‘La langue arabe, trésor de France’ (2020) de Jack Lang no està exempt de polèmica i suscita controvèrsia. Constitueix un manifest en francès per l’ensenyament de l’àrab a l’escola pública. Exposa motius històrics i sociolingüístics en pro de reconèixer l’àrab com una llengua de França i tot un patrimoni cultural. Reclama l’obertura cultural i el plurilingüisme. Tot començava amb el rei François I i la introducció de l’orientalisme en la vella Europa.
En l’Europa de principis del segle XVI distingim dos rivals ambiciosos: l’emperador Carles V i el rei François I. Les seves diferències faran trontollar la unió del món catòlic i afavoriran les incursions de l’Imperi otomà al vell continent.
Els dominis de Carles V rodegen la França del rei François I. Tot són recels i escaramusses. La cosa es complica fins al punt que l’emperador, amb el recolzament d’Enric VIII d’Anglaterra, es decideix a envair el territori francòfon. Finalment, la desfeta militar del francès s’esdevé l’any 1525 en la batalla de Pavia.
La derrota aboca François I a recórrer a Solimà el Magnífic, soldà de l’Imperi otomà, amb la intenció d’afeblir el poder de Carles V. El francès excusa l’avinença amb el musulmà perquè no semble una traïció: «Vull protegir els cristians de ritu llatí de l’amenaça otomana i la seva fe».
Tres segles abracen les capitulacions, les aliances oficials entre França i l’Imperi otomà: des del 1536 fins el 1869. A juí de Jack Lang (2020), marcaran culturalment l’Occident perquè forgen la via d’entrada per a l’orientalisme. Per començar, assenyala que la biblioteca del rei francès obri les seves portes a tres llengües orientals: el turc, l’àrab i el persa. Tanmateix, no serà fins el segle XVII que l’ensenyament de l’àrab es pose en camí cap a les aules des de París com a objecte de formació de les elits occidentals. Seguidament, l’autor considera un fet notable: el naixement de la literatura universal «quan Antoine Galland, futur professor al Collège de France, traduí de l’àrab Les mil i una nits, el seu text, publicat entre 1704 i 1717» (Lang, 2020).
Els llaços històrics continuen amb Napoleó Bonapart a Egipte, comenta Lang. La influència de l’orientalisme s’insereix en l’imaginari europeu amb força en el segle XIX. Les arts ho corroboren; d’entrada, pensem en la pintura i la literatura. Lang recorda l’èxit de Les mil i una nits entre 1811 i 1882 a Europa.
Ara bé, el desenvolupament dels estudis de l’àrab i l’islam decau després de la I Guerra Mundial. El patriotisme de les autoritats franceses combinava «les concepcions dures de la laïcitat, a esquerra, i l’hostilitat tradicional cap a la religió musulmana, a dreta» (Lang, 2020). I, a la darreria de la dècada de 1920, circumscrivia la utilitat de l’àrab als territoris de les seves colònies. L’ensenyament de la llengua no es reprendria als col·legis i els instituts de París fins els anys 40.
Lang recorda que aquesta qüestió de l’àrab afecta uns altres territoris com ara el nostre. La qüestió és delicada i significativa des d’un punt de vista sociolingüístic, i això ens convida a escodrinyar en terrenys circumdants, la demografia o la geografia de la població per exemple. En efecte, Lang recorre a l’argument determinista que brinda fàcilment l’actual era numèrica o de les evidències: el nombre creixent d’arabòfons… i arabòfils, perquèel tema també afecta el patrimoni cultural avui, en temps de ‘transició demogràfica’(eufemisme de substitució).
Remarca que l’aprenentatge d’una llengua viva implica combinar uns lligams íntims, llengua i cultura. Esmenta l’École normale supérieure de Lió, on s’hi aprofundeix en la civilització araboislàmica, com també parla dels museus, incentius de la dimensió identitària. (Per la mateixa regla de tres, nosaltres hauríem de recapacitar: festes de moros i cristians, sant Vicent Ferrer, santa Bàrbara, diumenge, Nadal, dret a la vida i no mataràs, no mentiràs, el 9 d’Octubre… sona a cristià, a catòlic i a sacre imperi). Qui perd les arrels, perd la identitat. Per contra, lamenta que els alumnes més petits recorren a l’ensenyament religiós i les mesquites perquè l’ensenyament de la llengua i la civilització àrabs resulta deficient als centres públics (bona excusa té el malalt…). A més a més, convida a recapacitar sobre la dominància de l’anglès que erma el plurilingüisme de què se’n vanagloria la UE en tant que provoca actituds diglòssiques.
A banda de l’electoralisme, albire un dos per u en La langue arabe, trésor de France (2020). D’una banda, trobem l’àrab per contrarestar l’anglès i en favor d’un francès que ha de recuperar posicions (vegeu Algèria). «L’ensenyament de les llengües a França posa en evidència nombroses paradoxes i llacunes. El nostre país vol ser el campió de la francofonia, símbol de la diversitat cultural i muralla contra l’hegemonia lingüística de l’anglès.»
De l’altra, si apuntem certs comentaris de Lang en la línia de l’argumentació determinista (també aplicable envers dones i hòmens ateus, laics, francesos o espanyols aborígens), no m’estic de sospitar un plurilingüisme i un anglès a les aules com a arma amb la intenció de continuar la minorització de llengües (i cultures) com l’occità de mancar un intercanvi cultural i lingüístic real, és a dir, sense una integració que desemboca en necessitat d’ús. Vet aquí un mínima mostra: Quin és l’origen dels estudiants de Filologia catalana? I de les lectures en occità més enllà de les lectures obligatòries a l’escola? Lang considera que cap «gran llengua estrangera» ha de circumscriure’s als seus territoris d’origen. Fins i tot s’escandalitza: «A França hi ha menys ensenyants d’àrab que… d’occità!»
Jack Lang (Mirecourt, 1939), entre altres càrrecs, ha estat ministre de Cultura de François Mitterrand i ministre d’Educació amb Lionel Jospin pel Partit Socialista a França. Actualment és president de l’Institut du monde arabe. Quan la seva carrera política estava en punt mort, publica La llengua àrab, trésor de França (2020). Són curiosos els arguments de Lang, un home de pensaments integradors, per defendre la llengua àrab i la seva cultura sense necessitat de comparar com ho fa amb unes altres llengües, i això que ha estat professor universitari de Dret.
