General / Patrimoni

La tomba d’una reina

És un dels cenobis més importants dels territoris de parla catalana. El convent de les Clarisses de València. Allí va exercir tasques d’estat i de govern la reina Maria en absència del seu marit, Alfons el Magnànim. I allí Isabel de Villena va fer una de les obres més importants de la literatura medieval catalana: el ‘Vitae Christi’. I europea. Van ser amigues i van mostrar la dignitat femenina en uns moments en què això era molt difícil.

Els habitants de la Corona d’Aragó tenim alguns panteons reials: Sixena, Sant Joan de la Penya, Poblet, Ripoll, les Seus de Palma, Barcelona, València, Santes Creus, Pedralbes… I el convent de les Clarisses de València. Ara es coneix com el monestir de la Trinitat. Allí dins, dins del seu claustre hi ha la tomba d’una reina: Maria de Lancaster, princesa de Castella i reina de la nostra Confederació. Cap a 1420 es casà amb Alfons el Magnànim, el rei de la Corona. A la seua tomba veiem les armes de Sicília, de la casa de Lancaster, de Castella i d’Aragó. Va morir ací, pocs dies després d’assabentar-se que el seu espòs, el rei, havia mort mentre “fruïa” d’un llarg Erasmus a Nàpols. De fet, la reina Maria es refugià al monestir de les Clarisses perquè el seu reial consort l’havia carregada amb la responsabilitat de gestionar i administrar els territoris ibèrics dels seus reialmes. L’havia abandonada, mentre ell marxava cap a les seues cobejades platges –i altres delícies– napolitanes.

Maria va ser un exemple de gestió i de responsabilitat, sobretot en un moment tan especial. Però sempre va estar ajudada per la fascinant Isabel de Villena, l’abadessa del cenobi. Elles van organitzar i dignificar –entre altres coses– la pràctica de la prostitució de la ciutat. La reina Maria –a més de fundar i dotar el convent– va crear el primer col·legi de farmacèutics del món, cosa que demostrava la seua visió racional i pràctica de la vida. Davant de la misèria, ella sabia que amb la higiene, la prevenció i la medicina les coses anirien millor. Quan morí la reina, va voler soterrar-se ací, a la seua autèntica casa, ja que el palau reial –molt proper– li quedava llunyà emocionalment. L’espiritualitat franciscana pròpia dels nostres monarques, i el bé comú la van omplir molt més que els afanys de grandesa del seu home al qual no va veure en anys.

Monestir de la Trinitat.

El 1446 la reina Maria de Castella, acompanyada pel bisbe Alfons de Borja i futur papa Calixt III, dipositava el seu anell d’or sobre la primera pedra que valdria per a construir el monestir de la Santíssima Trinitat sobre l’espai d’un altre més antic, el de Sant Guillem, un hospital dels Trinitaris.

Ara eren Clarisses, xiques i vingudes de Gandia, les noves monges. La reina de la Corona d’Aragó es casà amb Alfons, però aquest la va repudiar de fet immediatament: no podia donar-li fills, i això en una monarquia és el pilar bàsic de la supervivència de la Corona. Ell se’n va anar a “pair” el disgust, i ella ho va sublimar tot sent una excel·lent gestora i administrant admirablement una nació medieval: el Regne de València, el Principat de Catalunya, el Regne d’Aragó i de Mallorca, Nàpols, Sardenya, Sicília… Un estat flexible articulat en territoris diversos organitzats no com un imperi, sinó com una confederació d’estats sobirans independents que compartien un rei. De fet, la reina Maria era la “lloctinent” de la Corona.

Tot i que habitava al Palau Reial, en aquest convent tenia habitacions pròpies. Arribà a estimar tant tot açò que va voler soterrar-se ací com a monja, i no a Poblet com ho feien els nostres reis i reines des de feia molt temps. I com va fer el Magnànim. En el moment de la mort i davant de tots els prohoms de la ciutat, Regne i Corona, mossèn Galceran Oliver, tresorer general de la reina, s’adreçà als presents en veu alta “Digau, senyors,… aquesta dona, senyora e reina que jau en aquest llit… és la reina Maria, muller e relicta del molt alt senyor dom Alfons, rei d’Aragó e de les dues Sicílies, d’alta recordança? Coneu-la per aquella?” Tots els presents –indicant amb el dit el cos inerme de la reina– contestaren que sí. Per a comprovar que realment havia mort: “e lo dit mestre Gabriel Garcia posa una candela encesa en dret e molt prop de la boca de la dita senyora, e tench-la-hi per una stoneta. La dita senyora no alena gens. Després li posaren un got de vidre transparent ple d’aigua al pit. I comprovaven que no es movia. “Eren i són senyals de persona morta”, acabava el dietarista.

Les despulles de la reina, l’any de la riuada.

La reina Maria encara va patir un ensurt més: el 1957, l’any de la gran riuada, l’aigua va destrossar el claustre de les Clarisses que es troben vora riu. La força del líquid va foradar el mur del panteó i va mostrar el taüt destrossat de la reina. Les mongetes van tornar a col·locar la reina Maria d’una manera diferent de com estava. La van traure de la caixa i la van seure en una cadireta de boga. I la van tornar a tapiar. Ara la reina Maria està emparedada i asseguda en una trona que té molt poc de celestial… Però suposem que molt més còmoda. I així passà a l’altre món.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close