General / Llibres

L’artista sota la piconadora capitalista

Tot i que la precarietat crònica és un tema recurrent en qualsevol ambient artístic i abasta totes les disciplines, un llibre de l’assagista i crític William Deresiewicz (Englewood, 1964) ‘The death of the artist’, editat en castellà pel sempre despert segell Capitán Swing, ha posat de nou sobre el tauler les complexes condicions per a la creació (i sobretot la subsistència) dels seus protagonistes, resumides en el subtítol “Com els creadors lluiten per sobreviure en l’era dels bilionaris i la tecnologia”. Malgrat les especificitats nord-americanes, el text serveix de mirall sobre la situació a casa nostra. I conté una conclusió que distrau el perill de veure els creadors com a gent especial: en acabant, els artistes són víctimes de desigualtats semblants a les que pateixen molts altres sectors.

Certament, els artistes, tot i la seua aura, no són gent especial. Una de les preocupacions del llibre de Deresiewicz, construït sobre la base d’un bon grapat d’entrevistes a creadors i creadores de totes les disciplines, és mostrar amb tota la seua cruesa una realitat negligida per la societat amb la complicitat de vegades dels mateixos artistes: la complicada relació entre art i diners. En contra d’escrúpols molt estesos (“l’art i els diners no tenen a veure”), remuneració i subsistència formen part de l’equació, l’autor posa l’èmfasi en les claus econòmiques. “Crear art porta anys de dedicació, i això requereix un suport, mitjans de subsistència. Si les coses no canvien, una gran part de l’art deixarà de ser sostenible”, argumenta Deresiewicz. I rebla: “L’economia del segle XXI significa Internet i tot el que ha provocat, per a bé i per a mal, però també significa despeses de lloguer, d’habitatge i estudi, els quals augmenten a tota velocitat per sobre la inflació”.

Un context amb conseqüències molt concretes en termes de desigualtat. “En la mesura que hi haja menys diners en les arts en general, més seran un joc de nens rics. I la riquesa es correlaciona amb la raça i el gènere. Si et preocupa la diversitat, has de preocupar-te per l’economia. La idea que “la gent ho farà de tota manera —que si eres un artista de veritat, crearàs art, no importa com— sols pot ser un producte de la ingenuïtat, la ignorància o el privilegi”, alerta Deresiewicz.

William Deresiewicz.

“Per als consumidors d’art”, prossegueix, “mai no ha hagut un millor moment que aquest, almenys si tens en compte la quantitat i no la qualitat, o no et preocupes massa pels treballadors situats en l’altre extrem de la cadena de producció i distribució”. D’alguna manera, allò de bo que aporta l’entorn digital, l’accés sense mediació “tant al públic com a l’artista”, és alhora un obstacle a la professionalització. Deresiewicz no impugna l’art amateur, ni la flexibilitat, la versatilitat o l’extraversió de les noves regles del joc, però planteja preguntes incòmodes per al públic que dona per fet que l’artista és algú fonamentalment vocacional, que no ha de fer front a factures, criar fills i retornar hipoteques. Podríem viure sense artistes professionals? Podríem. Però l’autor trasllada una pregunta pertinent als lectors, en una segona persona tan directa com necessària: “No obstant això, de tot l’art que consumeixes, ¿quant ha estat creat per aficionats? Tret de la banda del teu company de pis, segurament no molt (…) ¿És l’únic tipus d’art que vols tenir disponible, no sols durant la resta de la teua vida sinó durant la resta de la història previsible?”.

L’art és treball

Part del problema, diagnostica Deresiewicz, és la impostura sobre la relació entre art i diners, un cert esquerranisme infantil que considera vulgar vincular creació i remuneració, la qual cosa, sosté l’autor, abona el camp de la farsa i la hipocresia. Professors universitaris ben remunerats que prediquen l’amor pur a l’art, l’escriptora que veu inconvenient guanyar diners per la seua poesia però no rebutja una plaça en un centre universitari, l’escultor que no cobra per exposar però fa augmentar el preu que el marxant cobra per les seues obres, les beques, premis i conferències, l’aura d’independència que acaba dissolent-se a les primeres de canvis, la creació de la il·lusió que les relacions no estan en la base de l’impuls d’algunes carreres… La casuística és interminable. “Darrer del món de l’art hi ha una gran quantitat de privilegis, financers i d’una altra índole, així com un fort desig d’ocultar-los”, denuncia l’autor. I les víctimes principals “d’aquesta conspiració de piadosa fantasia són els artistes, en general els joves, massa ingenus per detectar el doble joc”, dictamina Deresiewicz.

L’art tan sols hauria de ser art, comentava alguna de les persones entrevistades per l’assagista. No obstant això, contraposa l’autor, “l’art és treball”. I si l’art és treball, llavors els artistes “són treballadors”. “A ningú no li agrada escoltar açò. A qui no és artista, perquè malmet les seues idees romàntiques sobre la vida creativa”, diu Deresiewicz. I tampoc volen ni parlar-ne els artistes, “prefereixen pensar que són especials. Ser un treballador és ser com la resta. Tanmateix, acceptar que l’art és treball, en el sentit específic que mereix una remuneració, pot ser un acte crucial d’empoderament”. Una actitud que no comporta ser capitalista o ni tan sols aprovar el capitalisme com a sistema: “Sols significa que vius en una societat capitalista”.

Assumit això, la qüestió és d’on vénen els diners en un sistema en què la música és gratis, el cinema (també l’independent) es pirateja o els avançaments pels llibres es redueixen a causa de les noves regles imposades per Amazon. I el problema rau en com de difícil és trobar les respostes, cada vegada més difícil per la diversificació i multiplicació dels micromecenatges, que fan que vaja quedant-se obsolet com a mètode de finançament, la disminució de la inversió pública des de la crisi del 2008 o la precarització de les fonts alternatives, com les col·laboracions en premsa, l’inframón dels professorats associats (adjunts, en el llibre) de les universitats o les condicions lleonines de streaming en Spotify o Youtube, entre més històries de terror.

Amazon i la resta de tecnològiques han canviat el paradigma cultural de dalt a baix.

Deresiewicz sondeja entre desenes d’artistes experiències de supervivència i renúncia, gent a qui li ha anat bé o molt bé, per colps de sort, per autoexplotació, per paciència, perquè hi havia condicions idònies de base: si els teus progenitors són professors de Yale tot és més fàcil, rebolquem-nos en una obvietat que en el llibre té noms i cognoms. També hi ha persones que simplement han aconseguit fer-se un forat entre el precariat malgrat tenir una incidència entre el públic raonable. I no falten els casos d’artistes, alguns segurament valuosos, que han hagut de renunciar al seu somni per impossibilitat pràctica. Resumir en unes poques línies el treball de camp de l’autor no és possible, però algunes de les coses que més sobten tenen a veure amb les especificitats de què parlàvem: tot allò es fa encara més feixuc quan has de fer front un deute infernal provocat per la formació acadèmica o has de pagar una assegurança privada. El capitalisme salvatge en tot el seu obscur esplendor.

Un altre esclavatge (compartit en aquesta banda del món) té a veure amb el revers tenebrós de l’entorn digital, l’altra cara de la moneda de l’indubtable avantatge que té el contacte directe amb el públic, la interactuació. A canvi d’una sobreexposició permanent, d’una generació contínua de continguts o d’idees dirigida a fer marca personal i comunitat, el nínxol de seguidors (si no us agrada “mercat”, a mi tampoc) que cadascú és capaç de generar. Una agressivitat per a la qual és difícil estar mentalitzat i preparat, que es pot confondre fàcilment amb l’egolatria, perquè les línies de vegades són difuses. Que fa poc distingibles els tarannàs certament egocèntrics dels creadors i creadores honestos que tracten de fer-se visibles entre el soroll i la fúria.

Perquè hi ha una competència brutal de milers, milions de persones, que pensen que tenen alguna cosa a dir (“ara que tothom pot ser artista, tothom vol ser-ho”, resumeix l’autor fent una mica de caricatura) i aprofiten aquests canals. “La lògica d’aquesta vasta sobreoferta artística no es solament darwiniana (la lluita per la supervivència) i hobbesiana (la guerra de tots contra tots), sinó també maltusiana: l’esgotament de les fonts de creixement de la població”. Amb un problema afegit: aquest allau no sols provoca que siga difícil destriar el gra de la palla, fa que la creativitat de qualitat siga menys valorada, fa més difícil que algú vulga pagar si la detecta. (Una circumstància, obrim parèntesi, que té a veure amb el final del prestigi de la prescripció professional, un tema per donar de menjar a banda: aquesta és l’hora que un fil de Twitter d’algú conegut pot ser més eficaç a l’hora de fer llegir un llibre o veure una pel·lícula que la ressenya d’un periodista o crític professional).

Sobreviure en aquest maremàgnum no és fàcil. Més encara si eres una titella del sistema. Un dels aspectes més interessants del llibre, que també trobe que té projecció a casa nostra, és com l’art i els artistes han estat instruments de maniobres especulatives. El parany que coneixem a multitud de ciutats de la zona degradada que, en algun moment, esdevé el lloc ideal per a ser nucli de la bohèmia, per generar entorns creatius. El barri es revaloritza, perquè l’ambient artístic fa que arriben les cafeteries, les llibreries. Llavors, aquell entorn cool atrau unes altres professions més ben remunerades. I els espais artístics alternatius o les finques de lloguers baixos, dels quals ha estat desplaçada prèviament la població original, són tombats per fer apartaments que els artistes no poden pagar. Llavors, no queda més remei que preparar la següent migració després de ser víctimes i, abans d’això, victimitzadors. El ben cert és que les grans ciutats, els centres “on passa tot”, ja són inassequibles per a la gent jove. Artistes o no. Ja hem advertit que els creadors no són gent especial.

El quart paradigma

El bloc central del llibre aborda totes aquestes històries, algunes reconeixibles i especulars del que passa ací, però ens centrarem per acabar en les conclusions que Deresiewicz és capaç de generar de tot plegat. Segons l’autor, després d’advertir de la perversió que el sistema ha fet del terme “creativitat” —segrestat per les empreses tecnològiques com a sinònim de disseny—, els tres paradigmes precedents que tenen a veure amb l’activitat artística al llarg de la història, l’artesanal, la bohèmia i la professional, deixen ara pas a un quart que cal agafar amb prevencions (l’autor ho reconeix), el de la producció, l’artista com a producer. “’Productor’ en quant que ‘útil’, és per antonomàsia un terme de mercat. Però així mateix és una paraula que ens allibera de la necessitat d’escollir entre els pols del treball i capital, ‘treballador’ i ‘emprenedor’. Un productor pot ser qualsevol de les dues coses o cap, o d’alguna manera les dues a la vegada”.

Com a aportació teòrica o terminològica no sembla molt enlluernadora i no soluciona el problema de fons. Potser conscient d’això, en els capítols dedicats a què fer davant d’aquesta situació, Deresiewicz fa un atac ferotge a la pirateria i a la bastida filosòfica i argumentativa que el sosté, emanada de Silicon Valley i ben conreada amb finançament i pressió política, critica la inacció dels grans gegants tecnològics com Youtube o Facebook (“la pirateria és massa lucrativa per a ells”) i apunta els interessos creuats dels fons de capital risc en aquest tema. “A Silicon Valley i els seus aliats acadèmics els agrada retratar la batalla pel contingut lliure i gratuït com un enfrontament entre els usuaris individuals contra els grans mitjans de comunicació. Seria més rigorós descriure-la com un xoc entre els artistes individuals i els gegants tecnològics”.

Per lluitar contra això, insta els artistes a abandonar el seu onanisme commiseratiu (el terme és nostre) i organitzar-se, com fan (o haurien de fer) la resta de treballadors. Amb tot, la nota més interessant al respecte és la invocació al públic, als consumidors d’art que no són artistes i que té a veure amb el “consum responsable”, tan de moda quan parlem d’artesania o alimentació local. “Així com hi ha animals i grangers en l’altre extrem del subministrament d’aliments, també hi ha éssers humans —no empreses— en l’altre extrem del subministrament de l’art. M’han dit que els fans ‘trobaran la manera’ de recolzar els artistes que els agraden, però no és necessari ‘trobar’ cap manera, perquè la tenim davant dels nassos. Tan sols cal pagar per les seues coses, fotre”.

Coberta de l’edició en castellà del llibre.

L’hòstia gran, amb tot, arriba —com ha de ser en una bona història— cap al final, quan Deresiewicz avança que “per solucionar l’economia de l’art hem d’esmenar tota l’economia”, acabar amb el treball mal remunerat. L’autor ressalta el més gran recolzament públic a l’art a Europa, un 0,4% del PIB el 2017, “més de seixanta vegades el nivell dels Estats Units”. Però com a bon nord-americà —conservadors i demòcrates (o liberals, segons la visió d’allà) solen trobar-se en aquest punt— rebutja la intervenció pública, la considera introduir “una forma diferent de corrupció” relacionada amb les decisions dels jurats i dels funcionaris, la recompensa dels “bons contactes”. “No volem aïllar l’art del gust popular, que els buròcrates ens diguen allò que volem”, sentencia. Tal vegada, siga la part de l’argumentació més discutible, almenys des d’un punt de vista europeu.

Pel que fa a la renda bàsica universal, un altra de les propostes per donar resposta a problemes de més abast, “em sembla la resposta equivocada a la pregunta correcta”. “És cert que tenim que posar diners en les butxaques de la gent, però és millor fer-ho de manera orgànica, no simplement per decret”, el que implicaria restablir tot l’ecosistema “a través de la reconstrucció de la classe mitjana”. Com? Resulta difícil no donar-li la raó: desfent els monopolis, augmentant el salari mínim, revertint les retallades fiscals, reinstaurant l’educació superior gratuïta o de baix cost (desfer la senda a la qual ens encaminem els europeus) i facultar els treballadors perquè s’organitzen. Entre més qüestions (manca alguna referència a habilitar solucions laborals adequades a les realitats del treball artístic, sobretot en la música i les arts escèniques) que tenen a veure amb corregir “l’extrema i creixent desigualtat”.

En realitat, tot i la benintencionada (naïf?) conclusió final de l’autor (“No necessitem que el Govern pague per l’art, tampoc necessitem als rics amb la seus filantropia. Sols es necessitem els uns als altres”), ja no estem parlant d’art, sinó dels mecanismes del capitalisme salvatge per aprofundir en les desigualtats i assegurar els ingressos de les grans corporacions a còpia de condemnar milions de persones a la incertesa. La uberització (permeteu-me la sinècdoque: per al cas que ens ocupa potser seria millor amazonització) que iguala en la precarietat i el no-futur (davant la indiferència social) taxistes, periodistes, repartidors, empleats de banca, llibreters, mediadors de viatges o petits comerciants, amb els artistes.

Les professions que la piconadora capitalista ha condemnat a l’atomització i la competència salvatge, la desaparició o, en el cas dels artistes, a neutralitzar amb tendència a zero el valor econòmic de les coses que fan. I no està tan clar, com sosté Deresiewicz, que ens tenim els uns als altres. Com el personatge del manobre interpretat per Charles Chaplin de Temps moderns, l’artista lluita, quasi sempre sense èxit, per adaptar-se a uns nous engranatges alienants, incerts i indesxifrables.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close