Durant el setge a Barcelona, Casanova era el conseller en cap de la ciutat, l’equivalent a l’alcalde, la màxima autoritat municipal. Últim a ostentar el càrrec, obtingut per sorteig entre els consellers de la ciutat. Casanova també va assumir el càrrec de coronel de la milícia ciutadana, la Coronela, formada pels gremis de la ciutat i encarregada de la seva defensa.
L’11 de setembre, les tropes borbòniques havien aconseguit entrar a la ciutat per diferents baluards i bretxes de la muralla. Un d’aquests era el de Sant Pere. Casanova va agafar la bandera de Santa Eulàlia i es va llançar, acompanyat dels seus seguidors, a la reconquesta de la posició. Però va caure ferit i es va haver de retirar. Casanova va morir a Sant Boi anys després de la guerra.
La diada de l’11 de setembre és la festa nacional de Catalunya, la qual recorda els fets de la defensa de Barcelona durant la guerra de Successió Espanyola del 1714. Durant més d’un any Barcelona va ser assetjada i es defensà heroicament. La capitulació va representar l’abolició de les institucions pròpies. Posteriorment, Catalunya va prendre aquesta data com a símbol de la lluita per recuperar les llibertats civils del país.
L’any 1869 la ciutat de Barcelona va recobrar el conjunt arquitectònic de la Ciutadella, construït Felip V i que havia suposat l’enderrocament de bona part del barri de la Ribera. L’ominosa fortificació va ser derruïda i s’hi projectà un gran parc. En un dels solars, anomenat Saló de Sant Joan, un passeig que havia de servir per connectar el parc amb l’Eixample i ser alhora espai d’entrada a l’Exposició Universal des de la gran porta de l’Arc del Triomf, s’hi posaren vuit estàtues de personatges il·lustres catalans. L’any 1884, l’Ajuntament va aprovar els dos primers commemorats: Guifré el Pelós i Roger de Llúria. No va ser fins dos anys més tard que el consistori, governat per l’alcalde Rius i Taulet, va decidir col·locar dues noves escultures, les de Bernat Desclot, gran cronista medieval, i Rafael Casanova.
El monument a Rafael Casanova va ser encomanat a Rossend Nobas, deixeble de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. El conjunt monumental del Saló de Sant Joan es va completar amb les estàtues de Ramon Berenguer I, Jaume Fabre, primer constructor de la catedral de Barcelona, Pere Albert, important jurista medieval, i Antoni Viladomat, pintor barroc.
En quant al primer acte de commemoració de l’Onze de Setembre, resultà ser la missa oficiada a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres, en honor dels màrtirs morts, el dia 11 de setembre de 1886.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l’Exposició Universal, s’instal·là l’estàtua en honor de Rafael Casanova, conseller en cap, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius: misses pels morts, conferències històriques, dissertacions erudites, discursos, càntics, representacions de les obres de teatre que evocaven els fets de 1714.
En 1897 va haver-hi un homenatge especialment significatiu, ja que durant la diada d’aquell any es va realitzar una commemoració de la figura de Casanova per part de l’Associació Popular Catalanista i de la Joventut Excursionista Els Muntanyencs. Per primera vegada van fer una ofrena floral als peus de l’estàtua de Casanova. Va sorgir així el costum cada any de fer l’acte d’homenatge al dignatari, cada vegada amb més gran afluència de públic.
En la commemoració del 1901, davant el monument a Rafael Casanova es produïren les primeres detencions arran dels enfrontaments amb lerrouxistes i amb la policia. A causa d’aquests fets, l’acte agafà embranzida de reivindicació política.
En la diada de 1911 la policia va intervenir per impedir la manifestació reivindicativa dels catalanistes. El 1914, quan es va celebrar el segon centenari de la caiguda de la ciutat en mans de les tropes borbòniques, l’Ajuntament de Barcelona va decidir convertir l’estàtua en un monument, i la va traslladar a la ronda de Sant Pere, lloc on va caure ferit Casanova en la batalla final. El seu emplaçament, al passeig de Sant Joan, es va erigir una altra estàtua dedicada a Pau Claris, que encara es pot veure.
L’escultura disposa d’un sòcol amb relleus de Josep Llimona, i el pedestal, obra d’Alexandre Soler. Segons Francesc Fontbona, historiador d’art especialitzat en l’edat contemporània, el monument recull la tradició patètica de l’heroi romàntic amb una expressió facial molt semblant a la del famós torero ferit que el mateix Nobas havia executat disset anys abans. Alhora, és interessant el contrast entre el romanticisme de l’escultura i l’estètica suau, de reminiscències clàssiques, de les figures femenines de Llimona.
El 1939, després de la guerra Civil, les autoritats feixistes van decidir desmuntar el monument, al costat d’unes altres de signe polític d’esquerres o catalanistes. Les figures de Guifré el Pelós, Bernat Desclot, Ramon Berenguer I, Jaume Fabre i Pere Albert van sucumbir a les flames.
Hi va haver cinc estàtues de bronze que es van salvar dels forns. Hi ha qui diu que alguns dels nous regidors van aconseguir apartar-les tot fent veure que eren de propietat municipal, a diferència d’altres que eren de partits o sindicats. Els treballadors de l’ajuntament van emmagatzemar-les en un patit barracó municipal del carrer Wellington, però coneixedors de la càrrega simbòlica que tenia l’estàtua de Casanova, la van amagar darrere d’un envà de totxanes. Per aquest motiu, se’n va perdre el rastre fins que acabà la dictadura. L’any 1976, un comitè del Museu d’Art de Catalunya va anar al barracó i hi va trobar les estàtues del doctor Robert, Francesc Layret, Pau Claris i l’al·legoria de la República, de l’antic monument a Pi i Maragall. Però aleshores es van adonar que l’espai interior era més petit que la carcassa exterior del barracó, i d’aquesta manera descobriren l’existència de l’espai secret. L’estàtua de Rafael Casanova va ser restablerta a la seva cruïlla a temps per ser present en la gran manifestació de la Diada del 1977.
El 1994, es va afegir al peu del monument una placa amb una biografia de Casanova. El monument és considerat com a Bé Cultural d’Interès Local en el patrimoni cultural català. Rafael Casanova, un jurista determinat, cap d’un país en guerra, l’estàtua del qual va adquirir el rang de símbol nacional. Tota una història també per a ser contada.
