General / Patrimoni

La roca que era símbol d’una nova societat jaumina

Hi ha cal·ligrafies belles? Són estèticament boniques les lletres romanes? I els tipus gòtics, carolingis…? Escriure en una pedra sembla assignar un grau d’eternitat al missatge, a l’escriptura i a la bellesa que aquestes obres epigràfiques deixen per milers d’anys a les generacions futures. És el cas d’una roca que simbolitza el naixement a València d’una nova societat jaumina.

No totes les ciutats tenen una partida de naixement a la modernitat tan clara com la té València. És un document mític, màgic, que fins fa poc no es coneixia. Des de fa un any, aquesta pedra que consolida el projecte jaumí de la ciutat de València, s’ha mostrat als ciutadans en una exposició. I ens conta el mite de la connexió amb l’antiguitat, però també ens relata la nova idea de convivència que sorgia de les societats líquides, flexibles i amb nous programes de gestió política: la recerca humanística del Bon Govern.

A València la Casa de la Ciutat va ser el símbol del poder municipal durant més de sis segles. El projecte jaumí era donar poder a una societat de nova planta que ell fundava després de sis segles de dominació musulmana. Els nous “decoradors” canviaven el llampant verd islàmic per un càlid i embolcallador blau cristià. La fundació d’aquesta nova ciutat coincidia amb l’emergència d’un nou món a la vella Europa. El passat feudal de castells i senyors de la guerra se substituïa a poc a poc per repúbliques ciutadanes que començaven a qüestionar el sistema feudal, ple de nobles, monarques i privilegis de la religió.

El món medieval es feia miques davant d’un univers on el dringar de les monedes començava a sonar més fort que l’impacte de les espases. En molts llocs del nord d’Europa i de la península Itàlica, les societats urbanes creixien i plantejaven noves formes de govern. Més lliures, més flexibles, participatives i que tenien tendència a l’humanisme, a la gestió ètica i pràctica i a la justícia social. De mica en mica, naixia una classe social nova gràcies a aquest procés: la burgesia, que esdevindrà símbol del nou ordre vital i que va arribar a posar en dubte l’autoritat dels nobles, de l’església i dels monarques. Per això Jaume I no dubta a fer la Casa de la Ciutat: al principi, un petit edifici, però després es transforma en una construcció imponent. I no només pels alts murs que la constituïen, sinó per allò que representava: el projecte d’una ciutat nova que construeix el Bon Govern. Aquest gran edifici que ara no existeix que el seu espai ara l’ocupa el jardí pròxim al palau de la Generalitat, era el gran vòrtex de poder que centralitzava les activitats polítiques, socials, econòmiques, jurídiques i administratives d’una ciutat que a poc a poc va assolir una gran importància dins de la Corona d’Aragó i a la Mediterrània al llarg del segle XIV i XV.

La roca, vista en la seua integritat, amb les inscripcions.

Fent els fonaments dels nous edificis de la ciutat cristiana cap a 1300, els operaris anaven trobant restes romanes: fragments de frisos, trossos de cornises, columnes, inscripcions… Una d’elles era una pedra que pesava 1300 quilos i en una de les cares tenia un text en llatí: “Gneae Seiae Herenniae Sallustiae Barbiae Ornianae Aug(ustae) coniugi domini nostri Aug(usti) Valentini veterani et veteres”.

La pedra parlava de Gnea Seia Herènnia Sal·lustia Bàrbia Orbiana, esposa l’any 225 dne de l’emperador Alexandre Sever. I més avall parlava que l’oferien a aquesta emperadriu els “valentini”. El pedestal i l’estàtua, que era la de l’emperadriu. La imatge de bronze havia desaparegut, però no la pedra. Els habitants de la ciutat jaumina, més de mil anys més tard, van reflexionar sobre el text. Ells eren els “descendents” d’aquells valentini. Ells eren… romans! I que els 1100 anys que els separaven eren un sospir, un parèntesi, un no res… De manera que a l’altra cara van escriure un text que connectava amb els “antics” valencians.

Aquesta obra, per acabament de la sala e per començament de les Corts Civil e de CCC sous, fo feta en l’any de la nativitat de Nostre Senyor MCCCLXXVI, estants iurats de la ciutat de València los honrats En Berenguer Dalmau, cavaller, En (Pere) Mercader, generós, miser Iacme Iofre, En Pere Iohan, En Martí de Torres e En Pons Despont, ciutadans de la dita ciutat”. La inscripció llatina —convenientment actualitzada amb la gòtica catalana— la van posar a la cantonada de la nova Casa de la Ciutat el 1370. Era un bon símbol: el passat islàmic es convertia en “només” l’aresta de la pedra. Un “no res” cronològic. Perquè la “roca” esdevenia la proa del símbol d’una nova societat, d’una república de mercaders regida per un rei… La Casa o Sala era el vaixell, i els tripulants els ciutadans. El mascaró de proa era la “roca”…

Detall de la inscripció on es pot veure clarament el terme llatí “Valentina”.

És quan València està consolidant-se dins dels Estats de la Corona com una societat dinàmica, emprenedora i amb ganes d’innovar. El projecte urbanístic està fent i consolidant nous edificis per als nous càrrecs i les noves formes de govern més assembleàries, més parlamentàries. La ciutat contempla la construcció d’esglésies, bordells reglamentats, esglésies, llotges, portes, muralles, valls… Però com tots els passats mítics, aquesta ciutat necessita un relat potent, una història màgica que els connecte amb la memòria, amb els orígens. I trobem una pedra que actuarà de frontissa entre la gènesi i el seu present. Una reflexió interessant que ve de la fundació de la ciutat jaumina del segle XIII: ells —els ciutadans del segle XIV— són els descendents de Roma, de la romanitat, d’aquella antiguitat perduda entre fogueres inquisitorials i biblioteques secretes.

De fet, els musulmans de Balansya coneixen el rei Jaume com “el rum”, el “romà”. En aquella ciutat de nova planta creada el 1238 per decisió del rei Jaume I es respira romanitat. Així ho decideixen els prohoms que volen construir la nova Casa de la Ciutat, el cor de l’urbs. Són tan “descendents” de l’antiga Roma que agafen una inscripció romana d’un metre setanta, escriuen al costat els seus noms i la posen com a proa del nou edifici, que representa la nova ciutat: “una república de mercaders”. Ells són el vaixell; la pedra n’és la proa…

En aquella nau col·lectiva hi havia arxius de govern, de gestió, d’administració, documents notarials que reconstruïen la vida de persones que de mica en mica formaven societats, informes de successos, clams i crims, diaris de sessions del Consell, dietaris dels càrrecs més importants, els llibres del Racional, que era l’home que connectava els grups socials amb la monarquia, una mena de superconseller de transparència i d’hisenda…

Il·lustració dels llibres del Racional.

La “roca” se sustentava pels pilars de govern —del Govern que havia construït— amb l’ajuda d’una tradició i d’un bon equip, un personatge extraordinari: Francesc Eiximenis. El seu Regiment de la Cosa Pública era el full de ruta que resumia, millorava i optimitzava Usatges, Furs, Costums… Era la guia perquè la “roca” continués existint. Era una mena de decàleg, de llibre d’instruccions: “El primer fonament és no amar-se massa a si mateixos ni a les seues coses… El segon és que poses fre a la llengua i no ofengues mai ningú… Penseu en la Concòrdia i en la Pau… Evita l’orgull, l’enveja i la ira… El sisè és que la Res Pública s’ha de mantenir més i millor amb bons costums i no amb les armes… Pensa en la concòrdia i en la pau… El setè fonament de la República són unes virtuts superiors i meravelloses: Concòrdia, Observació i flexibilitat de les lleis, Justícia, Fidelitat i saviesa del Consell…”.

Ara mateix, sembla que algun d’aquests pilars de la terra proclamats a principis del segle XV són molt més moderns, socials i progressistes que moltes actituds del poder actual… Però cap al 1515, el Regiment, el patrimoni i gran part de la memòria de govern va anar desapareixent. La nostra monarquia havia passat a ser digital, i ens governaven a distància… I la “roca” es va esvair com tota la memòria de ciutat, de Regne i de Corona. La “roca” es va esmunyir fins a arribar als magatzems d’un museu…

Les riqueses de la Casa o de la Sala es van cremar, vendre o aprofitar per a uns altres edificis. El sostre de la Sala Daurada, que Alfons el Magnànim no parava de mirar aquell dia de 1418, va anar a parar a un magatzem. Tramoyeres el va recuperar i el va col·locar al sostre del Consolat de Mar, al costat de la Llotja de mercaders. Els retrats dels reis de la Corona van estar a punt de ser aliment del foc, però en últim moment es van salvar. Ara, els quatre que queden són al MNAC. I algunes escultures de la Sala dels Àngels les podem trobar en una obra singular que hi ha a la casa de les Roques: és la Roca València que —en part— es va fer a mitjan segle XIX amb les restes d’aquelles figures angèliques que molestaven. Com la pedra, que va quedar oculta i muda.

Alfons el Magnànim, un dels reis del fris de la Sala Daurada. El retrat és de Jaume Mateu.

Però encara en la foscor, aquella roca proclamava en silenci allò que escriví Enric Prat de la Riba en algun moment: “Les paraules vives no són fórmules immòbils, com les inscripcions buidades en la duresa rígida dels marbres o dels bronzes, sinó carn i sang del poble que les diu”

Encara que aquesta pedra formava part de la col·lecció d’inscripcions i làpides, mai s’explicava què era. Fins i tot, en la nova musealització dels anys 70 i 80 del Museu de Belles Arts de València, s’exposava en companyia d’altres pedrots més o menys significatius al claustre de l’edifici… Fins que la van “guardar” als magatzems del museu. De manera que un dels documents més importants identitaris de la ciutat va dormir anys i panys en la foscor freda d’uns passadissos.

La pedra angular de la ciutat, la pedra que ens conta l’apassionant història del naixement dels “valentini” i dels “valencians” i valencianes, s’exhibeix avui més dignament al Museu d’Història de la Ciutat a Mislata. Al costat del mosaic romà de la Medusa trobat al carrer del Rellotge Vell. Perquè és el principi del mite.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close