El sentit de recuperar el relat al voltant de certs temes de l’antiga Grècia, en aquest cas que m’ocupa no té l’objectiu tant de mostrar uns coneixements en què hel·lenistes i filòlegs ja han aprofundit –amb més o menys traça, però a bastament- sinó posar de manifest determinades qüestions que trobo rellevants en relació a la tragèdia grega. Una d’elles és el problema de la bogeria i les seves diverses manifestacions que es desprèn de la lectura de referents com ara E. R. Dodds, Ruth Padel i Albin Lesky. Situar aquesta interpretació del deliri, furor i les seves formes, malgrat el seu tractament en textos tan antics com les tragèdies Sòfocles i, sobretot, d’Èsquil i d’Eurípides –també en la Ilíada, però ens desviaríem massa de l’àmbit teatral- tenen un paradoxal interès en l’època actual perquè torna a engegar una reflexió al voltant de la malaltia mental i la irracionalitat així com les coneixem avui en dia, i posa de manifest com tot allò que vivim en l’actualitat no és sinó revisió, recuperació de cicles històrics ja viscuts amb anterioritat.
Tenint en compte el biaix que suposa teixir un relat a partir de testimonis tan antics, abans d’abordar els texts clàssics i pròpiament el gènere de la tragèdia, és important destacar com era concebut el destorb mental en aquell temps. Pels antics grecs, la bogeria mai no era una afecció generada en l’interior del propi individu, sinó una situació fonamentalment transitòria i propiciada per l’acció d’un agent extern, habitualment els déus, amb finalitats diverses, però en la pràctica totalitat dels casos, a excepció dels èxtasis o quasi èxtasis dionisíacs, amb finalitats destructives. No per menys l’escriptora Ruth Padel titula el seu llibre Whom Gods Destroy (A qui els Déus destrueixen), a partir d’una frase canònica grega: “a qui un déu vol destruir, primer l’embogeix”. La mateixa llengua grega impedeix pensar la bogeria d’una altra manera: no hi ha expressió possible per dir que una persona “està boja”, com a atribut, sinó que totes les expressions d’aquest estat als texts els rebem com a “està embogit”, “ha estat embogit” i, en casos més elaborats, tal o qual déu “li va enviar la el deliri”, per traslladar algunes de les expressions possibles. Padel parla d’una bogeria “animalitzada” i “personalitzada”, però sempre com a conseqüència de l’acció directa d’un agent extern que fa desviar el judici i les passions. De fet, en grec, hom no pot dir que posseeix algun sentiment, sinó que són les passions les que dominen l’individu. Per tant, generalment apareixen en els text mitjançant casos de participi passiu.

E. R. Dodds ens ofereix una lectura de la presència de tot allò irracional en l’antiguitat grega, i fa un recorregut per les seves diferents formes d’expressió. Donat que existia una connexió innegable entre un exterior diví –diguem-ne sobrenatural- i un interior humà, no era estrany trobar una concepció de tot allò creatiu que actualment interpretem com a nascut de la psique de l’individu creador com a produït o concedit per aquesta intervenció sobrenatural. La Teogonia d’Hesíode és el clar exemple de com la creació poètica devia a la interacció amb les muses la seva raó d’ésser. No es tractava, doncs, de creació en el sentit que actualment li atorguem, sinó que era en realitat una canalització a través del poeta d’una comunicació sobrenatural. Segons Dodds, “la idea del poeta frenètic que crea en un estat d’èxtasi no pot rastrejar-se enllà del segle V [a.c]”, i refereix que és Demòcrit el primer poeta que crea sota la “inspiració i alè diví”, i que no és possible la creació poètica “sine furore”. D’aquí, saltem a les quatre formes de la bogeria o èxtasi que presenta Plató: mística, eròtica, poètica i profètica. Aquest estat de possessió divina s’anomena entusiasme (ἐνθουσιασμός), és a dir: cf. θειασμός/theiasmós, ‘inpiració’; ἔνθεος/éntheos, ‘posseït pel déu’, el déu entra en l’individu i li atorga un poder sobrenatural. Aquesta és una de les maneres –posteriorment veurem algunes amb més detall- com explicaven com era possible que l’individu dugués a terme accions que l’excedien, passions que el condemnaven al fracàs, al dolor o a la caiguda, creacions portentoses, agressivitat sense parangó: se li havia ficat a dintre el sobrenatural. Les passions tenien per als grecs una autonomia externa i demoníaca, no pertanyien al jo. Per això tothora es parla de possessió, dominació, confusió. És de reconèixer en aquesta forma d’entusiasme clàssic allò que actualment la psiquiatria moderna anomena hipomania, és a dir, la forma no psicòtica de la mania, que ve definida com aquell estat d’hiperexaltació de l’ànim en la qual l’individu afectat es declara en un estat d’eufòria patològica i que el condueix a accions forassenyades.
Insisteix Padel sobre el caràcter transitori de la bogeria per a la cultura grega: “Aristòtil il·lustra amb algú adormit, ebri o mainómenos ‘l’estat dels homes sota la influència de la passió’, els quals ‘en cert sentit tenen coneixement, i en realitat no el tenen’. ‘La bogeria’ és part del seu model d’extraviament temporal, una pèrdua momentània de la consciència normal. Boig, ebri, adormit. ‘La còlera, les passions sexuals i altres estats semblants alteren el cos, i en alguns homes inclús produeixen maníai’. Un metge de l’època suggereix que deixem d’ésser normals quan perdem la phrónesis: el pensament clar, la cordura”. Esquizofrènia posseeix aquesta mateixa arrel. L’estat de on l’individu està posseït per la maníai, és a dir, està mainómenos –sovint traduït senzillament com a embogit- apareix habitualment quan es parla de la bogeria produïda pel déu Dionisos. És curiosa la naturalitat amb què s’entenien aquestes qüestions, perquè en el cas de les fúries, bacants o mènades, que eren les seguidores de Dionisos i que produïen la bogeria en les persones, quan aquestes estaven en estat d’èxtasi o possessió, si aquesta tenia la suficient força, eren capaces de tenir grans visions o profecies. És a dir, es tractava d’una lectura positiva de la bogeria. En canvi, i ho veurem més endavant amb el comentari a les Bacants d’Eurípides, l’autèntic drama no és el contingut aparentment al·lucinatori de les experiències visionàries o el contacte amb l’irracional –avui en dia ho atribuïm a la producció imaginativa d’una ment malalta- sinó el fet d’haver sigut danyat pel déu, desviat, confós. La bogeria no és el contingut, sinó la causa i la forma de la desviació.

La manera com aquesta intervenció del sobrenatural en la ment dels humans es manifesta clarament en la tragèdia, en la qual el nucli és la destrucció a la qual condueixen les accions secundàries al desviament que provoca la bogeria soferta. La bogeria no és una malaltia així com l’entenem, sinó algunes de les maneres com els déus es relacionaven amb els humans. Avui en dia ens és difícil aquesta extrapolació perquè la casuística grega en aquest sentit ens és llunyana, però fixem-nos en l’exemple de Cassandra: se l’acusa de boja perquè veu coses que ningú més veu, però té raó en veure-les: existeixen, però no tothom és capaç de veure-les, i és només en moments de concessió divina. Ens diu Padel: “ que la bogeria ens faci veure la veritat depèn de la intenció que hagin tingut els déus”; i més endavant: “la profecia és una forma de veure la veritat mitjançant la bogeria”. Quan Cassandra entra en la casa d’Atreu i veu sang i un tumult d’assaltants cometent crims, veu en realitat les Erínies quan ningú pot veure-les perquè està enmig d’una bogeria profètica. La seva condemna vindrà després: Cassandra refusarà mantenir relacions sexuals amb Apol·lo i el déu la condemna a no ser creguda mai en les seves visions. Aquí és on realment es converteix en “boja”: el dany del déu esdevé una cadena de successos que ocasionaran la seva caiguda. La bogeria no són les visions, sinó l’acusació per part d’una raó que, al capdavall, és la irreal. Cassandra està boja perquè ningú no creu allò que veu, està en l’error. En la seva tragèdia, Èsquil s’encarrega de fer veure finalment al públic la realitat de les Erínies que inicialment només veia la profeta.
El nucli de la tragèdia, com veurem properament, és la cadena d’infortunis ocasionats pel dany diví, el punt de partida del qual sol ser una acció enfollida provocada per aquesta mateixa intervenció. Conceptes com la culpa i la condemna omplen les pàgines dels drames hel·lens. L’error serà fatal: no hi ha esmena possible un cop engegat el mecanisme determinista el qual és conscienciejat per l’heroïna o heroi tràgic: l’individu sotmès als capricis del déus lluitant contra els fils d’un destí que ja ha pres de forma autònoma la seva pròpia resolució. La bogeria no és sinó la manifestació, al capdavall, de l’esclavitud de l’ésser humà al sobrenatural –diguem-li passions, forces, destí, déus-, és a dir, a tot allò que sembla irreductible a la raó i que, en realitat, allò que manifesta és la impossibilitat de dominar els propis esdeveniments vitals, i l’estranyesa i desconeixement de tantes parcel·les de la pròpia psique.