“La memòria de l’esclavitud no s’ha d’invocar únicament en dues diades nacionals ni en dos discursos anuals. També demana actes, indrets, institucions, treball.” És un breu fragment del discurs que va pronunciar solemnement des del palau de l’Elisi, el 10 de maig de 2019, Emmanuel Macron durant el seu primer any al capdavant de la presidència francesa. Des del 2006, val a dir, França commemora just aquell dia l’anomenada Jornada en Memòria del Tràfic, l’Esclavatge i la seva Abolició, un intent de reconèixer institucionalment i revisar críticament el passat colonial francès. En aquest mateix procés de recuperació de la memòria, des del 2017 es va afegir una altra jornada estatal d’homenatge a les víctimes del tràfic i l’explotació d’humans, el 23 de maig, i el 2019 es va constituir finalment la Fundació per la Memòria de l’Esclavatge, que entre més funcions té l’encàrrec exprés de trobar un espai a la capital francesa per aixecar-hi un monument de record i reconeixement.
En aquesta última tasca, fa pocs mesos la fundació i l’Ajuntament de París van decidir que els jardins de les Tuileries eren l’indret idoni per acollir el memorial a partir del 2022, però hi ha qui en discrepa i defensa un emplaçament molt més potent simbòlicament: el mateix palau de l’Elisi. L’any passat, un dia abans de la festa nacional francesa, el veterà militant martiniquès contra l’homofòbia i el racisme Louis-Georges Tin posava el dit a la nafra per mitjà d’una carta oberta a Macron des de les pàgines del diari Libération. El títol era gens inequívoc: “Palau de l’Elisi, palau del negrer.” L’antic president del Consell Representatiu d’Associacions Negres (CRAN) de França, al text, no feia referència a l’estadant actual ni als seus antecessors en el càrrec, sinó a l’emprenedor que va fer aixecar fa just tres segles la residència presidencial de la República francesa.
L’home més ric de França amb llunyans vincles lleidatans
El financer Antoine Crozat consta que va ser batejat a Tolosa de Llenguadoc el 24 d’abril de 1655 en presència dels seus pares, el comerciant i petit banquer Antoine Crozat (1630-1690) i Catherine Saporta (1632-1677). Per part de mare, en efecte, estava vinculat amb la branca lleidatana de la coneguda família jueva catalana dels Saporta (o Çaporta, Ça Porta, La Porta, Laporta, Porta, Zaporta…). Arran de l’expulsió dels jueus decretada pels reis Catòlics el 1492, els seus membres van haver de cercar refugi a Grècia, els Països Baixos i fins i tot a les llunyanes terres russes, però també a la veïna Occitània. Lluís Saporta, nascut a Lleida cap al 1481, ja es va doctorar en medicina a Montpeller i va exercir posteriorment a Tolosa, la ciutat on va assolir una certa reputació i on va morir el 1555.
Tres generacions després la reputació d’un altre Saporta, Antoine Crozat (Tolosa, 1655 – París, 1738), era encara molt més gran, a Tolosa i més enllà, però per uns motius ben diferents. Era considerat ni més ni menys que l’home més ric de França a la fi del regnat de Lluís XIV, atès que va arribar a amassar una fortuna inimaginable: alguns càlculs parlen d’una xifra equivalent, actualment, a uns 300.000 milions d’euros… Però rere aquest títol mediàtic, al qual s’afegiria més endavant el nobiliari de marquès de Chatel, s’amagava tota una altra figura, com destacava Tin fa poc més d’un any al seu article d’opinió: “El 1701 va obtenir el monopoli per subministrar esclaus de les colònies espanyoles, cosa que representava per tant un mercat colossal. I ben aviat es va convertir en el primer propietari de Louisiana, aleshores una colònia francesa, i va crear la Companyia de Louisiana. També va dirigir la Companyia de Guinea. Ras i curt, Antoine Crozat va ser sens dubte el negrer més important de la història de França.”
Carregat de diners, Crozat va col·leccionar palaus i castells a la seva Tolosa natal i per tot França, però no va poder comprar una de les coses que més l’obsessionaven: l’accés a l’alta societat francesa. El seu origen, no aristocràtic, li ho impedia, malgrat que ben sovint la noblesa de tot el país hi recorria per demanar-li liquiditat i finançament. La via ràpida que es va empescar per integrar-s’hi i ascendir en la jerarquitzada escala social de l’època va ser casar, el 1707, la seva filla Marie-Anne Crozat, de tan sols dotze anys, amb Louis-Henri de la Tour d’Auvergne, comte d’Évreux i futur governador de l’Illa de França.
A més d’aportar un dot extraordinari al matrimoni, Crozat va finançar la construcció en una zona situada en aquells moments als afores de París d’un sumptuós palau d’estil clàssic, sota la direcció de l’arquitecte Armand-Claude Mollet, perquè s’hi allotgessin la filla i el gendre. L’anomenada mansió d’Évreux es va inaugurar amb un gran ball el 14 de desembre de 1720, però des de la fi de l’Antic Règim va passar a ser més coneguda amb el nom de palau de l’Elisi. Sense els diners tacats de sang de Crozat, doncs, la residència que posteriorment van ocupar la marquesa de Pompadour, el mateix emperador Napoleó i des de fa un segle i mig els successius presidents de la República francesa simplement no existiria.
Per això Louis-Georges Tin, convençut que “rere els murs de l’Elisi encara erren els fantasmes dels esclaus”, va proposar al president Macron, com a beneficiari directe d’un edifici fonamentat sobre crims contra la humanitat, de fer un acte de reparació respecte al passat esclavista erigint al pati d’entrada un memorial d’homenatge a les víctimes, “com a exercici de transparència sobre l’origen dels diners que van permetre aixecar la residència presidencial” i per posar fi, ben gràficament, a un dels últims grans testimonis a París de la part més fosca i sòrdida del comerç colonial. D’aquesta manera, creia, els milers i milers de visitants que anualment acull el palau “no podran ignorar les traces de la història”. Unes traces que, un any després d’aquella petició oberta, continuen amagant-se a la web oficial de l’Elisi i que, en les commemoracions del 10 i el 23 de maig d’enguany, no han merescut ni un esment del president Macron.
