General / Patrimoni

Les bruixes i Tots Sants

Tots Sants i el Dia dels Difunts simbolitzen quan l’any comença a morir. En aquest impàs festiu, seguint velles tradicions celtes cristianitzades, els vius visiten els morts i l’endemà els morts visiten els vius. Uns dies en què es pot transitar per portals secrets cap al reialme dels descarnats i a l’inrevés. A hores d’ara, però, aquest temps màgic s’ha reconvertit en una festivitat lúdica de tuf macabre. En els carners, fossars i cementiris d’aire decrèpit, són convocats monstres, espectres i bruixes de pissarrí.

Tanmateix, a l’antigor, els nigromants convocaven als morts i les bruixes, diuen, es delien.

Comptat i debatut, sempre hi ha hagut persones amb capacitats extraordinàries. Màgics que parlaven amb les Potestats del Cel. I màgics que coneixien les forces ocultes de la natura. Aquests darrers disposaven de la facultat de sanar, de conjurar elements i de traspassar el vel aparent de la realitat per anar a altres reialmes, com el dels morts. Eren les fetilleres i els xamans.

Transcorregudes les èpoques, davant els mags aparegueren diferents sendes. Unes eren més lluminoses i altres més obscures.  Alguns viaranys purificaven l’ànima. D’altres, la dominaven i oprimien. Una de les sendes conduïa a la bruixeria. Qui la transitava, convertia els beuratges en metzines. Els conjurs en tempestes. Els sortilegis en fascinacions pertorbadores. I tot això excitava esguerros i espantalls que aguaitaven al Món Invisible…

En temps de l’antiga Grècia, es recorda Aganice, una de les primeres astrònomes, molt respectada per haver pronosticat eclipsis lunars. Pertanyia a les bruixes de Tessàlia, les quals tenien poder per fer desaparèixer la lluna o atreure-la fins a tocar-la. Famoses eren també les pitonisses, les sacerdotesses de l’oracle de Delfos, indret sagrat abans custodiat pel drac Pitó, que regalà el nom a una estirp de serps. Les pitonisses interpretaven les respostes de l’oracle. Una altra sacerdotessa i bruixa va ser Medea, la qual li proporcionà a Jàson ungüents i pocions que el feren invulnerable al foc i li proporcionaren una força formidable per tal de sotmetre els bous que exhalaven flamarades pels narius. Una tercera bruixa de l’antiguitat va ser Circe, considerada per Homer una deessa. Circe havia convertit els companys d’Odisseu en porcs gràcies als seus beuratges. En acabat, va captivar l’heroi amb males arts, per bé que finalment el deixà marxar i l’advertí dels perills que encara l’esperaven.

El Drap de les Bruixes, conservat al Museu Episcopal de Vic

Els mags continuaren emprant les seves destreses fins ben entrat el cristianisme, religió que tolerà un temps endevinacions i encantaments. Però, a poc a poc, la societat, sota les regnes dels homes, estigmatitzà les fetilleres. Els bruixots eren xamans, però les bruixes eren harpies, dones malvades i perverses.

Qui sap, però, veritablement quina era la fesomia de les bruixes a casa nostra… No n’ha quedat cap dibuix, cap retrat, cap gravat. Només un esbós esquemàtic, gairebé de nen petit, fet pel notari de la cort de Poblet, acompanyat d’unes lletres acusatòries, «per bruixa i metzinera», en el procés contra Francina Redorta.

El Museu Episcopal de Vic guarda un tapís amb unes figuracions inquietants conegut com el Drap de les Bruixes, però es tracta, en realitat, d’un teixit persa de l’època sassànida. I no representa una fetillera, sinó Simurgh, l’au fabulosa que niava a les muntanyes de Caf, i que simbolitzava els poders màgics d’Ahura-daeva, el déu funest, o d’Ahriman, l’esperit del mal.

Malgrat aquesta mancança gràfica al Principat d’harpies, fúries i fascinadores, hi ha una imatge universal de la fetillera. Xahrazad, a les Mil i una nits, parla d’una vella horrorosa, astuta i execrable; de boca  immunda, ulls lleganyosos, cos sarnós, cabells bruts, pell arrugada, estrafeta; coneguda com la mare de totes les calamitats. Una vella cristiana que, amb males arts, protegia les hosts cristianes. Una descripció que coincideix amb un petit oli d’autor anònim guardat al Museu d’Art de Girona, conegut com El quadre de la Bruixa. És el retrat d’una dona gran, amb els cabells bruts, nas boterut ple de berrugues i ulls vidriosos. Una imatge tòpica d’una vella fetillera, compartida amb la imatge del jueu esquerp, marcat també per la marginalitat i la persecució. La figura del quadre, tanmateix, representa Cyrano de Bergerac, o si més no aquest és el nom del personatge escrit a la banda del darrere del quadre.

Les primeres persecucions d’heretgia de l’edat mitjana van fer-se contra els càtars. Després, però, s’estengueren a leprosos, jueus i moriscs, i, encetada l’edat moderna, també a les males dones, bruixes i fetilleres, exacerbada la societat civil per l’Església. La Inquisició intentà aturar-ho quan rumors, enraonies i brames ja havien encès la població.

Quadre del Museu d’Art de Girona que representa tCyirano de Bergerac, confós amb una bruixa

En veritat, moltes acusacions fetes contra les bruixes eren les mateixes que s’havien fet contra els jueus. Enverinament de pous, rapte de criatures, rituals contraris al bé comú. No va ser casual que els aplecs d’encisadores tinguin el mateix nom que la celebració jueva més representativa, el sàbat.

Sumat i restat, el quadre de Girona mostra com els perseguits i marginats han estat caricaturitzats d’una forma satírica o burlesca. Els trets físics negatius sempre han deshumanitzat malalts, ancians, estrangers, gitanos, dones…

Precisament, l’única canalera d’aigua amb fesomia humana de la catedral de Girona, una dona vella amb un vestit llarg i un pergamí a les mans, és vista com una bruixa. Segons la llegenda, es dedicava a llançar pedres amb males arts contra el temple fins que la mà de Déu la convertí en gàrgola.

A l’actualitat, les bruixes s’han fet famoses de sortir la vigília de Tot Sants. Potser espanten, o potser ens recorden que eren les dones sàvies marginades…

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close