General / Llibres

Les transfiguracions de Lluís Calvo

El prolífic escriptor Lluís Calvo publica a Poncianes ‘Transfiguracions’, un assaig que marida la narració, l’autobiografia i, per què no, la poesia, per interrogar-se, des d’un relat que és un ascens a la muntanya, sobre el paper de l’espiritualitat, el materialisme i el consumisme ferotges que desproveeixen d’esperit l’experiència humana. Amb una estructura que recorda els relats mítics, també és un camí místic i alquímic cap a la subjectivació o individuació, que no implica, ni molt menys, individualisme. Ens veiem i conversem a través de la pantalla, en aquest món on impera la deslocalització, i en què els fluxos d’informació travessen -i són travessats- per les interfases virtuals, tot configurant una nova visió de la realitat. En aquesta reconfiguració i ressemantització d’allò físic, agreujades per la pandèmia, Calvo ens llega un llibre fascinant que aposta per l’experiència interior com a aquella importantíssima i gran oblidada dimensió de l’ésser humà.

Àngels Moreno: aquests dies estic llegint el darrer llibre traduït de Franco Berardi, El tercer inconscient, en què parla sobre la necessitat de la mutació, de reformular les interaccions socials i les antigues seguretats epistemològiques arran de la pandèmia. Aquest llibre el vas escriure precisament en aquest moment, en un moment en què no es podia sortir. Què va suposar per a tu?

Lluís Calvo: és un assaig que s’enfronta a moltes coses. Tenia algunes coses ja escrites que vaig deixar en un calaix, de quan vaig estar a l’Índia, i en realitat el llibre neix quan vaig voler recuperar aquells texts, i llavors vaig escriure la primera part i la tercera, entre abril i maig de 2020. Durant la pandèmia em van fer alguna entrevista per a alguns mitjans sobre com veia la situació. En aquell moment es va establir com dues tendències tendències, la primera de les quals va ser pensar que el món seria millor després de la pandèmia, però jo em vaig alinear amb la segona, que no solament tot continuaria igual, sinó que seria encara pitjor. T’asseguro que voldria haver-me equivocat de ple, i amb l’admiració que tinc pel Franco Berardi, crec que el virus no ha establert un nou marc per pensar moltes coses que era necessari reformular. Més aviat al contrari, crec que el capitalisme i el neoliberalisme han fet molt de mal en aquest sentit, com si els drets que tenim fossin drets adquirits (em refereixo a costums, segons residències…), llavors he vist en tot això tot d’hedonisme i egoisme que em fa no ser optimista en aquest sentit. La pregunta seria: quin grau de catàstrofe necessitem els humans per fer-nos reaccionar d’una vegada. Està clar que el virus no ho ha aconseguit. Tampoc sabem si tota aquesta qüestió s’acaba aquí. El que m’interessa del virus és aquesta capacitat que té de mutar, i el seu caràcter, diguem-ne, antisistema.

AM: de fet, a la tercera part del llibre, estableixes aquesta diferència tant biològica com funcional entre virus i bacteris, on els virus, textualment, “estan per fotre”,i en canvi els bacteris tenen una funció -o la poden tenir- enllà de si mateixos. Si volem extrapolar-ho al camp simbòlic, podríem dir que el virus és l’egoisme, l’individualisme pur, en tant que no tenen una altra opció de sobreviure que no sigui parasitant, aprofitant la maquinària genètica del cos que ocupen; en canvi els bacteris estenen relacions de cooperació amb altres organismes, no només bacteris.

LlC: els bacteris són més sofisticats. Els bacteris et donen la idea de la cooperació, el comensalisme, el compartir, que són maneres de fer que estem perdent, i ens estem convertint en ‘virus’, en el sentit que adoptem la filosofia del ‘campi qui pugui’.

AM: A la primera part del llibre, dius que [cito]: “no hi ha res més capitalista que el moviment new-age, convertit en teràpia eterna de les disfuncions del propi mecanisme. És així com els problemes socials esdevenen responsabilitats individuals. El desajust, llavors, no ve del conjunt social, sinó tan sols del teu interior que no funciona pas bé”. Creus que el fet que hi hagi una expansió o un abús en el consum d’esoterisme a xarxes, per exemple mitjançant mencions al zodiac o les cartes astrals, i amb un públic majoritàriament de la generació millennial i més joves, té a veure amb això? Veig aquí una cerca de solucions a una insatisfacció social i política.

LlC: el punt de partida és la tergiversació dels conceptes i dels mots. Jo particularment no tinc res en contra de l’esoterisme, quan forma part d’un corrent espiritual. Avui en dia no hi ha res més esotèric que l’economia que sembla que tot funciona amb tot de fórmules que semblen màgiques. Sí que crec que cal tenir una visió crítica del que serien formes d’espiritualitat que podrien ser tiràniques i portar-nos cap a equívocs. Unes, serien les religions tradicionals que són molt jeràrquiques i han comès molts errors i que necessiten un procés de transformació molt important, i una altra seria el corrent que jo el critico no tant per les idees i conceptes que utilitzen, i que sovint corresponen a religions o creences molt antiques, com ara el reiki. El que sí que qüestiono és l’ús comercial i neoliberal de determinats corrents que mereixen un tractament filosòfic i conceptual molt més seriós. També critico justament el fet que la responsabilitat dels problemes socials passi a ser una qüestió únicament individual, molt propi de l’autoajuda i de la psicologia moderna. És la societat la que és patògena i està absolutament malalta. Hi ha un altre element, que és la invenció de noves pseudoteràpies i nous tractaments que no tenen en molts casos cap base científica, i són pures invencions, a més de centrar-se només en l’individu i no en les disfuncions socials. Per no dir de com s’entenen com a esport coses que tenen una base teològica, com ara el ioga.

AM: tot això d’obviar molt la problemàtica social o col·lectiva que menciones es veu molt en salut mental, sobretot arran que la indústria farmacèutica s’hagi posat pel mig i tracta de rehabilitar l’individu per tal que torni a ser funcional i que passi a formar part un altre cop de la cadena de producció. Gran part dels malestar psíquics són polítics, la salut mental és un problema polítics, tot deixant de banda, és clar, els trastorns mentals severs. Tractar només el símptoma és una mirada molt pobra. Al llarg del llibre es veu com a través del treball interior, hi ha una voluntat de col·lectivitzar això, un treball de la individualitat sense individualisme.

LlC: de fet, una conseqüència dels desajustos socials és la medicació. És veritat que pot haver un moment en què siguin necessàries, però és evident que avui en dia se n’està abusant, quan són qüestions socials les que estan en funcionament. Al llibre hi ha tota una política de l’espiritualitat molt clara. Per a mi l’espiritualitat primer que tot és llibertat. El treball que cal fer amb un mateix, des del famós conèixer-se a un mateix de l’oracle de Delfos, s’està negligint, i una manera d’evitar que les persones facin aquest treball és desproveint-les de temps. Per això interessa que tothom estigui les vint-i-quatre hores ocupat.

AM: és per això que defenses al llibre que l’espiritualitat és revolucionària o transgressora?

LlC: sí, quan parteix de la llibertat. Per mi, no ha de partir de cap dogma. És una espiritualitat que arrela en la saviesa mil·lenària, però cadascú com l’entén ha de fer el seu camí i el seu treball, tot davallant si cal als inferns propis, com apareix al llibre en més d’una ocasió. Però davallar-hi per extreure’n alguna cosa positiva, fer conscient el subconscient, que és una cosa molt lligada a la psiquiatria. No em val, però, del tot el discurs de Jung, que va utilitzar molt la simbologia alquímica per explica processos psíquics, però que va embolicar una mica la troca. D’altra banda, per transgressió també entenc la necessitat també de voler sortir de l’armari. No es tracta d’un treball acadèmic sobre religions, i això ja ho he remarcat en la presentació de l’altre dia, vull fugir de l’academicisme i explicar la meva pròpia experiència. 

AM: ara que menciones això de la fugida de l’academicisme, crec que hi ha perill per part de la crítica d’idealitzar l’acadèmia com a via única de comunicar pensament. Darrerament soc crítica amb la crítica. En aquest llibre es veu clarament la teva posició, trobo que ets un assagista que no pretén adoctrinar o imposar una tesi, sinó exposar. Com ho veus? 

LlC: justament volia explicar això, que no solament no volia ser acadèmic, sinó que no volia erigir-me com a gurú ni caure en aquests paranys, i sí partir de la meva pròpia experiència, donar pistes que poden ser il·luminadores per molta gent, més enllà de fer un treball acadèmic. Evidentment, no es pot explicar tota aquesta filosofia en un fragment, quan es necessitarien volums sencers, la bibliografia és vastíssima i no arribaria a llegir-la tota mai; tampoc no soc un expert en, per exemple, filosofia budista o hindú, però sí que puc mostrar una espurna de com és aquest pensament, en forma d’invitació. De fet, tots els meus llibres són invitacions a què el lector pugui fer el seu camí. M’agrada donar pistes i compartir allò que he viscut.

AM: em fa somriure quan menciones en dues ocasions que ets Bessons i, per tant, regit per Mercuri. Compartim astrologia, amb la qual cosa entenc aquesta manera teva de consumir amorosament informació, cultura, a amarar-te de coneixement, de saber-ho tot, tot ens interessa…

LlC: és veritat (riu). Tot ho volem tocar, tot ho volem aprendre. Tant de bo en el món científic tinguéssim més científics artistes, també tindríem més artistes que farien ciència.

AM: Si avui en dia ja no hi ha ànima -o potser és a partir de la mort de Déu que proclama Nietzsche que l’ésser humà ha entrat en un esborrament, jo diria perillós, de l’espiritualitat-, com creus que s’articula o es canalitza aquesta, diria, tendència cap al sagrat, el misteri o el desconegut, avui en dia? No deixa de posar-se en evidència aquesta tendència inherent…

LlC: Penso que es canalitza de dues maneres. La primera, expressant-la, és a dir, anar a la contra de tot allò que estem vivint avui en dia, i això inclou també el neoliberalisme i la psicologia de les noves teràpies, o bé es canalitza a través de l’angoixa o la neurosi, perquè hi ha molta gent que té aquesta necessitat i no es veu amb cor de confessar-la, ni tan sols confessar-se-la a si mateixa. A mi m’ha sobtat de vegades enmig d’ambients alternatius i d’esquerres, persones que amb la boca petita confessen que senten aquesta tendència cap a l’espiritualitat. Vivim en una societat en què el materialisme, el pragmatisme, en definitiva, tot allò que és palpable, sembla ser el dogma absolut, i això no sempre ha estat així. A mi m’agrada fer referència una frontissa que sembla ser el Faust de Goethe, perquè a partir d’aquí es prefigura la visió hegemònica sobre el materialisme, el capitalisme i el cos.

AM: El poema de Talismà que transcrius a la primera part del llibre, acaba convidant-nos: “quan arribis al cim/continua pujant”. Sembla que tot el llibre, en realitat, podria resumir-se en aquesta sentència. Creus que el contacte amb la natura t’ha impulsat cap a aquesta aposta vital?

LlC: et diré que sí. De fet tota la vida… Ara la gent ha descobert les bondats del caminar i sortir a la natura, però això jo ho he fet sempre, des de ben petit quan anava al Pallars Sobirà, fins ara. De fet, mai no he deixat de fer-ho. La natura té aquest component de recerca de l’absolut, de la unitat. Fins i tot s’ha descobert que els arbres es comuniquen entre ells, que són capaços de transmetre’s informació. Hem perdut molt aquesta intuïció del món natural, aquesta saviesa, aquest tracte més aborigen amb el que ens envolta. De la natura extreiem aquesta primera espiritualista, una petita flama que es va fent cada cop més gran. Al llibre parteixo de l’ascens a una serra, i al principi les imatges són molt materials, és la botànica, les arbres, les plantes, la geologia, la fauna, la meteorologia… Tot això té una fisicititat científica, de fet hi incloc els noms en llatí de les espècies.

AM: sí, fins i tot podria llegir-se com un tractat de botànica. A mi, que soc urbanita de mena, m’ha fascinat tot aquest descobriment. Una de les virtuts del llibre crec que és precisament aquesta, que pot llegir-se de diverses maneres, un llibre que és alhora diversos llibres.

LlC: he volgut recuperar aquesta idea que va estar present fins ben entrat el segle XIX, on la ciència encara era molt humanista, i hi havia certa presència de l’espiritualitat, que en el romanticisme va viure un auge, és a dir, que són qüestions gens renyides. La natura, per tant, és el primer punt de partença per acarar el tema de l’espiritualitat, i finalment acabem abordant el cos.

AM: de fet, l’estructura m’agrada molt pel fet que és possible interpretar-la com a un ascens físic que simbòlicament podria ser una catàbasi, una baixada a l’inframon, com el viatge d’Orfeu que esmentes, o també les proves que ha de passar l’heroi en els texts que narren rites d’iniciació -penso en el cicle artúric-. Però també és un llibre de viatges, d’experiències, penso en Thoreau…

LlC: sí, a més vaig triar una serra assequible, que és la Serra Cavallera, que qualsevol persona hi pot pujar si té un mínim de condicions físiques. És a dir, podria haver triat llocs estranys o difícils, Groenlàndia, els Andes o l’Himàlaia… Però volia que fos assequible, de tal manera que tothom que s’animi pot començar a fer el seu propi trajecte. Hi ha aquesta catàbasi, la baixada als inferns, però també hi ha una pujada, de tal manera que podem passar de la matèria o la racionalitat, que evidentment cal tenir en compte, però que des d’ella podem passar a qüestions més abstractes, intangibles, intel·lectuals i artístiques, molt menys definibles per conceptes o lleis, així com es regeix la ciència.

AM: ara hi ha tota una tendència a colonitzar la natura i els àmbits rurals, a fugir de les grans ciutats que ens precaritzen, de tot el malestar que ens produeix la gran ciutat. Potser aquí hi ha un ús de l’espiritualitat, que és el que hem comentat abans, filtrada per polítiques neoliberals, que acaba per esdevenir una espiritualitat fàcil, utòpica… en què en realitat, com hem comentat abans, se centra en la disfunció del subjecte, i se l’allunya de la col·lectivitat. Com creus que caldria reformular aquesta experiència sense deixar de banda la comunitat? Com ser espiritual estant en comunitat?

LlC: en realitat, no podem pretendre un retorn a la natura idealitzat o edènic, entre altres coses perquè la contaminació ja arriba als confins del planeta, fins i tot a l’Antàrtida. Si volem tornar a la natura no podem demanar-li cap idea idílica, també perquè ella continua funcionant al marge de les nostres concepcions del bé i del mal, en el sentit que pot ser molt implacable, amb les seves pròpies cronologies, que no tenen a veure amb les nostres. Per tant, seria un retorn relatiu a la natura, i el que no podem fer és pretendre un retorn en què traslladem tots els vicis del consum de la societat neoliberal a un entorn rural, les formes de vida malsanes que arrosseguem de la ciutat. Una altra qüestió és que la natura tampoc és cap escapatòria perquè fins i tot la comunitat més remota tampoc escapa dels tentacles del capitalisme. Aquesta idea robinsoniana de retorn a la natura, per tant, no és possible. Com es conjuga l’espiritualitat amb la comunitat? Crec que el dilema no està aquí, perquè on hi ha comunitat hi ha espiritualitat, sinó que el problema està entre el capitalisme i la comunitat. La missió del capitalisme és trencar amb els llaços solidaris, amb el bé comú, amb la idea de bé… Crec que on hi ha espiritualitat hi ha comunitat. De fet, la mateixa etimologia d’església ens acosta a aquesta visió. No parlo de casos extrems, com el dels eremites. El problema amb la comunitat el tenim quan ens fem més capitalismes, i quan l’espiritualitat és fagocitada per ell.

Lluís Calvo

AM: el discurs neoliberal precisament aprofita el malestar i a més el perpetua.

LlC: sempre he defensat, i a L’infiltrat en faig esment, que l’espiritualitat comença per un mateix, però això no nega l’ajut, el suport mutu… Però sense una individualitat treballada no hi haurà una bona col·lectivitat.

AM: La segona part del llibre és molt rica no només en experiències sinó en referències, totes elles molt interessants i trobo que força desconegudes, com ara al neoplatonisme i les doctrines gnòstiques. De quina manera vius l’escriptura en relació amb l’espiritualitat des d’aquesta instància? Creus que escriure és una activitat transformadora del nostre interior?

LlC: Sí, totalment. Totalment transformadora. I transforma des del moment que l’escriptura t’arrossega fins a llocs que desconeixes. L’espiritualitat alimenta l’escriptura i l’escriptura alimenta l’espiritualitat. Sempre dic que soc com  una antena que capta coses, i del que es tracta és d’estar ben sintonitzat. Quan ho estem, tot flueix. En aquest sentit m’agrada la idea que defensa Joseph Beuys que tothom és un artista.

AM: a partir del maig del 68 hi ha una ruptura fonamental, i al voltant d’aquest esdeveniment es van publicar llibres fonamentals, una mica abans, com ara De la grammatologie, de Jacques Derrida, i Les paroles et les choses, de Michel Foucault. Derrida proposa una absència d’origen, i que darrere de les paraules, dels llenguatge, no hi ha res més que més paraules. Per tant, no parlem de conceptes com l’ànima o déu. M’interessa com al teu llibre aborda temes com ara el sufisme. Trobo en l’hinduisme, el neoplatonisme de Plotí, Porfiri i posteriorment Ficino, i també el sufisme, que és una reformulació del neoplatonisme, i el mundus imaginalis, aquell intermig entre allò físic i allò intel·ligible. M’agrada interpretar la funció simbòlica de l’art i de l’escriptura com a aquesta clau que dona accés a una realitat altra. Darrere d’aquí, què hi ha? L’obra manifesta una realitat velada que ens posa en relació amb alguna cosa oculta. Penso en autors del segle XX, com ara Clarice Lispector, l’obra dels quals podria analitzar-se sota aquesta premissa.

LlC: i del mazdeisme, amb una influència claríssima sobre el xiisme. 

AM: trobo en totes aques filosofies trets en comú amb el que la psicoanàlisi ha donat a entendre com a inconscient, sobretot la psicoanàlisi lacaniana, d’inspiració platònica. No creus que, al capdavall, al llarg de la història, l’ésser humà ha estat donant tombs al voltant de les mateixes preguntes? Les semiòtiques canvien, però ens acabem preguntar què és aquest espai buit.

LlC: això lliga amb el que deies de Derrida. Crec que hi ha molta retòrica en aquestes filosofies. Des del punt de vista intel·lectual és estimulant. A mi no és un filòsof que m’hagi influït excessivament, em considero més de la línia de Gilles Deleuze, perquè finalment és una fascinació pel llenguatge que s’esgota en ella mateixa, quan l’important no és el llenguatge, sinó justament els seus límits. En el punt on comencen els límits comença l’espiritualitat, i això és quelcom comú a molts corrents. Per exemple, el budisme té molt presenta això i trenca els esquemes amb formulacions paradoxals. Ho veiem als koan de la tradició zen i als sutres budismes, on surt aquesta destrucció de les conceptualitzacions. El llenguatge és la gran fascinació quan no hi ha res més. L’inconscient diria que és un eufemisme de l’espiritualitat, és el pou, el gran desconegut que tots tenim. L’anomenem inconscient perquè no volem fer el salt i ens resulta massa terrible explicitar la consciència, la possibilitat de sortir d’aquests pantants. I l’espai buit a què feies referència és aquesta possibilitat divina o espiritual d’aquest absolut, totalitat, que és per definició indefinible. Per tant, es troba més enllà del llenguatge. He parlat del budisme, però podria esmentar el corrent de l’apofatisme amb el Mestre Eckhart, Nicolau de Cusa… Els límits de la raó i els límits del llenguatge. A l’hora d’analitzar determinats corrents és bo tenir una perspectiva des dels presocràtics fins al present de la cultura occidental, i no només occidental, sinó tenir també present el món oriental.

AM: és paradoxal, perquè d’una banda necessitem paraules per explicar els fenòmens, però el llenguatge ens desnaturalitza, ens allunya encara més de la realitat. Penso en l’esmentada Clarice Lispector quan fa un exercici gairebé apofàtic per deslliurar-se del llenguatge i tocar, per fi, les coses.

LlC: l’expriència profunda sempre és inefable. També, una de les experiències màximes, l’amor, va més enllà de les paraules, malgrat que se n’han fet texts meravellosos, tot i que tenim la sensació que se’ns fan curts. La plenitud i la joia extremes també són formes d’amor, també l’intent d’estar amb un mateix.

AM: tinc moltíssimes ganes, de fa temps, d’anar a l’Índia. Realment el contacte amb aquesta cultura és transformador?

LlC: volia apuntar que en alguna ocasió se m’ha dit que tinc una mirada eurocèntrica als meus assaigs, però a aquest llibre la mirada és molt més oriental. L’Índia és d’aquests llocs que als occidentals ens produeix una certa ambivalència. Penso en Chantal Maillard, que és molt crítica amb una part de l’índia, i és cert que té una part de caos. Per mi això també té el seu atractiu. Per la qüestió de la pobresa, per exemple, moltes persones no hi veuen aquesta espiritualitat mítica. L’índia també està travessada pels corrents culturals dels seixanta, on tothom anava a trobar-se a si mateix. Hi ha una acceptació de la vida i de la mort, sobretot de la mort, ell contacte continu entre la vida i la mort. Allà no s’oculta la mort, parlo dels crematoris. Ho vaig viure com una superació de la pròpia matèria. Tot això hi és, tot i que també hi són les polsegueres, la contaminació, el tracte injust a la dona… Hi ha molt de contrast, tot està molt a flor de pell, i això es viu intensament. Si busques espiritualitat a la Índia, crec que la pots trobar, no només als llocs de culte, sinó en la vida quotidiana.

AM: utilitzaré termes psicoanalítics, però ja hem vist que la psicoanàlisi reformula temes, en realitat, molt antics. És l’escriptura l’espai on esdevé un procés d’alquímia, o juga només la posada en escena d’un drama interior inconscient, o el lloc on el laboratori de l’inconscient, per utilitzar el terme de Deleuze i Guattari d’activitats invisibles que acaben essent productives?

LlC: m’agrada molt la idea de laboratori, on passen coses contínues, i del qual no surt un únic producte, sinó que hi ha tot de processos de construcció i transformació, on hi ha molts trànsits i molts resultats alhora, tot passant per molts estats diferents, foscos i lluminosos, no existeixen les progressions absolutes. L’escriptura per mi sí és alquímica en tant que és un procés de transformació, i una cosa que té molt presenta l’alquímia és el treball del símbol, un retorn al símbol, que avui en dia deixa de ser símbol interior per convertir-se en un símbol social, d’acceptació social, i els propis del capitalisme. En l’escriptura i en l’alquímia els símbols els has d’assolir en un treball intern constant, procés que va cap a un lloc concret.

AM: de fet, el surrealisme tracta d’aconseguir desarticular el llenguatge, la lògica significant-significat així com està articulada en la nostra cultura, i obrir-se a imatges i significacions noves.

LlC: sí, però el surrealisme finalment el que aconsegueix és ordenar els productes a la lleixa d’una altra manera, però es veu que a dins no hi ha res, no deixa de ser finalment un joc del llenguatge. En canvi, ja que parlàvem sobre el mundus imaginalis del sufisme i del surrealisme, aquest espai consisteix en una sèrie d’arquetipus que defineixen d’una altra manera la realitat, lluny de la simple fantasia.  L’alquímia, en definitiva significa capgirar tots els valors preexistents, un capgirament. Per això hem de diferenciar l’espiritualitat de la religió establerta. Tot i que l’alquímia ha donat descobriments molt important per exemple a la química, no deixa d’ésser un qüestionament continu d’un mateix.

AM: parlem del cos. M’agrada moltíssim, per la part que em toca, la visió que ens mostres del cos, i tot barrejat amb aquesta unió amorosa dels amants, que d’alguna manera simbolitza l’anul·lació de la diferència entre la carn i l’esperit. Què opines de la visió del cos que té la ciència?

LlC: Avui en dia hi ha una sèrie de polítiques del cos, vinculades al feminisme, que proclamen que només hi ha el cos i la matèria. Dir això, a banda de ser molt materialista, significa simplificar una sèrie de qüestions que des de fa mil·lennis que es conceptualitzen i es reflexionen. Deia Marsilio Ficino a De amore, que anem del cos a l’ànima, de l’ànima a l’àngel, i de l’àngel a Déu. Aquesta és una visió que em sembla meravellosa. El cristianisme ho simplifica en la divisió entre esperit i cos. A mi m’agrada pensar que l’ànima dona vida al cos, i l’esperit que dona vida a l’ànima, organitzant-se en microcosmos i del macrocosmos. Aquesta visió actual que som només cos en realitat és una excepció en la saviesa universal. Hi ha un vers d’una upanixad, la Prana Agnihotra, “el cos és l’altar principal”, que té a veure amb el que comentava abans, és impossible deslligar el cos de l’ànima. Si en nom de l’esperit no podem prescindir del cos, en nom del cos no podem prescindir de l’esperit. Hi ha sobre les relacions entre cos i esperit savieses molt complexes. Per exemple, l’escola Samkhya entén que hi ha un cos subtil, que es el que rebem en nèixer, i el cos casual, on resideix l’essència, a més del cos físic.

AM: doctrines òrfiques, el neoplatonisme de Marsilio Ficino, per al qual el cos és només un esglaó que no ens hauria de fer-nos fixar gaire temps la mirada en ell, ja que la bellesa és divina. Sembla paradoxal per als temps que vivim, quan el cos s’ha tornat el centre de tot.

LlC: La bellesa, o un revulsiu contra allò que s’entén com a bellesa de forma hegemònica. Pel que fa als cossos, des d’una dimensió biopolítica, el capitalisme ha sabut integrar qualsevol dissidència o forma corporal pretesament dissident, tot convertint-la en moda, en correcció política. Hem vist que hi ha cossos que molesten, perquè, com diu Gilles Deleuze, cada rostre és una política. Però no només el cos ens ha posat en relació amb la dimensió biopolítica, sinó que durant la pandèmia hem vist com des d’una òptica que només considera la biologia, és a dir el virus, s’han teixit tot de lleis i restriccions que fins i tot vulneren drets humans. Quan només queda el cos, només queda el zombi, l’autòmat, que és, al capdavall, manipulable. Per això, al seu torn, la tercera part contraposa ambdues visions en relació al cos, la purament material, que finalitza en tot el procés que s’hi explica de la caducitat de la matèria i la putrefacció, sobre la qual esmento Jean-Pierre Mégnin, l’autor de La fauna de les tombes i La fauna dels cadàvers, amb la visió més espiritual, de tal manera que el lector pugui triar quina lectura en fa. Respecte de la visió del cos per part de la ciència, com mencionaves abans, precisament la tercera part del llibre també mostra un intent de recuperar la visió del cos holística, humanista, no fragmentada, a partir de mencions a la filosofia del Renaixement, i a figures com Miquel Àngel o l’esmentat Ficino. A partir del segle XIX la ciència produeix lleis i taxonomies a partir de les quals es produeix una visió de la realitat.

AM: a la tercera part, contraposes un enfocament del cos des del punt de vista de la medicina, també del cos que mor i que sofreix un estat de putrefacció, amb un d’espiritual sobretot quan acares la temàtica de l’amor a través d’una al·legoria dels amants que sembla un hieros gamos o unió sexual sagrada. al llibre ens fas veure com la simbologia alquímica es fonamenta en l’anul.lació de contraris, en la fusió de les diferències per crear, en la Rubedo, una forma nova i millorada. També en la filosofia hindú hi ha una visió de l’androgínia com a ésser total. Sembla que ja abans es trencava amb el binarisme de què tant se’n parla ara, per exemple en els discursos queer.

LlC: a mi m’agrada la filosofia queer en el sentit que allò queer per se no és políticament correcte. M’agrada, respecte de la filosofia hindú, la imatge de l’androgin Ardhanarishvara, format per Xiva i Xacti. Jo reivindico molt el paper de les deesses femenines: Diana, Atena, Durga, Xacti, Parvati… Hi ha molts conceptes d’avui en dia que es repeteixen o reformulen, però que pertanyen a filosofies antiquíssimes.

Àngels Moreno
Escriptora i poeta, ha publicat els llibres de poesia Clarobscur (Neopàtria, 2014), Extrema al·legoria (Ajuntament de Mislata, 2015), L’usurpador (Pagès Editors, 2017) i L’agulla (Pagès Editors, 2020). Ha col·laborat amb l’artista Vall-Palou i publica en diversos mitjans, com ara les revistes Gargots i Caràcters, i a El Matí Digital.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close