Després d’anys de sestejar en la desídia, el Govern ha començat a moure el cul per millorar l’eterna precarietat dels professors associats a Catalunya. Finalment, l’administració dedicarà una partida (encara misèrrima) a pal·liar la situació dels centenars d’acadèmics del país que s’ha mig podrit tot esperant una plaça mínimament estable a la universitat de la tribu. La mesura no canviarà el deute històric del Govern amb tres generacions de professors obligats a fer carrera en unes condicions dignes del tercer món, però si més no (com admetia, amb el seu deliciós i habitual estoïcisme el conseller Joaquim Nadal) és millor que no fer res, que és justament allò que ha perpetrat la nostra administració durant massa lustres.
Caldrà veure si les universitats acaben d’estabilitzar els més de 800 professors que —teòricament— podran esdevenir fixos amb el nou pla; però en aquest nostre païset de mínims, resulta si més no lloable que Nadal hagi fet una cosa tan inaudita com és gestionar pensant en termes de futur. Encara hi ha molta feina pendent car, amb la nova llei d’universitats dels espanyols, encara hi ha professors que podran arribar a tenir un contracte indefinit però amb menys hores de docència. Com que els legisladors fan aquella cosa tan analfabeta de pagar els professors per hores lectives (com si les classes no necessitessin preparació ni les carreres acadèmiques un temps d’investigació paral·lel a l’aula) això implicarà molt sovint més estabilitzat però encara més mal pagada. Un drama, vaja.
Tot això que us conto no només són falòrnies que afectin l’avorrida existència dels acadèmics. La salut cultural d’un país es funda i s’estructura, primer i abans que res, en l’excel·lència de les seves facultats. De fa molts anys, i per molt que ens pesi, les nostres universitats no només han perdut prestigi sinó que, en el cas de les humanitats, demostren una invisibilitat espantosa. Reconeguem-ho sense embuts: l’opinió de l’acadèmia no importa quasi ningú i la irrellevància dels nostres professors en la discussió pública resulta més que alarmant. Això no és culpa dels acadèmics, només faltaria, sinó d’una deixadesa contínua de l’administració catalana en la cura del seu estatus i salut laboral.
Fa ben pocs anys, siguem sincers i desagradables, la majoria dels membres de la meva generació hauríem venut mare i pare per assolir una palestra universitària i el prestigi resultant. En l’actualitat, els amics coetanis que veig pencant a les facultats nostrades foten una cara de necessitar quilos de diazepam, pobrets meus, i molts d’ells acaben fotent el camp de les universitats catalanes perquè els surt més a compte treballar de qualsevol altra cosa. El desànim, cosa ben lògica, s’acaba contagiant a un alumnat a qui s’encomana la tasca enorme d’estudiar unes llicenciatures que el mercat laboral (i la cultura política del país) menysprea sense embuts.
Deia Adela Cortina fa poc al diari progre dels enemics que la cursileria de la nova llei d’universitats (LOSU) per la qual no vol deixar cap estudiant left behind no hauria de comportar que les facultats es convertissin en guarderies de nens desmenjats comandats per professors que no tenen prou recursos (ni llibertat!) per ensenyar, sinó en una oportunitat per universalitzar l’excel·lència acadèmica entre la major part d’estudiants possible. El prec de l’eticista viu molt lluny de la realitat i el futur de les universitats s’acosta més a la mediocritat i la parsimònia. La cosa és especialment aplicable a la nostra tribu, un indret on la universitat només és notícia perquè no hi és. Es comença a fer alguna cosa, i servidora ho agraeix; però la veritat és que fem tard, molt tard. Massa tard, vaja.