General / Patrimoni

La Valltorta, retorn al futur

És un dels conjunts d’abrics d’art rupestre més nombrós del món: al llarg d’una vall s’estenen més de 20 localitzacions de figuracions d’una part de la vida de fa uns 7.000 anys: és la Valltorta, a l’Alt Maestrat, un escenari corprenent amb un riu sec encaixat entre congostos. Milers i milers d’anys han anat construint un dels paisatges més impressionants i salvatges del nostre país.

Només els grills de la nit trencaven el silenci. El cap del grup va dibuixar amb el braç musculós i brut un cercle en l’aire. Amb un dit ple de pigment roig anà a un dels murs i esbossà una silueta. Mentre el dibuixava, el xaman llançava a l’atmosfera humida una imperceptible lletania. Estava convocant aquells animals perquè anaren a beure al riu al més aviat possible. Allò que s’estava dibuixant i contant havia de passar en un futur.

El que més ens admira de l’ésser humà és la seua capacitat d’expressar-se i de transmetre les seues vivències a través del temps. Un dels llocs on es concentra una gran quantitat d’informació dels nostres ancestres és al barranc de la Valltorta. Allí hi ha centenars d’humans i animals pintats, capturats en un imaginari ambre de temps.

Fins fa no res, continuava sent un santuari màgic. De fet, el papa Calixt III, el primer Borja papa, cap a 1450 de la nostra era, va prohibir que se celebraren misses en un abric rupestre amb cavalls i cérvols pintats a la Valltorta. Això demostrava que la funció ritual, sagrada i màgica d’aquells llocs continuava existint en l’edat mitjana, molts milers d’anys després de ser pintades.

Un indret que és una de les reserves de pintures rupestres més importants d’Europa. No només haurem de viatjar en l’espai, sinó que ho farem a través del temps. Ens situem a l’actual barranc de la Valltorta al Maestrat, on hi ha un conjunt de pintures rupestres de l’arc mediterrani molt important.

Pintures rupestres de la Valltorta.

Actualment, els elements distintius de la Valltorta són les pintures rupestres, l’arquitectura rural en pedra seca, un variat entorn biològic i el seu museu. Un museu que actua com un centre d’acollida del visitant.

El paisatge de la Valltorta té un interés extraordinari independentment de la seua bellesa salvatge, trobem un paisatge humanitzat, modelat pels sistemes tradicionals d’explotació agrícola i ramadera: abans d’arribar al “país de les pintures” el visitant té temps d’admirar barraques, marges, sénies, assagadors… Si fem silenci, encara ens pot sobrevolar una àguila perdiguera o se’ns pot acostar una cabra salvatge. El lloc era un punt privilegiat on ramats d’animals entraven dins d’un gran congost del qual era impossible eixir-ne. Els homes i les dones els esperaven al final i a alguns els provocaven la mort.

Tot va començar quan un enamorat de la terra que feia prospeccions passejava el país: el 1903 Joan Cabré descobrí a Cretes una balma amb la representació de tres cérvols i un bou. Poc temps després, els membres de l’Institut d’Estudis Catalans van anar descobrint a les comarques del nord de Castelló, Lleida i sud de Tarragona enfonsaments superficials de les roques que contenien un tresor inesperat: imatges d’un passat perdut que ells ajudaven a recuperar.

A la Valltorta es coneixen 21 abrics amb art parietal, una manifestació icònica que forma un cercle a la vora de la Mediterrània: ocupa gran part de la zona costanera oriental de la península Ibèrica, Itàlia i el nord d’Àfrica: concretament a Tassili i a la Valle Camonica a la Lombardia…

La Venus de la Valltorta.

En aquestes concavitats apareixien éssers humans –homes i dones– que feien accions individuals i col·lectives: en aquelles representacions que s’havien conservat durant més de 6000 anys observàvem humans caçant, recol·lectant, lluitant… Encara que la major part de pintures eren de petit format i molt esquemàtiques, transmetien un moviment gairebé cinematogràfic. Moltes d’elles ens mostraven una activitat que es podia deduir a través de la visió de les imatges… Però també hem trobat figures aïllades que ens relaten històries individuals: a les covetes del Puntal observem una figura femenina que ens porta a models paleolítics de La Magdaleine a Tarn o a formes més recents del nord d’Àfrica. També al mateix cingle trobem un possible cadàver: un antropomorf en posició fetal i ventre globulós…

Dels animals associats als humans que hi apareixien podríem concloure que la fauna pertanyia a una pulsació càlida de la part final del període que donà una fauna semblant a l’actual: hi veiem cérvols, senglars, cabres, conills… De fet, algunes accions es relacionen molt amb els grups humans caçadors recol·lectors en un procés de sedentarització que durà encara milers d’anys.

Als abrics es pinten figures humanes i animals de gran naturalisme, més marcat en la fauna, sempre de color roig amb diferents tonalitats. Hi ha cérvols: mascles i femelles, cervatells, cabres salvatges, senglars, bous, cavalls, gossos, llops, insectes… En aquell moment, l’animal més potent de tot l’ecosistema era el bou. Possiblement, uns bous enormes, que posteriorment els romans els conegueren amb el nom d’urs. Eren tres vegades més grossos que un toro actual. Els darrers exemplars van desaparèixer d’Europa en el segle XVII a Polònia. És normal doncs que els humans de la Valltorta consideraren aquell animal com sagrat. N’eren pocs, poderosos, anaven en grups, pasturant tranquil·lament fins que arribava l’època de zel on les envestides dels mascles per fer-se els fatxendes davant de les fràgils parelles s’escoltaven a sis quilòmetres. La caça d’un ur implicava tenir el rebost ple una bona temporada. Era l’animal admirat i temut per excel·lència. La imatge de la potència, de la força… Alguns d’aquests animals tenen fletxes clavades al ventre, al coll o al llom. Els humans apareixen armats amb arcs i fletxes, disparant, ferits… Les imatges femenines són més escasses i porten faldilles llargues, ajustades als malucs i amb el tors descobert. A les Coves del Civil hi ha la representació d’una possible dansa guerrera. Les figures poden trobar-se aïllades o formant part d’una gran seqüència col·lectiva que ens conta un moment de caça.

Frobenius trobà segurament en un racó perdut del Congo a principis del segle XX, els fills d’aquells caça-recol·lectors que convertiren llocs com la Valltorta en un santuari propiciatori de caça fa uns 7.000 anys. Un dia de 1900 Frobenius demanà al cap de la tribu pigmea que matara un antílop. Ell suposava que la cosa seria fàcil, però l’home -a través del torsimany- li va fer entendre que sí, que ho farien. Però necessitaven preparar-se.

Detall de les pintures.

Van buscar un pujol elevat i Frobenius es va posar amagat per veure què feien aquells homes. Els pigmeus aparegueren en la foscor: tres homes i una dona. Els homes s’ajupiren, netejaren d’herba un petit quadre i l’allisaren amb les mans. Un d’ells dibuixà alguna cosa en aquest espai amb l’índex, mentre els seus companys formulaven una mena de lletania o encanteri. Aleshores, es feu el silenci. El sol aparegué a l’horitzó. Un dels pigmeus, amb una fletxa al seu arc, es col·locà al costat del quadre. Uns minuts després, el raig del sol il·luminà el dibuix als seus peus. En aquell moment la dona va estendre els braços al sol i va dir paraules incomprensibles. L’home llançà la fletxa i la dona tornà a cridar, mentre es dirigia lentament cap al poblat. Els pigmeus saltaren als matolls mentre el cap llançava una fletxa al coll de la silueta d’un antílop d’un metre de gran.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close