Com un llampec fulgurant que esberla la frontera entre el passat i el present, una foto i un mirall, posats de costat, permetien a tots aquells que entraven a l’exposició sobre Bocaccio al Palau Robert, assistir a un petit miracle pagà. Et podies aturar davant la foto preciosa de Colita en què veiem, reflectida en un doble mirall ovalat, la seva gran amiga Elsa Peretti retocant-se el maquillatge al lavabo de dones de Bocaccio. Només un parell de passes més enllà, el mirall autèntic, com sortit de la foto per art d’encantament, penjava també de la paret per gentilesa del col·leccionista Domingo Arimany, que ens el va cedir junt amb altres peces del mobiliari imaginat per Xavier Regàs. No sé si Elsa Peretti va poder assistir a l’exposició. M’agradaria pensar que sí, que potser li va fer il·lusió veure’s ala foto tan popular de la seva amiga i tornar a percebre el reflex d’aquell mateix mirall mig segle després del clic disparat en una nit de copes i ball entre les motllures bigarrades i el vellut granat de la bôite del carrer Muntaner 505.
Enmig d’aquell ambient, carregat d’estímuls, d’interessos encreuats, de promiscuïtat intel·lectual i literal –l’ambient de la Gauche Divine- Peretti va encaixar millor que un guant de seda a la mà d’una model de guants de seda. Durant els dos anys que va viure a Barcelona –de 1966 a 1968- va fer de model fotogràfica per a Oriol Maspons i Colita. Va posar per Salvador Dalí. Expliquen que quan es cansava de les llargues sessions amb el geni de Figueres, sortia a prendre el sol sobre la sorra de Portlligat i Dalí li clavava unes bones bronques. I, molt important, va connectar professionalment i personal, amb els mons creatius i expressius del gran Xavier Corberó, figura fonamental de la seva vida. La seva ment, inquieta, orgànica, intuïtiva, començava a bullir d’influxos i d’intuïcions que havien de resultar profètiques.
El 1968 va marxar a Nova York i allà va esclatar tot. Primer, com a model i ben aviat, es va atrevir amb la disciplina que li canviaria la vida, el disseny de joies. Primer va ser Halston i des de 1974, Tiffany’s va acollir-la i agomboiar-la ja per sempre més. La fèrtil memòria d’Oscar Tusquets recorda que durant el viatge de Bocaccio a Nova York, l’any 1971, Peretti va fer-los d’amfitriona a una festa de marques de joieria. Andy Warhol hi era present! L’ànima de la Factory va dibuixar-la, Helmut Newton va fotografiar-la i ella va llançar-se a imaginar com la naturalesa, les seves formes, la seva sensualitat, podria cobrar vida sobre l’or, la plata, qualsevol metall mal·leable, qualsevol pedra preciosa.
Les seves creacions per a Tiffany’s han esdevingut referencials, han abraçat la posteritat. La pàtria imaginària de Truman Capote –i Audrey Hepburn- ha anat allargant, perllongant sense fi la relació amb Peretti i els seus dissenys, se’ls ha fet seus i els ha comercialitzat en exclusiva.
L’èxit, tan el tangible –l’econòmic- com l’intangible –el creatiu- també té a veure, en els móns de Peretti, amb la descoberta decisiva d’un petit poble del gironès, Sant Martí Vell, que l’artista va fer seu, va remodelar, va injectar-li nova vida, va anar-hi a retirar-se. És una llicència poètica, esclar, els que la coneixien bé deien que no s’havia retirat, tan sols amagat. Es va convertir en mecenes, va crear una fundació amb el nom del seu pare d’ajuda a persones necessitades, excloses, habitants de tota mena de fronteres, reals i imaginades. Ah! I va obrir el teatre Akadèmia de Barcelona, focus d’inquietes llambregades escèniques.
Una de les que la va conèixer bé és l’Ana Maio, italiana com ella, peça fonamental de Bocaccio, catalitzadora d’amistats i d’influxos de la Gauche. M’explica que Elsa era un personatge complex i fascinant, simpàtica, agradable, generosa. Que tenia una fantasia molt gran i una immensa creativitat. Es van conèixer a l’estrena d’una pel·lícula de l’Escola de Barcelona. Va ser Alberto Puig Palau qui les va presentar. Quin flaix, quina imatge! La del Tio Alberto de la cançó de Serrat, empresari, mecenes, descobridor de talents, traspassant ni que sigui irracionalment, sense saber-ho, el llegat del seu bon ull, la seva intuïció, l’agermanament etern amb el bon gust, a Elsa Peretti. Quin llegat i quina fabulosa manera de fer-lo créixer, de metamorfitzar-lo, de fer-lo volar amunt, ben amunt.
A la seva casa de Sant Martí Vell, va morir Elsa Peretti el passat dijous als vuitanta anys.
