Exposicions

L’exuberància del gravat manierista

Una exposició al Centre Cultural Terrassa descobreix les estampes manieristes de la col·lecció de Vicenç Furió.

Virtuosos del gravat. Estampes manieristes de la Col·lecció Furió
Comissari: Vicenç Furió
Centre Cultural Terrassa
Fins al 9 de maig de 202
1

El manierisme, estil artístic que es va desenvolupar al llarg del segle XVI, no va tenir gaire bona premsa fins ben bé a principis del segle XX. Les seves composicions antinaturals, els efectes visuals, els cossos en posicions impossibles, el gust pel detall i el seu anticlassicisme no agradaven als artistes més afins a l’art clàssic. L’evolució en la fortuna crítica d’El Greco, que no va ser reivindicat fins a les acaballes del segle XIX és un exemple de la marginalitat que va viure aquest estil durant al menys dos segles.

Aegidius Sadeler. Bartholomeus Spranger i la seva dona Christina Muller, c. 1600.

Però afortunadament, els gustos canvien. I ara per ara tota aquella exuberància formal dels manieristes és més valorada, malgrat que els artistes manieristes que es van dedicar de manera exclusiva al gravat continuen sent uns grans desconeguts pel gran públic, malgrat la seva altíssima qualitat. Vicenç Furió, professor d’història del gravat i col·leccionista de gravat antic, mogut per la passió que sent per aquesta disciplina i la seva voluntat de reivindicar-la, exposa per primer cop una quarantena de gravats manieristes de la seva col·lecció a l’exposició Virtuosos del gravat, que es pot veure al Centre Cultural Terrassa fins al 9 de maig. Pràcticament la majoria de les estampes que s’inclouen a la mostra no s’havien presentat a les anteriors mostres que s’han organitzat anteriorment de la Col·lecció Furió.

Hendrick Goltzius. Sant Andreu, c. 1589.

L’exposició posa de manifest el fet que artistes que van ser considerats els millors gravadors internacionals de la seva època, com Hendrick Goltzius, Aegidius Sadeler o Jan Muller, siguin encara tan poc coneguts. “Són artistes que es van dedicar de manera exclusiva al gravat i al dibuix i potser per això no són famosos com els seus contemporanis pintors. Però eren els millors del món en això i es movien en cercles elitistes i molt cultes. Però és el que passa sempre amb el gravat, considerat encara com un art menor, quan resulta que sense gravat la història de la cultura no hauria funcionat perquè gràcies a ells, en una època en la què no hi havia fotografia, es podien difondre les obres d’art”, explica Vicenç Furió.

Jan Muller. Quiló, filòsof d’Esparta (detall), 1596.

L’exposició se centra en els gravats manieristes que es van elaborar als tallers de la ciutat de Haarlem i a la cort de Rudolf II de Praga, dos nuclis en els quals van treballar artistes de gran qualitat, que tant es dedicaven a “interpretar” pintures existents o a crear escenes absolutament noves. No es tractava, doncs, de simples copistes d’obres. “Aquests gravadors volien ser diferents estilísticament i visualment, era un art que pretenia que l’espectador se’n quedés enamorat per la dificultat tècnica i la precisió en l’execució dels gravats”, afirma Furió. Aquests mestres del gravat eren especialistes en la tècnica del burí sobre planxes de coure, en les quals gravaven majoritàriament temes mitològics i religiosos. Tot amb un virtuosisme tècnic espectacular, que Furió considera que en alguns moments superava al de moltes pintures contemporànies. “De vegades, és millor el gravat que la pintura a la que fa referència”, assegura.

L’exposició dedica un àmbit preliminar a destacar les arrels italianes del manierisme. Per això no és estrany que un dels cims de la pintura manierista a Itàlia, el Judici Final de Miquel Àngel de la Capella Sixtina, fos estampat poc després de la seva inauguració. A l’exposició es pot veure un gravat que representa un fragment de la part inferior del fresc -corresponent a escenes dels condemnats- que va realitzar Giorgio Ghisi. El gravador, davant la dificultat de representar una pintura mural de dimensions gegantesques, va optar per dividir l’obra en deu fragments que es podien enganxar, com si fos un trencaclosques.

D’altra banda, el gravador neerlandès Cornelis Cort va ser contractat de manera exclusiva per Tiziano perquè realitzés les estampes de les seves pintures. Al gravat que “tradueix” El martiri de Sant Llorenç, Cort modifica en alguns detalls la pintura de Tiziano. Cort també va estampar motius arquitectònics com la tomba de Lorenzo di Medici, de Miquel Àngel, a Florència.

Jan Saenredam. Els pagesos reten culte a Ceres, 1596.

Un dels grans protagonistes de l’exposició és Hendrick Goltzius (1553-1617), amb taller a Haarlem, és, segons Furió, un dels millors gravadors de la història de l’art. Goltzius treballava tant interpretant pintures com creant gravats amb escenes pròpies que el van convertir en tot un referent. Una de les seves creacions més conegudes són un conjunt d’estampes que il·lustren Les metamorfosis, d’Ovidi, que ell dissenyava i que eren executats pels artistes del seu taller. Un dels seus deixebles, Jan Saenredam, va realitzar gravats tan sofisticats com Els pagesos reten culte a Ceres (1596).

L’altre centre europeu que va donar aixopluc a importants gravadors va ser la cort de Rudolf II a Praga, emperador que apreciava especialment el virtuosisme i les formes sinuoses dels gravadors manieristes. Molts d’ells es dedicaven a traduir en gravat les obres  del pintor flamenc Bartholomeus Spranger, primer pintor de la cort, com és el cas de Jan Muller i Aegidius Sandeler. A l’exposició s’inclou el particular homenatge que Sandeler va dedicar a Spranger, amb motiu de la mort de l’esposa del pintor, amb la intenció d’animar-lo i que no deixés de pintar.

Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close