La Fundació Joan Brossa acull, des del 4 de desembre de 2019 fins al 12 de gener de 2020, l’exposició La sala prohibida amb la qual es vol mostrar al públic l’univers privat d’un personatge enigmàtic que a l’altell de casa, fora de l’entorn comú, disposà d’una cambra d’accés vetat on feia muntatges i escenografies extravagants amb nines i ninots. En aquesta cambra hi va retenir durant més de vint anys i sense que ningú ho sabés el seu secret més ben guardat que amagà, sempre, com una petita relíquia.
La sala prohibida
Fundació Joan Brossa
fins al 12 de gener de 2020
Quan el protagonista de la història va morir ara fa dos anys, la família tornà a entrar, després de molt temps de tenir-ho prohibit, a aquella sala, descobrint, així, un jardí de les delícies inaudit, personal i misteriós liderat per imitacions barates de Barbies i Kens i a on la felicitat, la fantasia i el plaer s’expressaven lliurement fins al paroxisme. Amb tot, la dona i els fills decidiren desfer-se de les peces i vendre-les a un grup d’antiquaris i col·leccionistes amb la condició de no desvetllar-ne mai la identitat de l’autor. Per això, de l’home que s’amaga darrera d’aquesta creació desenfrenada no se’n sap gran cosa, tan sols que havia sigut enginyer i que el seu nom i el seu cognom els componien les inicials P. M. Més enllà d’això, el buit; només un joc de probabilitats i combinacions infinites de clara essència brossiana.
Un subtext kitsch bombeja persistentment entre les peces i configura, així, el món imaginari i colpidor que articulà el seu creador desconegut. La majoria dels conjunts exposats representen nines en actitud festiva que, embolcallades per una aura d’hedonisme innocent, superficial i primigeni, ballen o juguen al ping pong, mentre que les altres agrupacions, en un mateix estat de joia i alegria, i a on també hi apareixen homes, emulen pràctiques sexuals.
De fet, l’autor manipulava i intervenia d’una manera molt basta i rudimentària les joguines afegint-los atributs i complements del món adult que en modificaven el seu estat original, com per exemple l’ús de pèl púbic o la recreació dels genitals. Igualment, gran part dels conjunts estan adaptats a caixes de música que permeten, gràcies al seu mecanisme, el moviment manual de les figures així com la reproducció de les melodies que van, sorprenentment, del Für Elise de Beethoven a la banda sonora de la sèrie infantil Barrio Sésamo.
Però en aquesta mostra, més enllà de la mera exhibició de les peces, s’ha volgut recrear el refugi, sòrdid i particular, que acompanyà durant anys al seu creador qui, en la soledat, erigí un espai íntim de connotacions quasi sagrades on s’hi submergia i, en secret, donava carta blanca a les seves fílies. És per això que una taula d’escriptori, una consola amb mirall i diverses cadires configuren l’atrezzo, caspós i caduc, que intenta reproduir la que fou, ara ja en verb pretèrit, aquella sala prohibida.
Des de l’anonimat i l’aïllament, i estructurant-se sense saber-ho sobre les bases de l’Art Brut, l’autor realitzà un univers material que, per se, no responia a cap ambició artística, però és en aquesta no pretensió que el conjunt d’objectes ha adquirit, des de la seva troballa i posterior posada en escena, un caràcter artístic. Amb tot, l’exposició no delimita cap marc teòric sinó que deixa en tot moment la porta oberta a múltiples lectures i, el més important, no fa judicis de valors perquè parteix de la desconeixença absoluta. L’objectiu és clar: traslladar a l’espai públic una realitat personal a voltes desconcertant que s’havia mantingut oculta durant anys per tal de rescatar-la del silenci, fer-la visible i obrir-la al debat.
El resultat final és inevitablement inquietant però estranyament entranyable. L’espectador camina, encarnat en un voyeur, sobre un mar d’incertesa intentant desxifrar en va un món personal farcit de codis i simbologies psicoanalítiques que se li escapen. A la Brossa, la llibertat està servida. Aquí, que cadascú interpreti el que vulgui.
