple, una celebració del seu centenari que, fa dècades, no hauríem pogut ni somiar. Amb un homenatge com el d’anit que humanitza i dignifica la seua figura. Amb la qualitat i l’excel·lència que s’ha d’exigir en aquestes coses. També amb el pes emocional. El públic ho va entendre així, premiant amb una gran ovació els participants en l’acte. Amb especial força Alfred Picó. Pel seu treball. Però també perquè hi havia la sensació que, a través de l’actor, havíem connectat amb l’escriptor. Havíem rigut, cantat i ballat amb ell. Ens havíem commogut. No es pot demanar molt més. Per una nit, podíem aspirar també a l’alegria.

Comiat amb el públic dempeus @Vicente Jiménez
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close