General

La serpent de Manlleu

Un dels noms amb el qual els grecs denominaven la península ibèrica era Ophiusa, que vol dir terra de serps.  Cal anar amb cura encara a hores d’ara amb els saures reptadors. La picada d’escurçó és ben perillosa, com bé diu el refrany: “Picada d’escurçó, no hi és a temps l’extremunció”.

Al país hi repten dues menes d’escurçons que ocasionen inquietuds i preocupacions. Cada any provoquen ensurts, sobretot amb els desaprensius i la mainada.

A parer de la tradició, les serps, quan es fan velles, esdevenen serpents. Els creix una cabellera llarga, entre les crins de la qual fulgeix una pedra lluminosa. Cap serpent pot viure sense aquest pedruscall, i mai l’abandona, exceptuant quan va a beure aigua, temorosa que li caigui en una bassa o corrent i la perdi, cosa que li pot causar la mort. Aquestes pedres precioses propicien riquesa i benestar als agosarats que n’aconsegueix una.

Com els dracs, hi ha serpents que viuen dins de coves i guarden tresors.  Les històries, contalles i llegendes de serpents, d’una altra banda, no són rares al país. A l’església rural de les Encies de la vall d’Hostoles,  a la Garrotxa humida i boscosa, havien guardat fins no fa gaire el carboncle d’una serp terrible.

Però la serp de la qual ens ha arribat més notícia és la de Manlleu. Divulgada la seva presència per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, iniciativa que s’encetà el 1922 i que va ser estroncada per l’alçament dels facinerosos a la mal anomenada Guerra Civil.

La llegenda de la Serp de Manlleu, que es menjava tota una garrinada amb la truja i la porquera, i feia altres estralls, va quedar escrita en la cançó popular que comença:

Part damunt de Manlleu
n’hi ha una pollancreda;
n’hi ha un serpent molt gros,
esgarrifós de veur
e.

S’ha menjat un bover,
els bous i la carreta,
un piquet de soldats,
llances i baionetes.

I és que Manlleu, capital del Ter, excita l’imaginari a causa de la boira baixa persistent de l’hivern i les giragonses d’aquell important curs fluvial. Situat a peu del Collsacabra i de la talaia de Bellmunt, on  llampeguen els núvols elèctrics durant les tempestes.

Fa molt de temps, en la roureda comunal coneguda com la Devesa, espessa i perdedora, un indret ombrívol on gairebé mai ningú no gosava fer-hi cap perquè se sabia que en l’espessor s’hi amagava un serpent colossal. Una bèstia enorme, gran com un paller, proveïda d’una cabellera abundosa coronada amb un diamant. Qui sap d’on provenia.

La gent de Manlleu és agosarada. Molts, tanmateix es feien enrere davant qui aguaitava a la Devesa.

Els serpents també eren símbol de saviesa i endevinament. Les pitonisses de l’oracle de Delfos retien honor al drac Pitó

En una ocasió, un xicot entrà al bosc amb un propòsit concret, i esperà l’oportunitat sense passar ànsia.  Finalment, aprofità l’ocasió per robar la pedra preciosa. La serp s’havia tret el pedruscall per beure i s’havia capbussat al Ter. D’un rampell, com si tingués un ressort amagat al paner, el xicot s’aixecà d’un bot i va córrer fins on s’havia submergit la serpota, va remenar en una bardissa on hi havia dipositat la pedra, l’agafà i va fugir cames ajudeu-me.

El noi s’amagà al mas, però encara no havia comprés amb qui se les havia. I certament el serpent, ensumant amb las llengua bífida, no trigà a arribar davant el portal. Aleshores, començà a picar la porta del casal amb la cuassa immensa. El jove, però, se la sabia llarga i se li acudí una juguesca. Va  anar a la cuina i  va agafar un morter ben gros i amagà el diamant sota l’estri. Entretant, l’animalàs havia  esbotzat la porta.  Com una exhalació, escorcollà la casa i, quan entrà a la cuina, va flairar el diamant i descobrí que es trobava sota el morter. I s’enroscà amb la intenció d’esmicolar-lo. Però malgrat l’esforç titànic que feia, el serpent no podia esclafar el marbre amb què estava fet aquell cossi de lligar condiments. I tanta força va fer, i tant va estrènyer el morter amb els anells de la seva musculatura que, de copi  i volta, rebentà, enroscat encara en aquell atuell.

El terrabastall, no va passar desapercebut a la població. Tothom va anar a veure què havia passat al mas i, en descobrir el serpent mort, van respirar alleugerits. I van agrair l’heroïcitat del noi que es va callar que ho havia fet per pur interès. El pares del xicot van decidir, aleshores, com a agraïment, d’oferir la pedra preciosa a la Mare de Déu de la Font. I diuen que es va estar resguardada en aquella volta excavada on rajava l’aigua  fins que durant la guerra del francès, els napoleònics se l’emportaren.

Manlleu encara ret homenatge al venciment de saure. Qui vagi a aquella població per la festa major d’agost, podrà veure representada la llegenda del Serpent de Manlleu amb un espectacle de llum i foc on tota la vila hi participa. L’espectacle comença quan es fa fosc, a la banda de la Devesa. Uns vailets roben el diamant al serpent i travessen el riu mentre els diables fan un espectacle de pirotècnia. Quan el serpent s’adona del robatori, travessa el Ter i es dirigeix al Museu Industrial del Ter. En arribar-hi, la gent fuig. Els diables representen la fúria de la serp, mentre aquesta persegueix els vailets per tot el poble. A la plaça de Dalt Vila la coral Serpent Canta entona la cançó d’aquells fets extraordinaris, i tothom baixa fins a la plaça Fra Bernadí per amagar el diamant en un morter gegant. Allà, el Serpent mor ofegat i Manlleu canta de nou la seva llibertat.

Eva va ser temptada per una serp i Manlleu per la serpent de la Devesa

Potser, qui sap, diríeu que tot plegat és una contalla. En canvi, en el llibre Les serps impossibles, dels investigadors Jesús Avilès i Feliu Torrents, editat per Pagès Editors, no fa gaire, ens parlen d’albiraments de serps desproporcionades per tot el país. No sols es guipen ovnis i bigfoots pel món, també serps, a l’antiga Ophiusa, si sabeu mirar amb atenció.

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close