“En quina altra ciutat del món el director d’un museu gaudeix d’una estima tan alta?”: és la pregunta retòrica de Mikhail Piotrovski. Durant 29 anys a l’Hermitage i un gran partidari del president, fins al punt que es va convertir en el seu cap de llista a les eleccions.
Moscou. Michail Piotrovski, de 76 anys, va créixer als solemnes espais del Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, l’històric palau d’hivern dels tsars russos. El seu pare Boris va dirigir el museu durant 26 anys i Piotrovski va seguir els seus passos el 1992, assumint la direcció del museu després del col·lapse de la Unió Soviètica, càrrec que encara ocupa avui, 29 anys després. “Vaig entrar aquí tan bon punt vaig aprendre a caminar, diu. M’encantava tocar els darbukka (‘tambors turcs’ [nota del redactor]). Vaig formar part dels grups infantils de l’Hermitage. En recordo un al vestíbul del teatre. Vaig pintar un guaix de “Tsar Saltan” d’Aleksandr Pushkin (El conte del tsar Saltan, 1832 [nota del redactor])”. Després d’especialitzar-se en cultura àrab a l’edat adulta, el seu pare el va contractar com a guia turístic per a la visita de dignataris de l’Orient Mitjà. “Vaig fer una visita guiada pel museu per a un jove Saddam Hussein”, recorda.
Avui, Piotrovski manté estretes relacions entre el museu i el món polític, i gaudeix dels favors del president Vladimir Putin. Tant és així que va encapçalar la llista de candidats a Sant Petersburg de Rússia Unida, el partit nacional rus pro Putin, a les eleccions parlamentàries del passat 19 de setembre (que van suposar l’enèsima victòria de Putin, tot i que amb un descens significatiu en comparació amb comicis anteriors [nota del redactor]). Piotrovski explica que la seva participació activa en la política prové del paper de l’Hermitage a la ciutat i a la societat russa. “Dono suport a la línia de la política russa de Sant Petersburg”, diu, separant Putin i el seu equip del clan polític de Dnepropetrovsk, a Ucraïna, que governava en temps del líder soviètic Leonid Brejnev. “Ser cap de llista significa gaudir d’una gran confiança a la ciutat. En quina altra ciutat del món el director d’un museu gaudeix d’una estima tan alta? No és mèrit meu, sinó de l’Hermitage”, afegeix Piotrovski, de 76 anys. “No és perquè sigui un home de Putin. He cregut en ell des de principis dels noranta. És de Sant Petersburg. La nostra feina ha estat similar: tots dos hem treballat per millorar la nostra ciutat, de manera que és més proper a mi que molts altres”.
Piotrovski va actuar segons el mateix principi l’any 2020, quan, juntament amb altres protagonistes de la cultura, es va unir a un equip que havia de treballar amb el president per elaborar una llista d’esmenes importants a la Constitució. El director explica que la seva tasca era garantir la presència de clàusules que asseguressin el suport del govern a la cultura; les clàusules van resultar particularment útils quan la COVID-19 va devastar les finances dels museus del país. “Quan va començar la pandèmia, ens vam presentar al govern amb aquestes esmenes, dient que no teníem diners ni visitants i, per tant, no obteníem cap ingrés. Li vam dir que ‘estava obligat’ a ajudar els museus i a pagar els seus empleats durant l’època del confinament. Literalment, vam apel·lar a la Constitució: no vam fer-li una pregunta, vam exposar-li un dret. I això gràcies a les esmenes que havíem impulsat”.
A causa de la seva estreta relació amb Putin, Piotrovski ha estat objecte d’investigacions arran de les acusacions que l’incriminaven per haver permès a amics seus, al llarg dels anys, aprofitar-se d’una empresa de transport d’art i d’haver exposat falsificacions a l’Hermitage. El cas més recent és el d’objectes de Fabergé prestats per un col·leccionista connectat amb el Kremlin. Piotrovski va declarar que els estudis realitzats pel museu haurien demostrat que no es tractava de falsificacions, sinó d’objectes que havien sofert modificacions al llarg dels anys. “Tenim previst crear una base de dades completa d’objectes de Fabergé”, diu el director. “Els escàndols serveixen per cridar l’atenció sobre certs problemes, però amb intel·ligència”. “Després d’obrir-se al món en l’era postsoviètica, el museu ha confiat en el seu personal tant per als serveis de vendes (inclosos els souvenirs) com per al transport”, afegeix Piotrovski, “amb ingressos per a l’Hermitage que arriben anualment al milió de dòlars”. Als anys noranta, el museu va haver de contrarestar la infiltració criminal, i es va apartar de les ofertes de serveis d’“empresaris internacionals sense escrúpols”, que eren molt actius en aquell moment: “Un dels meus principals èxits va ser fer-ho sense disparar”, confessa Piotrovski. Les denúncies de corrupció són “una guerra amb els serveis especials que es du a terme recorrent a diferents tipus de propaganda, i és part de la meva feina”.
“Quan ens havia de visitar el president de Finlàndia als anys noranta, Putin era el cap del comitè de relacions externes de Sant Petersburg”, recorda: va ser el president rus qui va proposar utilitzar l’Hermitage com a lloc per a les seves reunions. “Va arribar al museu amb molts dignataris estrangers”, recorda Piotrovski, “des de Tony Blair fins a Xi Jinping. Sap moure’s pel museu i parlar amb interlocutors amb qui manté negociacions diplomàtiques. És molt important. És un signe de cultura”. A l’abril, va donar al museu un servei litúrgic en metalls preciosos encarregat pel tsar Alexandre II per a la capella de la seva filla a la Clarence House de Londres, on vivia amb el seu marit, el príncep Alfred, fill de la reina Victòria.
Les activitats del museu sovint han coincidit amb la política russa, incloses les expedicions a l’antiga ciutat de Palmira, quan l’exèrcit rus va donar suport a les forces del president sirià Bashar al-Assad al país. En una conversa que va mantenir amb Putin sobre les activitats internacionals de l’Hermitage, Piotrovski recorda que va preguntar al president si es podrien definir com una “agressió cultural”. Putin va respondre que una definició més adequada seria “ofensiva cultural”. En aquesta línia, Piotrovski subratlla que les ciutats d’acollida han de crear oficines satèl·lit i trobar finançament.
Segons Piotrovski, els problemes de finançament de l’oficina d’Amsterdam a causa de la pandèmia s’han resolt: “El govern holandès ha començat a considerar l’Hermitage Amsterdam com un museu propi i l’ha inclòs al programa d’ajuts estatals, de manera que, durant un any i mig més, no hi hauria d’haver problemes”, explica Piotrovski. Hi ha hagut un canvi d’imatge, que se centra més en els llaços històrics amb Sant Petersburg. És una prova que el nostre model funciona bé. No és com el Goethe Institute o el British Council; no hi ha presència del govern rus”. Es troben encara en fase de deliberació les seus a Barcelona i l’Aràbia Saudita, i Abu Dhabi i Qatar també s’han convertit en possibles candidats per a noves ubicacions. La Xina, amb la qual s’ha signat un acord, “és lenta i estem decidint si la seu satèl·lit aquí serà real o virtual”. Les Hermitage Rooms de la Somerset House, a Londres, tancades el 2007, “es van convertir en un cas polític després dels casos de Mikhail Chodorkovski i Aleksandr Litvinenko”, l’oligarca arrestat i l’exfuncionari d’intel·ligència que va ser enverinat. “La COVID-19 ha canviat el món per sempre”, continua Piotrovski, “i els museus són a l’avantguarda de la realitat postpandèmica. Les restriccions a les visites i les mesures de seguretat seran permanents i les iniciatives digitals, com ara els comptes d’Instagram i TikTok del museu”, han atret una gran quantitat de públic. “Cada exposició és una festa”, diu sobre les activitats fora de línia del museu. “És com una medecina. Veus la cara de la gent i una felicitat que no hauries vist fa cinc anys”. Entre els moments més destacats, el préstec de La bella jardinera de Rafael des del Louvre.
L’Hermitage també pot actuar per combatre els conflictes ètnics, explicant, a través de les seves riques col·leccions, la història cultural del Caucas, dels musulmans del Daguestan i l’Azerbaidjan i dels cristians de Geòrgia i Armènia: “La vida del museu ha de ser més ordenada, hem de cridar menys, amuntegar-nos menys, fer menys soroll i pensar més seriosament en iniciatives a llarg termini”, comenta Piotrovski.
A principis de 2021, el fill de Piotrovski, Boris (com el seu avi [nota del redactor]), va ser nomenat subgovernador de Sant Petersburg per a la cultura i l’esport, però “no té previst convertir-se en director de l’Hermitage”, revela el seu pare. A més, Piotrovski no pensa encara a retirar-se. Tot i que el seu contracte com a director vencerà d’aquí a un any i mig, l’estatut del museu preveu la possibilitat de tenir un president. “No vull retirar-me del tot”, afegeix. On serà l’Hermitage d’aquí a quaranta anys? “Serà al segle XIX. En qualsevol cas, serà el museu més bonic del món”, encara que la COVID-19 hagi alterat els programes. “Estàvem acostumats a planificar el futur i ara no sabem què passarà demà. Però l’Hermitage continuarà endavant de totes formes”.
CAT| Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.