General / Exposicions

La retòrica de la fragilitat

El Centre Cultural-Llibreria Blanquerna de Madrid presenta Panta Rei. Tot flueix. Antoni Llena / Lucía C. Pino comissariada per Antònia M. Perelló; una exposició que posa el focus en el canvi permanent i en el fluir continu en la creació d’aquests dos artistes. Transformació incessant que es manifesta en l’elecció dels materials que evidencien el desinterès d’ambdós per la perdurabilitat i la transcendència les propietats físiques dels seus treballs. Uns materials senzills i efímers que parlen de la vulnerabilitat humana i, amb el seu simbolisme, critiquen el consumisme desfermat. Complicitats i afinitats entre creadors pertanyents a generacions diferents que comparteixen la precarietat de les matèries que trien i lligats per dues notes comunes que són la inestabilitat i la radicalitat.

Panta rei. Tot flueix.
Antoni Llena / Lucía C. Pino
Comissària: Antònia M. Perelló
Centre Cultural-Llibreria Blanquerna
Alcalá, 44. Madrid
Del 24 de febrer al 25 de maig de 2022

Lucía C. Pino. Peça 5 Non-Slave Tenderness 113 1331, 2018. Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. Cortesia Centre Cultural-Llibrería Blanquerna

Entre les diferents dinàmiques que teixeixen les actituds contemporànies, un sector important dels artistes es mostra preocupat per la realitat que l’envolta i el seu corpus segueix la tradició de l’escultura pobre i l’estela dels corrents de l’art conceptual en apropar-se a la matèria, a la pell de les coses, a les recuperacions i als descarts en una necessitat de generar discursos crítics. Sorgeixen construccions vulnerables i febles, fetes amb materials residuals, restes de la nostra societat industrial, que creixen i es reforcen amb la interrelació. Un viatge interior i utòpic; un trajecte cap endins que explora la pervivència de la remembrança i de la fugacitat.

Lucía C. Pino. Integumenta, 2018. Cortesia Centre Cultural-Llibreria Blanquerna

El títol Panta rei (Πάντα ῥεῖ; “Τot flueix” en grec clàssic) prové d’un concepte atribuït per Plató al filòsof presocràtic Heràclit, que esquematitza la seva suposada opinió que tot està en persistent alteració. La tesi fonamental del seu pensament defensa que tot el que existeix està regit per la llei del logos, que és alhora foc etern, i com a foc està contínuament canviant en una tensió entre contraris.

Lucía C. Pino. Non-Slave Tenderness 113 1331, 2018. Peces 2, 3 i 5. Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. Cortesia Centre Cultural-Llibreria Blanquerna

La desmaterialització que emprenen Antoni Llena (Barcelona, 1942) i Lucía C. Pino (València, 1977) està en relació directa amb una coherent manera de viure i d’entendre el món. Cap dels dos artistes entenen l’escultura como allò purament objectual o des de una fisicitat tangible. Ambdós artistes utilitzen materials fràgils, austers i a voltes de rebuig, per crear peces que a les seves mans esdevenen refinades i subtils; àgils, lleugeres i flexibles: estructures que neguen el formalisme i la matèria tradicionalment entesa. Tal com diu la comissarà de l’exposició, Antònia M. Perelló, en el text del catàleg: “Podem parlar d’un ecologisme contemporani a la base de l’art d’aquests dos artistes que revela una actitud íntima i profundament política”. Peces nues, despullades i descarnades que tenen en comú un concepte dinàmic i variable i que defensen la seva autenticitat. Exercicis desestructuradors i marginals, que creixen i es reforcen amb la interconnexió, tot reivindicant el buit i el silenci. Contenen en ells mateixos la modificació i la metamorfosi continuada que implica el pas del temps. Pràctiques reflexives; actes privats que es carreguen de tot el seu sentit com a extensió de l’íntim treball gràcies a la dessacralització i la humilitat.

Antoni Llena. Vista de Viatge d’hivern, 2003. Col·lecció MACBA. Cortesia Centre Cultural-Llibreria Blanquerna

Lucía C. Pino experimenta amb l’evolució física dels materials que utilitzacom ara plàstics sintètics, fibra de vidre o làtex als que sotmet a processos de transmudament morfològics, tothora buscant el moment en què la mal·leabilitat i l’elasticitat alteren la forma. Per l’efecte del calor, pes, tensió, torsió i plegat i mitjançant processos de compactació i fusió tecnològica transforma i modifica estructures fins a convertir-les en disposicions híbrides, conglomerats de sediments i pòsits heterogenis. Les escultures cartilaginoses, concebudes com a cossos i carcasses, fetes de pells i capes apel·len a la transitorietat, a aquell haver estat una altra cosa i convertir-se en quelcom diferent. La instal·lació que s’expandeix per terra recull les exploracions de l’artista sobre els estats de la matèria i la cristal·lització de la viscositat. Escorcolla el comportament dels materials desconstruint i assajant estructures diferents, ampliant així les formes habituals de lligam entre si i les seves possibilitats de canvi.

Antoni Llena. Groc, 1980. Paper sobre fusta. Col·lecció MACBA. © Gasull

Per la seva banda Antoni Llena, un dels artistes contemporanis més coneguts i amb una trajectòria més sòlida a casa nostra, és un dels pioners en les pràctiques experimentals dels anys seixanta al voltant de l’art conceptual i l’art pobre. La seva creació transgressora i radical assisteix al declivi dels seus delicats papers retallats. La proposta d’aquesta artista examina la transmutació i replanteja tant l’espai constructiu com la idea de volum. Arran de la instal·lació presentada a la Petite Galerie (1969) en la que va optar per prescindir de les escultures de paper que portava preparades i en dibuixà l’ombra que projectaven a les parets, Alexandre Cirici designà la seva proposta com a “art feble”. Són les manipulacions del material i el propi procés el que l’interessa no pas el resultat final; d’aquí que les seves obres adquireixin un caràcter de precarietat i obsolescència. Esquinços, estrips, doblecs, replecs i sutures per tal de reconstruir allò trencat. Amb paraules d’Antoni Llena: “Allò que aquesta exposició té en comú amb les que he fet fins ara és la feblesa. Feblesa no és debilitat. Debilitat entronca amb covardia, por. I, de por, en aquesta obra, no n’hi ha.”

Antoni Llena. Vista exposició Panta rei. Tot flueix. Cortesia Centre Cultural-Llibreria Blanquerna

Les propietats físiques que busquen els dos artistes són la flexibilitat, la mal·leabilitat i la fluïdesa per reafirmar-se en tot allò ínfim amb paper retallat i doblegat en el cas de Llena i amb resines retorçades i plegades en el cas de Lucía C. Pino. Ambdues actituds, impregnades d’una pobresa incerta i amb la voluntat de construir amb allò sobrant, evidencien la fragilitat del món que s’enfonsa i l’arrogància humana que el posa en perill. Aquesta presa de consciència en la insistència en tot allò efímer es manifesta en l’obra d’ambdós artistes quant a l’empremta del seu procés d’evolució, desestabilització i del record del que va ser.

Antoni Llena. Vista exposició Panta rei. Tot flueix. Cortesia Centre Cultural-Llibreria Blanquerna

La capacitat de mutació converteix el conjunt en un espai heraclitià; un panta rei que té el fluir com a constant i que celebra la inestabilitat i la transitorietat. El resultat és una metafísica de la transformació en la que les peces s’adapten a l’espai i viceversa. Deconstruir i construir amb lleugeresa i moviment com a gestos que pleguen un teixit. Obres que ens interpel·len des del caduc i el temporal en un clar desafiament vers les convencions artístiques.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close