A principis d’agost, el Front Popular d’Alliberament de Tigre, el grup armat que s’oposa al govern etíop en el conflicte present a la regió nord del país, ha ocupat la ciutat de Lalibela (cf. el número anterior, p. 12), un dels testimoniatges més extraordinaris de les civilitzacions africanes medievals, i, des de 1979, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO.
El risc que aquest patrimoni històric tan important resulti afectat i malmès a causa del conflicte armat és molt elevat; d’arreu del món han arribat reaccions i demandes de protecció, tan d’adreçades al Govern com als rebels. Ara per ara, tanmateix, la situació és incerta. Lalibela és un lloc únic al món per la seva història, i, per les excepcionals estructures arquitectòniques enterament esculpides a la roca d’un turó format per escòries basàltiques d’origen volcànic. La ciutat es troba a més de 2.000 metres per sobre del nivell del mar.
L’assentament de Lalibela va desenvolupar-se, a partir del segle V, sota la influència del regne d’Axum, ciutat situada uns 400 kilòmetres cap al nord i que va tenir el seu apogeu entre els segles I i VII. El regne axumita, estretament lligat a les civilitzacions contemporànies del Iemen (Sabà i Himyār) i Núbia, va ser un dels més importants de l’Àfrica antiga, i un dels primers en adoptar la religió cristiana al segle V. Pels volts del segle VII, el declivi del regne d’Axum, causat per una explotació excessiva dels recursos naturals, i com a conseqüència de les incursions àrabs des del mar Roig, va concloure amb l’abandonament de la ciutat. El poder va passar a la dinastia Zagwe, el primer sobirà de la qual, Yemrehanna Kristos, va traslladar el centre neuràlgic del regne cap a l’altiplà d’Etiòpia, al sud d’Axum, on va fundar una nova capital a uns 200 kilòmetres. A tall de testimoni, en resta la important església rupestre que duu el mateix nom. Aquest assentament encara no n’era reeixit, quan el germà del rei, Gebre Meskel (1162-1221), qui havia adoptat el nom de Lalibela (que vol dir “les abelles reconeixen el seu domini”, en base a la llegenda que un eixam d’abelles va envoltar el seu bressol quan va néixer), va heretar el tron, va desplaçar la capital encara més al sud, a la ciutat anomenada Roha, que, des d’aquell moment, va prendre el seu nom. El rei Lalibela és actualment venerat com a sant per l’Església ortodoxa etíop; segons la llegenda, va tenir en somnis la visió de Jerusalem, que Saladí havia conquerit feia no pas gaire (1187), i va decidir-se a transformar la ciutat en una Nova Jerusalem, tot batejant-ne les diverses zones amb noms bíblics. Lalibela esdevingué la capital de l’Imperi etíop medieval fins al segle XIII, i el lloc de pelegrinatge més important per als fidels de l’Església ortodoxa etíop Tawahedo, que fins al 1959 va formar part de l’Església ortodoxa copta d’Alexandria d’Egipte. El rei Lalibela va transformar del tot l’assentament rupestre preexistent, i hi va fundar onze esglésies.
Aquesta història que, tot i ser una llegenda és àmpliament defensada pel clergat local, sosté que Lalibela va fer construir les esglésies en molt poc temps, amb ajut dels àngels. No obstant, els arqueòlegs han calculat que van caldre entre 20 i 25 anys per transformar la ciutat. Totes les esglésies de Lalibela són monolítiques, excavades a la roca i esculpides i decorades, tant a l’exterior com a l’interior, en un estil lliurement inspirat en els elements arquitectònics de l’antiguitat clàssica i del regne axumita. Les onze esglésies es troben en tres zones diferents. A la zona Est, la més antiga, hi ha les que deriven d’adaptacions d’edificis preexistents: Biete Amanuel (Casa d’Emmanuel) que tal vegada fou una antiga capella reial (Foto 2); Biete Qeddus Mercoreos (Casa de sant Mercuri/Casa de sant Marc evangelista), que podia haver estat una antiga presó; Biete Gabriel-Rufael (Casa dels àngels Gabriel i Rafael), una antiga residència reial. En aquesta zona hi ha també dues esglésies de nova construcció: Biete Abba Libanos (Casa de l’abat Libanos, que fou, probablement, l’artífex del projecte de la ciutat; Foto 3) i Biete Lehem (Betlem, “la Casa del pa”, en hebreu). Al nord hi ha les esglésies de Biete Medhane Alem (Casa del Salvador del món; Foto 5), on s’hi troba la cèlebre creu de Lalibela (Foto 4); Biete Maryam (Casa de Maria; Foto 6), la més antiga, amb una rèplica de la tomba d’Adam i de Crist; Biete Golgotha Mikael (Casa del Gólgota Miquel), que conté la tomba del rei Lalibela; Biete Meskel (Casa de la Creu), i, Biete Denagel (Casa de les verges). A l’oest de la ciutat hi ha l’església de Sant Jordi (Foto 7), la més refinada de totes i la que es conserva en millor estat. Tot l’assentament rupestre es caracteritza per un sistema de canalització i recollida d’aigües sofisticat i eficient, projectat per l’abat Libanos i basat en tècniques antigues, encara no del tot estudiades, similars a les que es varen emprar en la ciutat rupestre de Petra. Cada església disposa d’un pou o cisterna amb una fondària meticulosament calculada per tal de garantir la disponibilitat d’aigua necessària durant l’estació seca, i, alhora, evitar provocar problemes d’inundacions durant l’època de pluges. El riu Jordà és un canal artificial de recollida de les aigües connectat a un sistema de distribució hídrica per a tota la ciutat i les zones agrícoles veïnes.
La conservació de les esglésies de pedra de Lalibela ha significat, en l’època moderna, un gran repte per a la disciplina de la restauració arquitectònica. Durant el segle XX, també com a conseqüència de les invasions i les guerres, es van perdre les tècniques tradicionals de manteniment dels edificis, que n’havien permès la supervivència durant segles. En concret, la manca de renovació periòdica de la capa d’argila que garantia la impermeabilització dels sostres va facilitar la infiltració d’aigua i, en conseqüència, va provocar inestabilitat i col·lapsos. Ja a l’època de l’emperador Haile Selassie, particularment devot de Lalibela, arquitectes italians com Sandro Argelini van dur a terme importants obres de reforç i reconstrucció de parts de les esglésies. No obstant, amb la fi de l’imperi l’any 1975, i, amb els conflictes que es van esdevenir posteriorment, l’estat de les esglésies ha seguit deteriorant-se.
El 2007 la Unió Europea va finalitzar la construcció d’unes estructures immenses amb la finalitat de cobrir les esglésies més degradades, intervenció que, des d’un principi, va ser criticada per la Unesco i sotmesa a una supervisió constant per tal de verificar-ne l’impacte. Quinze anys després, s’està valorant la possibilitat d’enretirar aquestes estructures tan poc adients, que han acabat provocant més danys a les esglésies (fortes corrents de vent, microclimes secs, vibracions i sorolls) i, amb els seus fonaments, n’han malmès part de les roques originals. Actualment, el desig de la comunitat local i l’església ortodoxa és reorganitzar el sistema de manteniment tradicional.
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.
